Quatre mesos

Hui Emili fa quatre mesos. El fet que gairebé cada dia faça coses noves és motiu de celebració constant per a la família, però res que meresca destacar-se públicament: Emili sembla un xiquet d'allò més normal, fa més o menys el que fan tots a eixes edats, i això em fa sentir la mateixa inexpressable gratitud que fa mesos, quan posava la mà damunt la panxa de Marta i no podia notar res perquè la criatura tenia el tamany d'un cigronet. En aquest sentit, és un pensament consolador saber que la majoria de les millors experiències associades a ser pare (d'un xiquet de quatre mesos, almenys) són genèriques, universalitzables, inconcretes: tothom, a la meua edat dalt o baix, hauria de poder gaudir-les. Sé que no és el cas, i aquesta certesa de la fragilitat em fa cautelós, melancòlicament feliç, com ara que la casa dorm i jo faig guàrdia ja només de mi mateix.

Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.

Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.