René i jo

Estic llegint per primer cop, amb un plaer sense mesura i quinze anys després de quan deuria haver-ho fet, el "Discurs del mètode" de René Descartes. La meua inclinació a les generalitats filosòfiques m'ha proporcionat, des de fa anys, una idea aproximada i esquemàtica de les aportacions revolucionàries d'aquest gran home a la història del pensament occidental. És d'aquest coneixement de segona mà d'on brollava la meua sospita que entre Descartes i jo hi havia quelcom més que una simple "afinitat professional". Certament, tinc sobre ell l'avantatge que donen quatre segles de filosofia i de ciència, i per això no puc acceptar moltes de les seues treballades conviccions. Però els progressos d'eixos quatre segles s'edifiquen, entre altres fonaments notabilíssims, sobre Descartes: nos sumus sicut nanus positus super humerus gigantis, som com nans que només veuen més lluny perquè es recolzen sobre els muscles d'un gegant. L'obsessió per la fonamentació rigorosa, la importància donada al mètode, i la humilitat i la moderació preventives amb què crec que cal enfrontar-se a allò que el mètode no abasta fan de mi un cartesià instintiu: ho era abans de xafar la Facultat de Matemàtiques, i la meua experiència universitària no va fer sinó esmolar aquesta meua compulsió analítica.

Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):

[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...

Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).

8 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Ara, Emili, si encara no les has llegides, les Meditacions Metafísiques, fruiras tant o més.

Alvagó ha dit...

Gràcies per afegir un nou llibre a -una ja de per si mateix- llarga llista... És un vici que espere conservar per molts anys.

Príncep de les milotxes ha dit...

Interessant, Emili, l'apreciació d'atribuir idees, interpretacions i sentiments a persones que no mai les pensaren o digueren i per això mateix arribar a emetre un judici equivocat sobre elles... Aquesta modèstia innata en Descartes, ja ens aniria bé a molts de nosaltres, simplement en la nostra vida (no diferida) sinò quotidiana.

Un altre call cantaria...!

guillem ha dit...

Coincidisc del tot amb Tobies. L'altre dia, el meu nebot em va demanar uns quants llibres per a la seua assignatura de filosofia de secundària, i un d'ells eren les dues obretes de Cartesius. Li vaig dir que no es fiara d'aquesta injusta mala fama d'inintel·ligible que hom li ha penjat, a Descartes, que llegit amb atenció és transparent, clar com l'aigua, i que a més explica historietes curioses ("estava jo allà assegut vora la llar de foc, i pensava, xe! mira que si..."). Les Meditacions són una delícia. Hi ha un llibre molt interessant que vaig llegir fa uns anys sobre ell, si no ho recorde malament, de Bernard Williams. És un personatge de primera, certament, tot i que certes idees seues em causen neguit, però sí, de primera. I dels pocs filòsofs que sabien escriure!

Vista Parcial ha dit...

Sí, el llibre que diu Guillem és "Descartes. El proyecto de la investigación pura" de Bernard Williams. Està publicat en Cátedra.
Per cert, Guillem, has llegit el seu darrer llibre (el de Williams vull dir), es diu "Truth and Truthfulness" (Verdad y veracidad en la traducció de Tusquets), t'encantarà. El va escriure quan ja sabia que li quedava poc de vida i l'escriu sense voler mostrar (com solia fer) com d'intel·ligent era.

Emili Morant ha dit...

Queden apuntades les "Meditacions". La prosa de Descartes m'ha arribat a recordar algú, salvant les distàncies: Montaigne (i si això no és cap barbaritat deu haver-ho pensat algú abans). Allà on Montaigne es delecta en anar i venir, suggerir, citar ara un poeta dient una cosa i un altre dient la contrària, Descartes exposa el camí recorregut en línia recta. Però algunes de les actituds inicials, escèptiques algunes, pràctiques les altres, els són comunes.

Queda aclarit, doncs: Descartes, molt millor en l'original. Però clar, amb altres filòsofs un ha de fer excepcions: és probable que en una exposició de segona mà sobre Hegel algunes qüestions queden retallades o esbiaixades, però és que l'alternativa de llegir-lo directament sembla terrible.

L'altre gran filòsof de qui tinc pendent una lectura directa (distinta de la que vaig fer obligatòriament a Secundària) és Plató. El famós "mite de la caverna" tenia ben poc, de diàleg: Sòcrates deia una cosa i un altre li contestava: "Quanta raó tens!", "Qué sabut eres!", "Jo no ho hagués dit millor!"... Estic segur que hi ha altres textos, altres parts, on l'esperit del diàleg queda molt millor reflectit. (L'Apologia, per exemple, és una obreta deliciosa, per bé que no recorde que tinguera un excessiu contingut filosòfic).

guillem ha dit...

Gràcies per la indicació, Tobies. Algun dia li arribarà el torn. El llibre sobre Descartes el recorde amb plaer.
El que dius, Emili, no va gens desencertat. De fet, hi ha una continuïtat entre Montaigne, Descartes i Pascal, feta de connexions i dissensions, que està connexió s'allarga, de fet, fins als il·lustrats francesos i especialment Diderot, d'ací salta de cap fins a la gènesi mateixa del nihilisme, els novel·listes russos i Nietzsche, etcètera... una història feta de cireres, que en traus una i van eixint totes...).
Sobre Plató, és clar que en les seues mans el diàleg no era altra cosa que un procediment formal, no pas la transcripció d'escenes reals (o fingides) de diàleg. Això se superposa al mètode maièutic, aquest costum presumptament socràtic d'anar fent "parir" les idees a l'interlocutor. Aquesta és la coartada de Plató, en bona part. De tota manera, jo trobe que els diàlegs platònics són divertidíssims, una escriptura d'una alegria literària incomparable. I filosòficament molt rics, és clar. La república, que esmentes tu de passada, és un dels més pesats, i a mi em fa l'efecte de ser més aviat una cadena de monòlegs bastant doctrinaris. Li he sentit dir a JF Mira que Plató és extraordinari llegit en grec; donaria un any de vida al dimoni per poder comprovar-ho, però em sembla que aquest plaer ja queda fora de les meues possibilitats.
[Tobies, si he escrit alguna collonada des del punt de vista filosòfic, ja m'ho perdonaràs.]

Emili Morant ha dit...

Justament això: era tan "monològica", la "República", que a classe féiem broma imitant-la parlant de qualsevol cosa: un feia de Sócrates i començava a dir, per exemple: "Imagineu que esteu en la platja prenent el sol sense protecció", "Sí, ja ho estic veient", "I que passa una xicona i vos pregunta si voleu que vos pose cremeta, no li diríeu que sí de seguida?", i l'altre feia: "Una gran veritat la que dius, estimat Sócrates" i així fins l'infinit...

No ets l'únic que morirà sense llegir fluidament en grec: jo, per a acomplir amb els mínims, em vaig redimir fa uns mesos aprenent l'alfabet (a la facultat a qualsevol signe desconegut li díem "pschí" i a fer punyetes) i a pronunciar-lo "aproximadament", gràcies a un d'eixos cursos ianquis de grec per a llegir la Bíblia: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος, καὶ ὁ λόγος ἦν πρὸς τὸν θεόν, καὶ θεὸς ἦν ὁ λόγος...