Històries sense final

Pel que puc recordar dels meus anys del Batxillerat, els temaris estan per a no acabar-los – i em fa l’efecte que les coses continuen essent així en la majoria de les assignatures de Secundària. Lluny de queixar-me per la gravetat d’aquesta situació en la meua pròpia matèria, les Matemàtiques, crec que aquest fet, més o menys assumit, resulta especialment contraproduent en aquelles disciplines humanístiques que tradicionalment s’exposen d’acord amb el seu desenvolupament històric. És el cas de la Història (òbviament) i la Literatura: ignore si en les poques hores de Filosofia que estan quedant al currículum és encara possible una tal exposició diacrònica (una de les herències més sòlides del hegelianisme, si no vaig errat).

Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.

El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.

El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...