Lògica política

Contràriament al que jo mateix hagués afirmat fa uns anys, la lògica de la Gran Política s'encomana i arrela amb una facilitat enorme en l'esperit dels qui participen en la Petita Política.

En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.

Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.

No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).

Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.