El mestre que vull ser

La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).

Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.

Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.

7 comentaris:

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Et desitge tota la sort del món. Alguna volta he discutit sobre aquest tema. Sobre tot quan sent la cantilena de la "manca de mitjans" a l'ensenyament públic sempre dic el mateix: "jo només vull cuatre parets, un sostre, una pissarra, clarió i allò més important, un auditori disposat a escoltar, dubtar, preguntar..., la resta... ça va de soi."
Torne a dir-lo: et desitge tranquilitat i sort (i un ciri a la Mare de Déu puc assegurar-te que no va gens malament.)

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Hala! He escrit "cuatre"! Ho sent. Em sembla que l'únic lloc d'internet on preocupa l'ortografia es a les pàgines en català.
Una altra volta, sort.

Enric Senabre ha dit...

Sort Emili, i encara que es cert que es important saber transmetre, no és menys cert que és tan important que l'alumnat aprenga, adquirisca els mitjans per aprendre per ell mateix. A mi em sembla important, i a tu en part també, per tant, conta-ho convençut a l'opo que és cert. I sobretot, transmet l'entusiasme que es percep en aquestos escrits, això és el veritablemetn important, més enllà de metodologies

Emili Morant ha dit...

Luca: això dels "mitjans" supose que se sol referir a menys alumnes per aula, és a dir, una ràtio d'alumnes per professor més baixa. Perquè pel que fa a "tecnologia" en el sentit usual de la paraula (ordinadors, calculadores gràfiques, pissarres electròniques, agendes dispensadores de vàlium per a professors i altres invents) tinc dubtes molt seriosos de si tot plegat representa cap classe d'avanç pedagògic. Però aquest tema requeriria d'una entrada en exclusiva. Algun dia m'agradaria explicar la meua opinió, segons la qual el que necessiten els alumnes a classe no són més ordinadors - sinó algú que els explique, per exemple, com s'ha de veure la tele, quins avantatges i riscs té la tecnologia, etc. Els alumnes no necessiten ni usar la tecnologia per a aprendre (aprendran més amb un mestre) ni aprendre a usar la tecnologia (que ja saben de sobres): com a molt necessiten entendre la tecnologia i de quines formes (algunes fabuloses, altres terribles) la tecnologia els pot canviar la vida.

Enric: gràcies pels ànims, espere transmetre entusiasme - o "carisma", que és una qualitat docent difícil de "puntuar" però a la qual humilment aspire. En qualsevol cas, i en línia del que comentes podria passar que la d'aprendre a aprendre fóra d'aquestes habilitats que només poden aparéixer com a corol·lari no explícitament buscat, com a efecte secundari d'un procés en què la prioritat és "aprendre" uns continguts assenyalats - i prou.

Jo mateix, que vaig ser (o això crec) un bon alumne de l'assignatura de què ara sóc professor, no vaig tenir durant el meu batxillerat massa experiències de "descobriment", sinó que simplement vaig arribar a fer esforços de comprensió del que m'havien explicat. El simple suggeriment que allò que jo havia de saber als 18 anys podria haver-ho aprés autònomament, sense rebre una formació pautada i disciplinada, m'hagués resultat difícil d'entendre aleshores i m'ho resulta avui encara. Potser un dia intente explicar-me millor, però és com si el desenvolupament del sentit crític, que espere que siga encara una meta declarada de l'ensenyament de la Filosofia (per posar un exemple), fos més fàcil d'assolir com a efecte secundari de l'estudi seriós dels autors i dels textos que si hom l'abordara com a una meta directa i explícita. L'intent que fa la teoria pedagògica de posar aquestes conseqüències de l'activitat escolar per davant de la transmissió efectiva de continguts continua pareixent-me confús, "ideològic" en un sentit negatiu del terme, si m'ho permeteu.

Disculpeu la longitud d'aquest comentari, hauria de posar ordre en les meues idees i escriure-les en una nota "normal" - i no en una nota "al peu"...

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Emili, quan tingues temps m'agradaria escoltar la teua opinió sobre l'entrada que n'hi ha al meu bloc. No sé si demanar comentaris és massa ortodoxe en la galaxia bloggera pero com que sóc nou... De totes maneres allò primer són les opos. Sort.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Emili et deixe una resposta a l'amic Enric Senabre en la que m'he pres la llibertat de citar-te:
"és com si el desenvolupament del sentit crític, que espere que siga encara una meta declarada de l'ensenyament de la Filosofia (per posar un exemple), fos més fàcil d'assolir com a efecte secundari de l'estudi seriós dels autors i dels textos que si hom l'abordara com a una meta directa i explícita. L'intent que fa la teoria pedagògica de posar aquestes conseqüències de l'activitat escolar per davant de la transmissió efectiva de continguts continua pareixent-me confús, "ideològic" en un sentit negatiu del terme, si m'ho permeteu."
He vampiritzat les paraules d'Emili Morant (supose que conte amb el seu permís)perquè pense exactament igual: Trobe que el sentit crític, la competència comunicativa, la predisposició al coneixement... Són sabers pràctics que s'adquireixen a l'àmbit escolar, familiar, social, però que no poden ser objecte d'aprenentatge explícit a l'escola senzillament perquè no formen un corpus aprehensible acadèmicament (l'escola no pot substituir la família i la societat tota) sinò un conjunt difús de destreses en la trasmissió i/o producció escolar de les quals juga un paper més important (com diria Lukacs) la intuició que no pas la raó.
Quant al fracás escolar que provoca un ensenyament centrat en la transmissió de continguts més que en l'adestrament en destreses("Ensenyar per mitjà de l'exercici; fer devenir destre". Diccionari CVB), trobe que les xifres aniran a la par i que els "que s'han quedat en el camí" simplement han continuat caminant per altres sendes. Potser, desde la nostra professió, som una mica exagerats i considerem "perdut" qualsevol que ix per les portes de l'institut.

Valldalbaidí ha dit...

No vull ser derrotista. Però em recordeu moltíssim als meus anys de "joventut" .quan vaig haver de passar per això per què passes ara, Emili-, i sí també volia (i volíem, crec que molts) fer això. Però vingué la realitat, vingueren els governs "de la democràcia (sic), etc. i el que és pitjor voler fer que l'ensenyament públic no tinga qualitat... i a fe que ho poden aconseguir (si no fóra perquè els ho possem difícil). De tota manera, sé que ho aconseguiràs. I res més (de moment)