Arc de Mig Punt

Divendres passat vaig acudir, després de les meues classes nocturnes (gairebé ja vespertines, a mesura que allarguen els dies) a l’acte que l’associació Arc de Mig Punt va organitzar en protesta per la previsible demolició de l’Alqueria de Romaguera. En principi jo assitia com a part del públic, però la meua impuntualitat (vaig arribar mitja hora abans) fou castigada pels organitzadors fent-me pujar dalt l’escenari amb els aproximadament 20 poetes que havien escrit versos inspirats per l’Alqueria i el que la seua història i destrucció signifiquen. Jo havia de llegir el poema d’algú que no havia pogut assistir, i casualitats de la vida, em va tocar recitar la contribució de Josep Porcar, blogaire conegut per molts de vosaltres i del qual acostume a enllaçar (ací a l’esquerra) i llegir les seues contribucions. Ja que no he fet mai cap comentari en aquest blog del seu darrer llibre (“Els estius”) i de l’experiència de lectura digital que vaig tenir en el seu dia, aprofitaré per a copiar hui, més avall, aquest seu poema dedicat.

L’acte fou tot un èxit, i no només de públic. La meua sospita constant sobre esta classe de desfilades lírico-militars és que poden acabar fent-se avorrides, de tan greus, lentes, solemnes i emfàticament benintencionades. Això és completament independent del seu interés objectiu (el mateix podria dir-se, i encara més, de les meues pròpies classes de matemàtiques, fins i tot d’aquelles de què jo reste més satisfet), sinó de com són les coses, com vivim i com d’estrets són els límits de la nostra atenció i sensibilitat. Com que jo estava un poc nerviós assegut allà dalt de l'escenari, esperant el meu torn de llegir, no puc dir que m’avorrira en cap moment, i algú del públic em va dir després que havia estat d’allò més entretingut. Fantàstic, doncs: esperem que hi haja una altra ocasió pròxima, i una altra, i una altra, fins que algun dia deixen de ser necessàries.

Sóc home de poques causes. Ben sovint disfresse d’escepticisme, de moderació, de prudència, el que potser no és sinó una certa desídia, un individualisme que jutge abstractament com un mal símptoma col·lectiu alhora que en reclame per a mi mateix la pràctica. Litúrgies com la de divendres passat són com una "dolça penitença" dels meus nombrosos oblits i silencis. Adhesions com la que he fet al manifest fundacional d’aquesta associació em sumen a molts altres en la defensa del que més ens cal i ens convé; però per a mi, a més, tenen un valor especial, que no és menys noble pel que té d’econòmic: el d'allò escàs, infreqüent.

L’ADÉU DE CERES - Josep Porcar

De lletuga a lletuga,
de sol a sol, un cos no rastella
aquest camp d’encisam romà.
Europa ha amortallat la sèquia.
El consistori ha licitat l’oblit.
Espills de la Justícia, les rates
custodien cada boca de rec.
Ni l’argelaga prolifera
ni la granota sagnarà, com una aurora,
al llos equànime de l’aixada.

3 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Emili, mai no sé si en aquest casos cal donar les gràcies o alguna altra cosa, no ho sé; però, en qualsevol cas, t'haig de dir que, en llegir-te, he sentit agraïment envers les tolerades i, per tant, generoses conseqüències de la teua impuntualitat. Certs afers m'hi van impedir assistir. Felicitats pel blog.

(Vida diferida=impuntualitat inversa?)

Emili Morant ha dit...

L'anècdota fou que, el segon abans de començar a llegir els teus versos, vaig dir un "Seré breu", per contrast amb els comentaris que els poetes presents incorporaven a les seues lectures. Jo, com que anava de "reserva", no vaig afegir res al teu poema, hagués estat fora de lloc. Els versos, per cert, molt bons, concisos, rotunds. Una sort i un plaer llegir-los.

"Vida diferida": uf, això em recorda que he de fer alguna anotació sobre la meua història blogger, crec que mai he escrit cap anotació explícitament per a justificar el títol, i això que ho he pensat en més d'una ocasió...

josepmanel ha dit...

No sempre tens el cos per a reivindicacions i mogudes. En algun lloc vaig llegir que potser no podem canviar les coses. Però quina merda de vida no intentar-ho...