L'Espill

Al meu pis de Santa Pola no tinc llibres. No és que em passe el dia llegint, però la del munt de llibres damunt una taula o una cadira és una companyia habitual en tots els llocs on he viscut abans. Entre unes coses i altres, al meu nou pis no n’he dut.

Bé, faig trampa. No estic contant com a llibre els audiollibres – i algun en tinc, més que al pis, a la butxaca (ocupen tan poc espai...), ni l’horrible volum d’Oposicions a Secundària que serà el meu fidel company fins que arribe l’estiu. És un d’aquests lamentables exercicis de copia-i-pega fets amb presses i desgana, i que els opositors hem de comprar pel nostre bé: així reduim el risc fatal d’aprendre massa sobre la matèria que pretenem impartir (encara que un poc tard, vos remet a la brillant reflexió destinada a opositors que fa cosa d’un mes apareixia al Patio Virtual). I tampoc estic contant com a llibre l’últim número de "L’Espill", tot i que conté lletra i matèria de sobres com per a llegir i rellegir.

Allà he trobat (parle de memòria, ara no el tinc a mà) un article sobre dietaris de Juli (que, segurament absorbit en la tensió entre el frontennis i la lírica, té una miqueta abandonat el seu espai personal – provisionalment, espere :-), en què s’estén en algunes idees que ell mateix havia compartit públicament al blog, i amb la família en alguna conversa de sobretaula. He llegit, també, la transcripció d’algunes conferències sobre canvi climàtic (d’acord amb els meus bons propòsits de reciclatge científic, ja ho veieu) i uns quants articles més.

D’entre tots, m’agradaria destacar una aportació de Francis Fukuyama (traduïda per Maite, com alguna altra secció) a la qüestió de la identitat, centrada principalment en la radicalització i interiorització (a la manera “protestant”, segons l’autor) que de la vivència de l’Islam fan alguns musulmans criats al si de les societats occidentals. Puc estar d’acord amb algunes de les anàlisis de Fukuyama, encara que les solucions que proposa, com per exemple el reforçament d’algunes litúrgies de tipus nacional (banderes, passacarrers i americanades semblants) per a facilitar la integració dels immigrants, poden ser poc útils en societats com la valenciana, on ja arrossegàvem un conflicte d’identitat anteriorment a l’arribada dels nouvinguts més recents. Però m’ha paregut convincent la tesi de Fukuyama (no és només seua, supose) segons la qual el que provoca la reacció radical de l’islamisme no és tant l’endarreriment sinó el procés de modernització (les angoixes del trànsit entre la Gemeinschaft i la Gesellschaft – dues paraulotes que he aprés aquest mateix mes i que em moria per usar ací... :-) Allò que s’ha volgut anomenar, més o menys eufemísticament, “l'extensió de la democràcia al món islàmic”, no pot tindre, a curt termini, altres conseqüències sobre el terrorisme que el seu augment: suposa dur-los a casa, als iraquians o a qui siga, la mateixa classe de dissolució de la identitat i el mateix desarrelament que han patit, als països occidentals, els musulmans de segona o tercera generació.

Del meu humil exercici d’aprofundiment en les idees de comunitat, identitat i sociabilitat aplicades a l’àmbit d’Internet (a les Comunitats Virtuals) ja us contaré alguna cosa en una altra ocasió. Per a una versió menys virtual i més mundana d’aquesta classe de conflictes, vos recomane la de Marta, que està veient més món en una escola pública de Gandia que en tots els seus viatges pel món per a aprendre polonés... (ara, finalment, al col·legi, pot treure-li el rendiment al seu coneixement de les llengües eslaves).