Horror vacui

Potser arribarà un temps en què la més barroca de les nostres esglésies, serà, paradoxalment, un buit, un forat silenciós i solitari al bell mig d’una xarxa omnipresent de quefers i sorolls. Qui hi arribe, per turisme, error o curiositat al que en altres temps fou centre del món, descobrirà ja no la gruixuda corfa de símbols sota la qual l’home del passat s’arrecerava, sinó quelcom que encara hui ens és nou: l’última línia de defensa d’un silenci que es fortifica, s’aïlla. L’altar, els sants, el beat xiuxiueig d’algun fidel, les distintes representacions de la Mare de Déu o del sofriment i la glòria de Crist seran transparents, ja inintel•ligibles; i tot el que ens és familiar, el nostre paganisme radioelèctric, haurà quedat tímidament fora, a les portes.

Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

independemtment de la fe de cadascú, les catedrals són lloc un un se sent especial.

Browner...Seguro? ha dit...

ostras tu... que reflexio.. a mi m'agraden com a monument pero en sembla una poca vergonya en la fam que ni'ha per el mon

Emili Morant ha dit...

En efecte, Jesús: els mateixos llocs on els nostres avanpassats se sentien "a casa", ancorats a una eternitat feixuga però segura, ara ens fan sentir "especials", fóra de lloc. Com si les pretensions d'absolut, i l'anhel que ens hi aboca als homes, començaren a tindre, a més dels valors que han tingut sempre, el de l'escassedat.

Browner: tens tota la raó que un monument així es fa, entre altres motius, com a demostració de poder, d'un poder desmesurat. Però ara que els tenim ja, que els hem heretat, podem estar segurs d'una cosa: si ens desfem d'ells no serà per a acabar amb la fam del món, sinó probablement per a fer pisos... (i que algú es faça d'or venent-los :-)