Mira al Casal

M'he passat la setmana pendent d'una xicoteta crisi a la meua ex-oficina: una feina de la qual jo mateix m'encarregava fins fa un parell de mesos ha hagut de ser continuada per un company. I s'ha trobat amb l'infern i el caos de la meua mala documentació i gestió dels processos. He de dir en defensa pròpia que la feina en qüestió era per sí mateixa caòtica i artesanal (en el pitjor dels sentits que això pot tenir quan parlem del tractament de dades: quasi res era automàtic, tot es feia furgant ací i allà per a deixar-ho ben polit...), i que això m'obligava més a "eixir del pas" en cada ocasió que a descriure la seqüència exacta de processos a seguir. És aquesta feina la que m'ha tingut tota la setmana tancat en una sala xicoteta i solitària, usant un dels ordinadors lliures de l'Institut per a finalitats "extra-escolars". I donat que l'ergonomia d'aquests mini-despatxos no està pensada per a passar-hi tantes hores al davant, tinc el cul quadrat d'estar damunt d'una d'aquestes cadires de fusta dura en què, d'altra banda, fem seure els nostres alumnes durant hores...

Justament ahir vaig haver de presentar-me físicament a l'oficina, a Gandia, per a poder avançar en una de les fases més difícils del projecte. I ves per on, vaig fer coincidir la visita amb una xarrada de Joan Francesc Mira al Casal Jaume I de Gandia. Tenia ja una miqueta de "síndrome d'abstinència" de la vida cultural de la comarca, i per a animar-me a acudir van coincidir la sempre interessant visita de Mira a la ciutat i el fet que, justament qui el presentava ahir (si és que calia, com ella mateixa digué) era la meua cunyadíssima Maite (also known as "l'altra").

(Nota: pel que es veu, no he estat del tot absent de la vida cultural de la comarca darrerament, sense jo saber-ho. Ja vos contaré. )

El tema de la xarrada de Mira venia a ser el mateix que el del llibre que va publicar fa justament un any a Bromera per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa. Amb la facilitat de paraula, l'entusiasme i l'amor pel País que el caracteritza, Mira ens va fer una espècie de comentari de text acurat i detalladíssim de, ni més ni menys, el Decret de Nova Planta. El que més em va sobtar d'aquesta relectura d'un text amb què m'havia topat en alguna ocasió anterior (i qui no?) fou la forma en què Mira ens feu veure la seua singularitat: això d'anar conquerint territoris i arrasant-ne l'aparell legislatiu no és un fet històric tan comú com ingènuament podríem generalitzar a partir del nostre cas concret, almenys en els termes salvatges i brutals amb què ho patírem els valencians fa tres segles. Un natural escepticisme em duu a pensar que les penes de cadascú (en aquest cas, les penes col·lectives dels valencians) no són en realitat més greus que les que han patit altres persones, altres pobles: ens queixem tant perquè són nostres, simplement. En aquest sentit, algun dels arguments de Mira em feren considerar que, encara que fos per una vegada, el tòpic podia ser del tot ben cert, i que els valencians pagàrem fa tres segles una factura desorbitada, un cruel atzar de la història.

No obstant això, una intuïció personal (poc documentada, he de confessar) continua fent-me pensar que l'ombra de la Batalla d'Almansa no pot ser tan allargada, i que no podem cometre l'error de reduir algunes de les nostres febleses endèmiques a un fet històric que és, "pre-nacional" per l'època en què es produí, certament antic, i al qual supose que han seguit moltes més derrotes i ocasions perdudes d'una magnitud acumulada gens negligible. Sí, cert, els valencians tenim un 25 d'Abril i un 29 de Juny (el dia de publicació del Decret) de 1707: però aquesta fita elevada a la categoria de mite no ens hauria de fer oblidar què fou i què no pogué ser dels valencians després, durant el segle XVIII, durant la Renaixença cultural i l'aparició de l'Estat liberal al llarg del segle XIX, al llarg de les distintes oportunitats històriques que ens ha oferit el segle XX. Ho desconec profundament: però alguna cosa més hem fet malament els valencians després de 1707 que caldria treure dels arxius i de l'ombra d'un únic esdeveniment. Al capdavall, aquests xicotets errors i renúncies, que els hi haurà segur, s'assemblaran més als que correm el risc de cometre ara que aquella derrota militar que sofrírem en la carn d'uns quants estrangers. No em veig capaç de trobar aquestes respostes ací i ara - però restaré atent per si algú assenyala alternatives a la classe de monolitisme explicatiu que, amb els seus rigor i prestigi innegables, Mira ens va oferir ahir mateix al Casal.

