Flors a casa

A mode de parèntesi (que no de descans) entre les meues lectures estivals, que estan essent eminentment filosòfiques, m'he pogut detenir en la lectura d'un llibre de poemes de Mª Josep Escrivà que vaig encetar la primavera passada, i que les ja tan citades obligacions de final de curs van interrompre. No hauria de sorprendre ningú que un volum titulat “Flors a casa”, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 2007 parle, en molts dels seus poemes, de flors (no he pogut resistir-me a fer la gracieta, just abans de tractar més seriosament la qüestió). En efecte, si hi ha algun fil d'interpretació unitària d'aquest recull de peces, escrites al llarg d'un grapat d'anys de producció lenta i acurada, és la convicció que la natura, en totes les seues manifestacions (no només vegetals, sinó atmosfèriques, paisatgístiques, etc.) és una font ben vàlida, rica i dúctil, de metàfores i filtres estètics amb què explorar els estats personals d'ànim i les vicissituds de la humanitat en conjunt. No he sabut trobar un terme mig entre la broma de les flors i aquesta acrobàcia sintàctica per a expressar el que crec que és un dels trets principals d'allò que anomenem (sense entrar en més matisacions) Romanticisme i del qual “Flors a casa” participa plenament: estic segur que hi ha adjectius més “tècnics”, corrents estètics més recents (Modernisme, potser? No tinc “ni flowers”...) que ho delimiten amb més precisió, però el meu coneixement de la tradició literària no dóna per a més. La bellesa, un tant mística, del món com a possibilitat de redempció de la misèria humana – definitivament, no sé dir-ho millor.

Tinc la sospita (aviat ho aclariré) que, jutjat en els seus propis termes, el llibre és molt bo. No he trobat entre les seues pàgines el menor rastre d'eixa classe d'espontaneïtat que ofega qualsevol pretensió lírica, ans al contrari: versos i poemes sencers on cada paraula ha estat escrupolosament meditada per a arrodonir com cal una metàfora, una imatge. Si açò fos una ressenya (no pretén ser-ho), l'exposició d'aquestes virtuts intrínseques de l'obra ocuparia la major part de l'espai, de l'èmfasi. Però és el meu diari, i les meues lectures solen ser poca cosa més que excuses pedants per a acabar parlant de mi. I en aquest cas, “Flors a casa” m'ha posat davant d'una de les meues majors limitacions vitals i estètiques: la meua general insensibilitat vers la natura i tot el seu potencial estètic, evocador, espiritual.

No diré que siga dramàtic, però com a mínim és empobridor – i curiós. Igual em dóna la sublimitat d'allò salvatge o la classe de natura domesticada que m'és més pròxima i accessible (horts de tarongers, platges urbanitzades, jardins municipals): cap dels meus intents d'ordenació o de gaudi del món (he oblidat ja la diferència) passen per un contacte primigeni amb la terra, els cicles de la vida i els treballs que l'home hi aplica. No és que menyspree eixes possibilitats: al contrari, he crescut en una indiferència ja irredimible que, justament per això, m'agradaria estalviar-li a qualsevol altre (els meus fills, quan en tinga, o els meus alumnes). Em passava fins i tot quan estudiava Biologia: a mi el que m'agradava no era tot allò dels animalets i les plantes, sinó aquell microscòpic dominó molecular que fa ballar la vida com qui balla un minuet. Que la meua principal experiència artística haja estat durant anys la menys “natural” (per figurativa) de les arts, la música, no deu haver ajudat massa: sóc home de preludis i fugues, no de simfonies pastorals. O, per si algú no ho havia pensat ja: la “meua” també és la menys natural de les ciències. No és que jo estiga mancat de preferències estètiques, que les tinc, però són altres: se'm apareix més bella la Venus de Milo, o un cotxe de carreres, si m'apureu, que les cataractes del Niàgara.

Aquest contrast entre plantejaments creatius i limitacions en la recepció em sol passar amb gairebé tots els llibres de poesia que intente: potser per això els “intente”, i pense continuar fent-ho, amb l'esperança de sortir humanament enriquit de cada repte. Però amb aquest llibre de la poetessa del Grau de Gandia la tensió entre el material i el lector potser m'ha impedit accedir al que probablement (com puc saber-ho?) siga el millor que ofereix el llibre. Vull pensar que el fet que vos entretingueu llegint sobre les meues manies no significa que les compartiu, així que un altre dia penjaré un poema del llibre, sense precedir-lo de tanta morralla introspectiva i distorsionant: així acumularé una nota més per al mes d'Agost, i dissimularé la meua relativa inactivitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si penges un poema d'aquest llibre, en tornar de vacances el llegiré. Crec que m'agradarà llegir-lo.

Emili Morant ha dit...

El penjaré durant aquest mes de Setembre, que en Agost vaig acabar "columpiant-me" una miqueta massa amb el blog - i no seria per excés de feina, ja vos dic jo que no...