Versos pendents

Fa ja un grapat de setmanes vaig tancar una llarga reflexió (més llarga del que convé en aquest canal de lectura diagonal i fugissera) prometent una mostra del llibre de poemes que havia comentat. Allà vaig intentar explicar (potser fóra més adient dir "entendre") una mancança de la meua sensibilitat que no sé si arribe a temps de corregir: una vivència separada, pobra, assèptica, del paisatge i l'entorn natural.

Ni tan sols l'escenari idíl•lic en què vaig passar l'última setmana d'Agost, en companyia dels meus cunyats i nebots en una casa rural a Guipúscoa, van servir per a desarrelar del tot aquest prejudici, aquesta incapacitat personal. Puc concedir, sense dubtar-ho, un valor objectiu, i una prioritat de conservació a alguns indrets i activitats. Però la classe d'emocions que tòpicament s'hi associen, no he les he experimentades sinó a través del mateix filtre d'escepticisme i desmitificació amb què m’aprope a tants quefers quotidians.

No sé si aquest que he copiat és dels millors poemes del llibre (ha passat ja un temps de la meua lectura), però almenys enllaça amb la percepció segons la qual la meua desconnexió respecte de l'entorn fa doblement important que els qui em vinguen darrere tinguen l'oportunitat de gaudir-lo com jo no he fet. La llàstima, com sabem de sobres, és que els insensibles de tota mena que ens envolten no solen extreure aquest mateix desig de redempció com a corol•lari dels seus defectes.

ARBORICIDIS

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.

Ma. Josep Escrivà, Flors a casa (2007), Ed. 62

2 comentaris:

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

Per festes de Xeraco sempre hi ha algún incendi a la muntanya i per festes de Xeresa sempre plou, encara que sols siga una ruxadeta rápida.

Els xeraqueros li volen posar un paraigües a St. Antoni i els xereseros un vestit de bomber al Cristo de l'Agonia.

De pirats i insensibles sempre hi ha hagut...

per cert, passa pel meu blog que hi ha una cosa per a tu.

ciber-besets i enhorabona !!

Valldalbaidí ha dit...

M'ha agradat!!!!