A la tercera i triplet

He aconseguit, en el tercer intent, la meua plaça de funcionari com a professor de Matemàtiques. La nota de la fase d'oposició ha estat pràcticament la mateixa que en les ocasions anteriors: poc més d'un 7. És a dir: les meues habilitats científiques i docents no semblen haver millorat en aquests dos anys passats, molt probablement a causa del meu escàs interés per la classe de destreses pautades de què se'ns avalua. Però el Sistema en aquesta ocasió ha volgut convertir en "mèrits" (una altra paraula per a llançar al fem, de tan pervertida ja) la meua rutinària acomodació (mesos treballats), els diners gastats en cursets estúpids (formació del professorat), i la meua habilitat per a redactar actes de les meues taules de café amb col·legues professors (treballs d'innovació educativa). El Sistema, a més, ha tingut la gentilesa de considerar que el meu expedient acadèmic com a matemàtic i la meua llicenciatura en Humanitats poden ser també considerats formació acadèmica, estalviant-me així haver de contribuir més encara al finançament d'algun sindicat pagant per cursos a distància (dels quals fa vergonya llegir els apunts, redactats a mig camí entre una certa puerilitat summerhilliana i una claredat expositiva digna de Hegel). No és que no estiga content per la plaça obtinguda. Simplement volia recordar que certes peces de l'engranatge del món no deixen de ser absurdes només pel fet que, en un moment donat, passen a funcionar a favor nostre: he hagut de perdre una miqueta de vergonya, de dignitat (i de temps i diners) per a guanyar una plaça, i això no li ho perdonaré mai al Sistema. Mai.

He d'afegir que la meua alegria és triple, perquè a la meua desganada i grisa victòria he d'afegir un parell de proeses familiars, més brillants i mereixedores de celebració: la meua dona Marta i el meu cunyat Juli han aconseguit les seues places a la primera. En el cas de Marta, ha ajudat que el tribunal no compartira la seua pròpia ceguesa i el seu escepticisme histèric respecte a les moltes coses que ella sabia fer i dir: suportar (i corregir) durant setmanes el seu desgavellat pessimisme ha pagat la pena, i ja pensaré una forma de cobrar-li-ho que siga compatible amb la nostra recentment encetada pau conjugal. En el cas de Juli, em consta que part del seu èxit té a veure amb què havia preparat tots els temes de les oposicions de Valencià en decasíl·labs amb cesura (incloent els temes de lingüística: "Llir entre cards, Ferdinand de Saussure..."). Així, si a més de la plaça es guanya un altre premi de versos, l'esforç li haurà resultat encara més rendible. Déu meu, una família de funcionaris: si dura més la crisi, acabaran prohibint-ho...

8 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Mil enhorabones i alguna més!! A deixar tant alta com pugueu la dignitat de mestre, ensenyant, professor i funcionari.

nausica ha dit...

Ei! rebeu la meua triple enhorabona! Ara a gaudir de l'estiu...

Jesús Párraga ha dit...

Enhorabona, Emili i familia. Benvinguts a la gàbia de ferro de Weber. És broma home, açò d'ara no és res. Per a asaborir realment la substància de l'èsser funcionarial cal llegir "Miau" de Pérez Galdós. Lectura recomanada per a aquest estiu. Enhorabona altra volta.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Enhorabona als tres!!!!! Ja voldríem més mestres aixina!

Enric Senabre ha dit...

Enhorabona!

Valldalbaidí ha dit...

Enhorabona a tots tres! I veus? Crec que la trobada casual divendres passat (amb mi) us va dur sort. Ja som companys (a vore si també de centre).

Vista Parcial ha dit...

Enhorabona a tots tres! Me n'alegre molt.

José-Vicente Puig ha dit...

Emili i Marta, la meua enhorabona, que faig extensible a Juli a qui no tinc el plaer de conéixer personalment. Disfruteu ara, si vos deixen, d'un descans merescut. Una abraçada.