Avis

[ Escrit el 4 de novembre de 2008: hores abans d’un greu accident de ma tia Pura, del qual encara es recupera lentament, i setmanes abans de la mort del meu avi Jesús. Podria haver-lo penjat aquell mateix dia, però no vaig voler fer-ho en les setmanes posteriors. Que quede ara, que no es perda açò que ja arribe tard per a poder escriure de nou. ]

El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.

Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.

Ma tia Pura, la germana de l’àvia, ha viscut sempre amb ella en la planta baixa de la mateixa casa. És l’única dels tres que ha conservat el seny, i per això ara recau sobre ella la càrrega de vigilar constantment els avis: una xica de Bolívia durant el dia, i mon pare i els germans durant les nits, s’alternen per a ajudar-la en una tasca que supera ja la seua millor voluntat. No té més família que els nebots, i probablement és l’única que encara pot apreciar i agrair les nostres visites. Espere tindre anys suficients per a escriure sobre ma tia, i per a que eixa descripció futura no siga mai la que he hagut de fer més amunt sobre l’estat lamentable dels meus avis. Però hui només comentaré una mania personal de ma tia, una curiosa obsessió que ha tingut sempre i que els anys no l’han ajudat a superar: no li agrada eixir en les fotografies, ni en els vídeos. És probable que la majoria d’imatges en què apareix ma tia en els àlbums familiars siguen de lluny, improvisades i desprevingudes, o si són de prop, fugint de la càmera o cobrint-se la cara amb les mans. Immergits com estem en l’era digital, abocats frenèticament a acumular experiències en tots els apèndixs electrònics de què fem ús, l’única manera que tindrem de recordar fidelment ma tia Pura serà, senzillament, la de tota la vida: un fràgil circuit de sinapsis, un segment polifònic del nostre flux de consciència. Eixa memòria morirà amb nosaltres: i així, segurament, és com havia de ser.

Afortunadament, els avis Jesús i Conxa no han tingut mai eixes manies de la tia. Els tinc en mil i una fotografies, des que jo tenia uns pocs dies fins que vaig tenir vint-i-pocs anys; els tinc en vídeos, jugant amb mi de xicotet, xarrant amb ells de major. Si els meus fills (que encara no tinc) em pregunten algun dia com eren els meus avis, podré mostrar-los proves d’una vitalitat, d’una salut, i d’una estima que no podrien endevinar mai si arriben a conèixer-los vius, com viuen ara. Amb bon criteri per part de mon pare i dels oncles, els avis ja fa temps que no ixen en les fotos i vídeos: el que ara passen no mereix ser recordat més que com l’ombra, potser massa allargassada, de tot el que han viscut i fet abans. Eixa deliberada absència en la memòria digital que guardarem dels seus darrers anys és el que m’ha fet sentir obligat a escriure sobre el seu present obscur. La brillantor del que foren, queda en la imatge; la bogeria i l’oblit que són ara només podien ser dignificades mitjançant la paraula. Ho he intentat, almenys.

5 comentaris:

Francesc ha dit...

Intentat i aconseguit, Emili. Intentat i aconseguit. Moltes gràcies per la vetlada del passat divendres. Lamente, però, haver hagut d'abandonar taula i sobretaula. Una abraçada.

Vista Parcial ha dit...

Caram!, Emili, no ho havia llegit; molt bé.

Valldalbaidí ha dit...

Un text fidel a la realitat. No els conec però els he sentit molt a prop...

Gemma Pasqual ha dit...

Em sap molt greu que els teus avis estiguen perduts en el món de la memòria. Dues persones bones, sempre els recordaré per festes, ens convidaven a sopar, el somriure de l’oncle Jesús, ben igual que el de la seua germana, la meua avia Maria, i la tia Conxa, sempre tan activa, tan vital.
És cert l’altre dia a l’IES vaig saludar al meu oncle, ton pare. I a tu Emili et recorde de petit, tot i que ara de segur que no et reconeixeria. En quant a la teua xicota, crec que la conec telefònicament, em va fer una entrevista per al Levante.
Una abraçada i molts besos per als teus avis de la seua neboda nabeta.
Gemma

Emili Morant ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Tinc la sospita que aquesta és la classe d'anotacions que hauria d'escriure més sovint: potser irrellevants per a la resta del món, potser llargues i estranyes per als qui em visiteu fugaçment, però importants per a mi. M'ho pensaré, però ja sabeu com de fàcilment se me'n va el cap i em pose a escriure del sexe dels àngels.