8 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

No sé... has llegit l'article de Vicent Martí de hui a Levante-EMV? Mira'l.

Vent d Cabylia ha dit...

Les causes sociopolítiques són més profundes, sens dubte... Costarà però algun dia tractaré de posar el meu granet de sorra (que sembla mentida que hagem fusat tant poc després de Fuster, i dic fusat perquè el que coneixem és taaan poc...)
Salut!

Emili Morant ha dit...

Jo no sóc home d'arxius i documents, ni de massa llibres ni res semblant. Però senzillament tinc dubtes de quin fou l'abast, en termes identitaris i nacionals, d'un canvi radical en la constitució del que havia estat (fins aquell moment) un regne. Em semblà entendre que les elits locals es veieren privades de l'expressió natural del seu poder, i fins i tot gradualment substituides per una invasió de governants, metges, notaris, etc. castellans. Però això passa entre un i dos segles abans que la idea contemporània de "nació" i "nacionalisme", amb tots els seus significats relatius a la identitat, la història, la voluntat política, etc. s'articule en tot Europa: la intuïció (i repetisc, només la intuïció) em diu que en 1707 vam perdre un tren i que probablement al llarg del segle XIX en perdérem un altre (la Renaixença, aproximadament). Si de veres hi ha una relació causa-efecte (i ja sé la por raonable que us fa la terminologia causal als científics socials) determinant entre 1707 i totes les fallides posteriors, s'ha d'explicar una miqueta més, perquè no em resulta evident. És ben probable que aquestes explicacions, més o menys complexes, estiguen ja disponibles - si ho estan, deu ser als llibres que no llegisc, més que a les conferències a què tinc costum d'assistir.

No he pogut llegir l'article que comenta Àngel, de fet no sé si és disponible a la xarxa o no.

ximo brotons ha dit...

hola Emili,

hombre, lo que hicisteis mal fue apoyar la causa astraucista, cosa que en primer lugar era una traición a la palabra dada a Felipe V, quien iba a respetar, modernizándolos, los llamados fueros; en segundo lugar, a lo único que beneficiaba era al enrocamiento de Barcelona producido en la guerra civil del siglo XV y el triunfo del bando de la Biga, o sea, al mantenimiento de las estructuras de la Corona de Aragón, que lo que no patrimonializaron en las ciudades lo patrimonializaron en toda la estructura, ya obsoleta, en sí; en tercer lugar, era una causa de entrada perdida, que ni el propio Austria sabía muy bien qué podía aportarle, como en seguida se comprobó con Inglaterra y luego con el Archiduque; en cuarto lugar, no toda la Corona de Aragón apoyó la causa, y menos que en ningún sitio de forma homogenea en el Reino de Valencia, es decir, la fuerza de la causa era mínima.

lo curioso es que de la derrota salió beneficiada a la larga Barcelona, comercial y urbanísticamente. A pesar de la abolición de los fueros, la base estamental se mantuvo, los hombres fueron los mismos, y además lograron expandirse con la expansión a América. En cambio, el mantenimiento por parte del Borbón de la estructura imperial austracista perjudicó de hecho más a Madrid, porque el imperio como poder político de hecho estaba ya en ruinas como tal, a pesar de su expansión geográfica.

Valencia tendría que haber apoyado al Borbón, y haber ayudado en la paulatina modernización y unificación democratizante de fueros. Cosa que aun hoy en día encuentra un problema grande en Barcelona y en Vasconia.

