El meu valencianisme

Recorde perfectament que l’any 1992, quan jo cursava vuité d’EGB a l’escola del meu poble, Almoines, el nostre professor de valencià Batiste Malonda (a qui coneixereu, entre altres coses, per haver estat víctima recent d’una obscura purga políticoeducativa) ens va recomanar assistir a una xarrada en Bellreguard a càrrec de qui aleshores ja sabíem que era un escriptor importantíssim en valencià, Joan Fuster. A la nostra tendra edat de catorze anys no teníem encara motos ni una forma fàcil d’acudir a l’acte (i era al poble del costat!), de forma que ens perdérem l’última conferència que féu el nostre gran prohom abans de morir – clar, ningú ens va avisar que seria l’última... Tampoc crec que haguérem entés gran cosa del seu discurs sobre Josep Pla: com a molt, haguérem compartit, vagament, el sentiment d’estar escoltant algú important dient coses importants. Seria un record valuós, a hores d’ara, d’haver-hi anat.

Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.

Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).

He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.

He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.

5 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

Crec )igual dic una animalada) que tenim tants valencianismes com valencians som.

Luca Torelli ha dit...

Emili, llig el teu bloc de retruc (a partir de Vista Parcial) i he de dir-te que és molt saludable trobar una persona de seny al voltant del món de les identitats. Trobe, com tu, que la proposta fusteriana és molt allunyada de la realitat d'aquesta terra on vivim. Potser sempre ho ha estat. Ara bé a tots els que tenim certa edat (encara tu que ets tant jove)Fuster ens ha marcat, si més no, (i sobre tot) amb el seu estil argumentatiu ensuperable. No sé (però si que ho sé) si Fuster va fonamentar la nació, però va donar-nos una forma d'escriure, de raonar. Açò els fanátics (de qualsevol tipus) no ho entenen: no importa, la majoria tampoc no sap escriure.
Salut.

Emili Morant ha dit...

Sí, Àngel, sí: en una taula amb quatre persones trobaràs deu opinions distintes sobre el valencianisme...

Luca: en la línia del que dius, el que no ha cabut en el meu text és la immensa vergonya que em fa no haver tornat en 15 anys no al "Fuster polític", sinó al "Fuster assagista", l'escriptor a qui a penes he llegit però de qui sospite que sonen ecos en tots els meus contemporanis que sí ho han fet. Ara que he pogut fer meu, miqueta a miqueta, a Montaigne en la meua llengua, el que em queda és "atacar" l'altra baula de la cadena que ens uneix a eixa tradició, que és Fuster. El dia que complisca amb aquest deure pendent, no dubteu que faré la nota pertinent.

Vista Parcial ha dit...

Valent i sincer (com sempre) sí que has sigut i això t'honora. D'altra banda el teu text té més elements per a la reflexió que no sembla. Tant de bo tots es plantejaren aquestes qüestions d'una manera tan "racional" (per oposició a passional), com tu ho fas.

Emili Morant ha dit...

Tobies: crec que aquest meu text té una bona dosi d'allò que en la presentació del teu llibre vaig anomenar "antiintel·lectualisme", una espècie de tema de fons que vaig intuir (no sé si equivocadament) en "Idees i paraules". L'etiqueta potser no és la millor, però intenta dir que, en algunes qüestions, les bones voluntats o les primeres impressions poden resultar més efectives i valuoses que les idees massa subtilment argumentades. Certes sendes intel·lectuals arriben sinuosament a l'absurd més de pressa que si hom prengués la línia recta.

M'explicaré millor abans que em prengueu per un "irracionalista" en aquest sentit. Quan respecte d'una qüestió complexa (política, moral, emocional) tinc una opinió prèvia, un sentiment, una inclinació, tinc dues opcions. La primera és reconéixer aquest caràcter provisional, quasi instintiu, de les meues preferències: això debilita automàticament la meua postura en un debat públic, i dóna a entendre que caben altres postures, altres "preferències" primàries, altres arguments distints. Els qui no ens guanyem la vida de convéncer ningú, vivim més tranquils amb aquesta alternativa.

Però hi ha també la possibilitat de refermar els nostres prejudicis inicials amb piles i piles d'arguments: de cada tema que ens interesse mínimament, n'hi ha llibres sencers amb arguments que recolzen les nostres postures. Eixos arguments poden ser fonamentats i convincents, o tot el contrari: no entraré en això ara. El que m'interessa és la conseqüència pràctica habitual d'un tal procés de "documentació": el que inicialment era una simple opinió ha adquirit ara una rigidesa, una contundència que podem utilitzar contra aquells amb qui discrepem.

Crec que en el cas concret de la qüestió identitària valenciana, eixa contundència de què ens proveeixen (bé, a altres més que a mi) l'estudi i la hiperargumentació és una arma d'autodestrucció massiva. Som molts els valencians que si haguérem de dir en una frase què volem per al nostre país expressariem dalt o baix les mateixes bones intencions. Però ai, si ens demanen omplir una pàgina, un article o un llibre, les possibilitats d'acabar "a hòsties" (amb perdó) uns amb els altres es multipliquen. I ja ens les donen ben a gust des de fora com per a barallar-nos també entre nosaltres...