El temps que esborra els lligams

Tot el que som, més enllà d’un trist animal famolenc i brut, ho som pels altres, i per la paraula, el pont intangible que ens uneix als altres. Tot allò digne de ser anomenat vida se sosté sobre un sòlid entramat d’obligacions, d’expectatives, de consensos tàcits amb la fracció de la humanitat que ens és més pròxima. La liquidació (i l’expressió no és meua) d’aquest fonament pot fer-nos sentir lliures, per un moment: la llibertat de qui cau al buit com en un somni. Però cada lligam, cada càrrega, cada compromís que ens pesa a sobre és alhora suport, contrafort dels nostres vols més agosarats.

Va haver un temps per a descobrir i denunciar aquesta gravetat: el segle que ens precedeix ens féu visible tot el que abans romania inqüestionat, indiscutit. La família, l’escola, la moral, la política, l’economia: tot fou entés, en alguna ocasió, com un immens engranatge de què som tant peces com víctimes, i del qual calia alliberar-nos amb una urgència apassionada. Aquell temps ha passat, i ara és quan la contínua roda de la ironia i la paradoxa ens presenta certes llibertats com amenaces, certes separacions com un càstig. L’home a qui no li queda res de què alliberar-se, lleuger com un fantasma: aquesta és ara la suprema destil•lació del “sistema”, el seu producte més exquisit i cobejat.

Jo mateix sóc una persona poc preparada, poc hàbil per a mantenir vius tots aquests vincles: parle i visc amb gent només en la mesura en què una tal continuïtat en el tracte se’m presenta fàcil, natural, inevitable. Poques de les meues amistats han sobreviscut els entrebancs del temps i la distància, i això en una era com la nostra, en què més fàcil que mai ens és superar aquests entrebancs. No crec ser, de cap de les maneres, una persona conflictiva, ni difícil, ans al contrari: la passivitat, la pura i simple comoditat és el que ha esborrat algunes traces en altre temps més pròximes, més que cap disgust o decepció - per la meua banda, almenys, ja parlarem un altre dia de la curiosa categoria humana dels ofesos professionals... No tinc problemes per allà on passe, però difícilment se’m veu de nou pels llocs que deixe enrere. Una llàstima, certament, i un bon motiu, present des de sempre en les meues decisions (i en les meues anotacions, si hom les llegeix amb cura), per a quedar-me sempre a casa i per a tornar-hi el més aviat possible quan he d’eixir per algun motiu indesitjat. És el meu antic desig d’arrel, inspirat potser per una certa por, per la impossibilitat que els meus lligams sobrevisquen a la distància.

Ara que em case, ara que veig passar davant meu llistes, calendaris, i ben aviat una sinuosa coreografia de taules i comensals, pense més que mai en com d’estèril acaba sent, a la llarga, la meua combinació de bonhomia i oblit, d’amabilitat i desídia. Persones que en algun moment passat han estat amics i companys, als quals vaig intentar tractar i jutjar tan benèvolament com ells feren amb mi, ara són només un record simpàtic: no he viscut amb ells més ruptura que l’afebliment del tracte, i la nostra consideració mútua ben probablement continua sent elevada, per molt que siga teòrica, intangible. Gent que no hi serà a la meua boda (no tindria sentit que vingués), per molt que sé que se n’alegrarà sincerament quan sàpiga que em case. Sospite que no sóc l’únic a qui li passen estes coses i que les pensa: però la gent amb aquesta classe de mancances no sol tindre el costum paradoxal de confessar-les públicament per escrit, quan amb menys esforç i temps podria perfectament corregir-les...

4 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Primer he pensat "quina frase inicial": Tot el que som, més enllà d’un trist animal famolenc i brut, ho som pels altres, i per la paraula, el pont intangible que ens uneix als altres. Brutal!

I al final, en clau humorística, he pensat "quanta poesia per a justificar que no convidaran X o Y a la boda". :DDD

Emili Morant ha dit...

He dubtat un grapat de dies en penjar aquesta anotació de principis de mes perquè crec que parla de dues coses distintes. La primera és una reflexió relativament abstracta sobre com d'importants són per a la societat, per a la "comunitat", algunes formes "obligades" de relació per a les quals no tinc la menor inclinació natural. Crec que la darrera entrada de Marta toca els mateixos temes - i això que no ens hem coordinat gens ni miqueta...

La segona té a veure amb allò de "no tornar allà d'on he marxat", i amb la boda, sí. Cap dels dos temes ha quedat suficientment redó, i no estan del tot enllaçats, però he pensat que si no penjava el text, quedaria també oblidat com tantes coses... No estem per a perfeccionismes.

Gràcies pel comentari, Vicent. A vore si tinc temps (no n'hauria de tindre, en principi) per a retornar a la sàtira. Tinc un tema en ment, i un títol: "Valencianisme, segle I" - i és que entre la situació actual del valencianisme i la de les primeres esglésies cristianes hi ha més d'una coincidència que caldria explotar... Però no avancem res, que no hi ha ni un rengló escrit.

Vent d Cabylia ha dit...

No, si el post m'ha semblat una meravella. Precisament el que més m'agrada de la reflexió literària és l'enllaç de temes aparentment distants entre si.
I res, a vore quan arriba eixe post, que supose que també tindrà certa similitud al cas de les diverses escissions de la resistència judaïca popular.

Salut!

Valldalbaidí ha dit...

És així. El post de Marta i el teu han expressat allò que ens passa a molts...