Cometer otra vez este error sería imperdonable, pues Valencia, que desde el Renacimiento, con la introducción en 1400 de la dinastía castellana en la casa de Barcelona, en la Corona de Aragón, era una de las capitales de España, no ha conseguido hasta fechas recientes estar en condiciones de volverlo a ser de verdad -y no artificiosamente como en la 2ª República.

saludos.

Emili Morant ha dit...

Bienvenido a mi blog, Ximo. Confieso que la frase: "hombre, lo que hicisteis mal fue apoyar la causa austracista" es de lo más espectacular y provocador que se ha podido leer en este blog en unos cuantos meses - y la culpa de eso, más que tuya, es de mi estilo descafeinado y dubitativo. Sólo por eso se agradece: es como llegar a una reunión de alcohólicos anónimos con un pack de Carlsberg en la mano... :-)

Pel que fa a la teua intervenció, no em sent en condicions d'entrar en el debat. Si he repetit més amunt que els meus matisos a la versió "monolitista" de les conseqúències de la Guerra de Successió estan més basats en una "inclinació" personal que no en un coneixement fonamentat del tema, el mateix puc dir del meu rebuig frontal i instintiu de la teua anàlisi històrica: no el puc revestir d'una pàtina intel·lectual que jo no sabria donar-li.

Confesse obertament un interés (completament extra-acadèmic) per la Història Moderna que intente cultivar molt lentament, i que inclou un exercici de comprensió de com la monarquia hispànica del XV es converteix en la caricatura pseudoliberal del XIX, i de com un país que surt a la "pole" de la Història Moderna s'acaba convertint en un escenari perifèric de tragèdia. Però al ritme a què aquest meu interés es desenvolupa (un parell de llibres de John Lynch són, de moment, el meu únic bagatge) puc tardar entre cinc o deu anys en tindre les primeres respostes personals sòlides. Mentrestant em conforme amb anar deixant registre de les preguntes: com comprovaràs, la majoria no solen tenir a veure amb les meues "concepcions nacionals", i per tant, deixaran més marge per a la coincidència que aquesta crònica de les meues tímides militàncies.

Anònim ha dit...

Respostes a perquè som com som els valencians, en trobaràs moltissimes, i segurament moltes d'elles ben encaminades. Per a mi som resultat d'un poquet de tot; des de com i per qui es va reconquerir i repoblar el País (Fuster ho clava, al meu entendre), fins una classe política que, més o menys conscienciada, ha estat incapaç d'articular un discurs amb credibilitat. I pel mig, massa renúncies, massa fracasos, massa teòrics i poques ganes de connectar amb la gent (almenys amb un llenguatge i maneres entenibles per la gent).
A que no t'he aclarit res? El meu problema es que no se com trobar solucions.

Emili Morant ha dit...

T'he entès sense dificultats, i de fet algunes d'aquestes apreciacions, més o menys generals, les compartisc: la "qüestió valenciana", almenys de forma urgent, té més a veure amb la política pràctica que amb cap replantejament teòric. I per això puc dir el mateix que tu, que no tinc solucions al meu abast: perquè crec que el nucli del problema està justament allà on menys capacitat (o estomac) crec tindre per a abordar-lo...

ximo brotons ha dit...

muy bien, Emili, muy buena pregunta

en parte intento responderla en mi blog, en el post: "Los errores históricos de España". Date una vuelta cuando tengas tiempo.

supongo que como yo soy un poco más mayor que tú, pues ya tengo algunas respuestas.

de hecho, está bastante claro. lo que no significa que exista una "solución" igualmente clara.

de entrada, se puede poner en duda que en el siglo XVI estuviéramos, o estuviera la monarquía hispánica, en la "pole", aunque en algunas cosas así fue sin duda

en fin, go on...

pd: "la vida diferida". esto recuerda a la "differance" de Derrida. En efecto, internet permite una diferancia, un diferir, como ninún otro medio, en cuanto por un lado la comunicación puede llegar a ser cuasi-instantánea, pero por escrito, es decir, sin perder por tanto la propia diferancia de la escritura - estableciendo además en lo posible relaciones igualitarias, evitando, en la medida de lo posible, pues, la dialéctica amo-esclavo (aunque aquí cada blog es de quien es)

salutacions.