Mira al Casal

M'he passat la setmana pendent d'una xicoteta crisi a la meua ex-oficina: una feina de la qual jo mateix m'encarregava fins fa un parell de mesos ha hagut de ser continuada per un company. I s'ha trobat amb l'infern i el caos de la meua mala documentació i gestió dels processos. He de dir en defensa pròpia que la feina en qüestió era per sí mateixa caòtica i artesanal (en el pitjor dels sentits que això pot tenir quan parlem del tractament de dades: quasi res era automàtic, tot es feia furgant ací i allà per a deixar-ho ben polit...), i que això m'obligava més a "eixir del pas" en cada ocasió que a descriure la seqüència exacta de processos a seguir. És aquesta feina la que m'ha tingut tota la setmana tancat en una sala xicoteta i solitària, usant un dels ordinadors lliures de l'Institut per a finalitats "extra-escolars". I donat que l'ergonomia d'aquests mini-despatxos no està pensada per a passar-hi tantes hores al davant, tinc el cul quadrat d'estar damunt d'una d'aquestes cadires de fusta dura en què, d'altra banda, fem seure els nostres alumnes durant hores...

Justament ahir vaig haver de presentar-me físicament a l'oficina, a Gandia, per a poder avançar en una de les fases més difícils del projecte. I ves per on, vaig fer coincidir la visita amb una xarrada de Joan Francesc Mira al Casal Jaume I de Gandia. Tenia ja una miqueta de "síndrome d'abstinència" de la vida cultural de la comarca, i per a animar-me a acudir van coincidir la sempre interessant visita de Mira a la ciutat i el fet que, justament qui el presentava ahir (si és que calia, com ella mateixa digué) era la meua cunyadíssima Maite (also known as "l'altra").

(Nota: pel que es veu, no he estat del tot absent de la vida cultural de la comarca darrerament, sense jo saber-ho. Ja vos contaré. )

El tema de la xarrada de Mira venia a ser el mateix que el del llibre que va publicar fa justament un any a Bromera per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa. Amb la facilitat de paraula, l'entusiasme i l'amor pel País que el caracteritza, Mira ens va fer una espècie de comentari de text acurat i detalladíssim de, ni més ni menys, el Decret de Nova Planta. El que més em va sobtar d'aquesta relectura d'un text amb què m'havia topat en alguna ocasió anterior (i qui no?) fou la forma en què Mira ens feu veure la seua singularitat: això d'anar conquerint territoris i arrasant-ne l'aparell legislatiu no és un fet històric tan comú com ingènuament podríem generalitzar a partir del nostre cas concret, almenys en els termes salvatges i brutals amb què ho patírem els valencians fa tres segles. Un natural escepticisme em duu a pensar que les penes de cadascú (en aquest cas, les penes col·lectives dels valencians) no són en realitat més greus que les que han patit altres persones, altres pobles: ens queixem tant perquè són nostres, simplement. En aquest sentit, algun dels arguments de Mira em feren considerar que, encara que fos per una vegada, el tòpic podia ser del tot ben cert, i que els valencians pagàrem fa tres segles una factura desorbitada, un cruel atzar de la història.

No obstant això, una intuïció personal (poc documentada, he de confessar) continua fent-me pensar que l'ombra de la Batalla d'Almansa no pot ser tan allargada, i que no podem cometre l'error de reduir algunes de les nostres febleses endèmiques a un fet històric que és, "pre-nacional" per l'època en què es produí, certament antic, i al qual supose que han seguit moltes més derrotes i ocasions perdudes d'una magnitud acumulada gens negligible. Sí, cert, els valencians tenim un 25 d'Abril i un 29 de Juny (el dia de publicació del Decret) de 1707: però aquesta fita elevada a la categoria de mite no ens hauria de fer oblidar què fou i què no pogué ser dels valencians després, durant el segle XVIII, durant la Renaixença cultural i l'aparició de l'Estat liberal al llarg del segle XIX, al llarg de les distintes oportunitats històriques que ens ha oferit el segle XX. Ho desconec profundament: però alguna cosa més hem fet malament els valencians després de 1707 que caldria treure dels arxius i de l'ombra d'un únic esdeveniment. Al capdavall, aquests xicotets errors i renúncies, que els hi haurà segur, s'assemblaran més als que correm el risc de cometre ara que aquella derrota militar que sofrírem en la carn d'uns quants estrangers. No em veig capaç de trobar aquestes respostes ací i ara - però restaré atent per si algú assenyala alternatives a la classe de monolitisme explicatiu que, amb els seus rigor i prestigi innegables, Mira ens va oferir ahir mateix al Casal.