Apologia de la casualitat

El món és com un immens joc de billar, en què les coneixences i les casualitats impacten unes sobre les altres en cadena i sense pausa. Cada colp, considerat separadament, resulta més o menys previsible o explicable, i sovint obeeix a una voluntat més o menys exacta dels qui participen del contacte. Però el resultat acumulat d’aquestes col•lisions, la dansa caòtica que veuria algú al seu voltant només amb què gaudís d’uns instants de repòs, difícilment dibuixaria un patró intel•ligible.

En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.

Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).

No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.

Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.

Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.

Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?

8 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Disculpeu, abans de res, per la longitud d’aquesta nota: no estic segur, com passa sovint, d’haver sigut suficientment clar en el que he intentat dir. Però vull aprofitar la secció de comentaris no per a parlar del llibre de Francesc Bodí, que no tinc temps ara, sinó per a compartir la llista d’enllaços de gent que ja ho ha fet a la xarxa, per si us animen a llegir la novel•la:

http://manelalonso.blogspot.com/2009/04/el-soroll-de-la-resta.html

http://oficidelector.blogspot.com/2009/06/un-paradis-possible.html

http://josepmanel.wordpress.com/2009/01/31/el-soroll-de-la-resta-de-francesc-bodi/

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2008/12/el-soroll-de-la-resta.html

http://vicentuso.blogspot.com/2009/02/francesc-bodi-descriu-la-vall-de.html

http://bromeradelletres.blogspot.com/2008/10/lltima-novella-de-bod-fa-soroll.html

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/111670

Compte, que ací Enric Balaguer ens conta el final de la novel•la (fou la primera referència que vaig tindre…):
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/110667

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Crec que no tens raó, Emili: sempre son el resultat de les nostres relacions personals. El que arribem a ser en la nostra "carrera" sempre té un començament en la nostra família, en el recolzament o l'oposició dels pares; en l'ajuda, comprensió i estima de la nostra parella; en la conversa dels amics... Lain Entralgo en "El problema de ser cristiano" parla de com no existeix allò que en diuen "self made man". Altra cosa es la suma de casualitats (el nom que donem a la causalitat quan ignorem els seus mecanismes que diria Borges)que ens situa ací o allà en aquest petit món de paraules... no sé. En qualsevol cas, ego te absolvo (però encara no sé ben bé quin és el pecat que confeses, la veritat)

Vista Parcial ha dit...

Emili, el que has de fer és continuar pevant d'aquesta manera tan reeixida.

Luca (parlem d'una...) no hi ha manera que puga posar un comentari al teu blog. No sé què passa.

Parlem d'una altra cosa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Parlem d'una altra cosa ha dit...

Em sembla que no tnia configurat com cal els comentaris o alguna cosa així. Crec que ja està bé. Ho sent.

Emili Morant ha dit...

Sé el que vols dir, Luca. Tanmateix, hi ha una diferència entre el que jo li dec a mon pare, i que ja és meu, ja és part del que sóc, i el que jo (i ara parle hipotèticament) li dec a un amic regidor de cultura que confia en mi per a un càrrec. I això amb independència de si sóc una persona idònia (o una de les idònies, o la més idònia) per a un tal càrrec: aquesta qüestió l'he deixada de banda al text.

Tobies: podria ser que el de la confessió compulsiva (i virtual) fóra un d'eixos meus pecats més irredimibles...

Valldalbaidí ha dit...

Com veig que algú s'ha queixat de no poder deixar comentaris al teu bloc, vull dir-te que a mi m'ha passat més d'una vegada. Al de Marta mai.

Sergi ha dit...

Hola Emili, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com