El risc de la cita

El de hui ha estat un diumenge com els que feia temps que no vivia. He sentit l'estranya barreja de tensió i malenconia pròpia del dia que me'n vaig de casa, del poble, cap al lloc on visc entre setmana: abans era Burjassot o Barcelona, ara és el meu apartament de Santa Pola, des d'on em desplace cada matí a Elx per a donar les meues classes. No és per a tant, la veritat: aquest mateix dimarts torne a estar a casa, he de vindre a ajudar uns (ex-)companys de l'oficina que no s'acaben d'aclarir amb les escasses (o nul•les) indicacions que vaig deixar sobre la meua anterior feina, i que ara malden per continuar. Això em partirà la setmana més o menys per la meitat. Bé, això i els lliuraments per a la universitat, que hauré de redactar entre els ordinadors del meu departament i algun cibercafé.

En més d'una ocasió (encara que no tant freqüentment com altres blogaires, que aprofiten millor les possibilitats del copia-i-pega i de l'hipervincle – “intertextualitat”, he llegit que es diu, més finament) he compartit amb vosaltres algun text aliè, en vers sobretot, que he llegit recentment o que he cregut relacionat amb alguna de les meues preocupacions immediates. Sovint, quan ho faig, intente justificar la tria, que no és mai el fruit d'un criteri massa sòlid, d'un gust extensament conreat, sinó d'una simple associació d'idees, de la classe de lògica que, sense resultar-me encara del tot natural, intenta guiar les meues contribucions a la blogosfera. Aquest que llegiu és el registre, lent però acumulatiu, d'un aprenentatge, d'una exploració cultural i sensible que, si jo mateix cregués més avançada, buscaria altres formes de materialitzar - menys fragmentàries, més ordenades. Si alguna de les tries que he fet com a referència, com a cita, no han estat les més adients, tant més valuós serà el registre: espere poder riure'm en el futur de les meues ingenuïtats d'ara com ja faig de les passades.

El text que vos copie hui parla d’això mateix: de com la cita mal triada sol revelar la buidor, el desajust entre les pretensions i les realitats de qui exhibeix la seua cultura llibresca. És notable que l’autor d’aquestes línies fóra, ell mateix, un apassionat de la cita (i posteriorment, un escriptor citat sovint amb la mateixa lleugeresa que ací denuncia). I encara més: que fos l’iniciador de la classe d’exploracions de què he parlat més amunt i en què voldria inscriure’m, amb tanta humilitat com desvergonya. La de Montaigne és una actitud que només en ell podia ser original – però que encara hui, entre els qui intentem copiar-la, pot resultar valuosa, per infreqüent.


Per això he vist, més sovint que cada dia, que els esperits amb fonaments febles, en voler fer-se els enginyosos tot remarcant en la lectura d'alguna obra algun moment de bellesa, aturen la seua admiració amb una tan mala elecció, que, en lloc d'ensenyar-nos l'excel•lència de l'autor, ens mostren la seua pròpia ignorància. Aquesta exclamació és segura: "Açò sí que és bell", quan han sentit una pàgina de Virgili. Així se salven els fins. Però intentar seguir-lo punt per punt, i per judici precís i apropiat, voler remarcar per on un bon autor se supera, per on es realça, pesant els mots, les expressions, les invencions, unes després de les altres; d'això, res de res.

(Michel de Montaigne, Assaigs, volum III, traducció de Vicent Alonso, Proa 2008)