Victòries inexplicables

Un atzar de la distribució de freqüències digitals a la meua zona fa que la primera de les cadenes que apareixen en el meu llistat de canals TDT siga Canal 9. Així, les meues batudes sistemàtiques a la recerca d'algun programa "visible" comencen sempre per la nostra televisió autonòmica - no cal dir que rarament hi acaben o hi retornen. Ahir, en les dues ocasions en què vaig recórrer l'oferta televisiva buscant quelcom de profit amb què matar el temps, vaig trobar Francesc Camps adreçant-se a les Corts Valencianes en el que semblava una llarga declaració programàtica (potser fóra l'inici de curs dels nostres diputats, o alguna cosa per l'estil: ni ho sé ni he tingut l'estómac d'investigar-ho). Els continguts de la intervenció de Camps són fàcils d'endevinar: deveu estar encara més exposats que jo a aquesta barreja d'eufòria regional, suspicàcia vers el govern central, reclamacions d'aigua i diners, i desig de perpetuar la nostra contínua celebració de ser valencians. Vos estalviaré la glossa: els periodistes de Canal 9 no van mostrar amb mi la mateixa compassió, i van repetir, al peu de la lletra, les paraules del MH amb "PowerPoint" inclòs per a reforçar-les.

Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.

Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.

D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.

L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...

5 comentaris:

Marta ha dit...

Cada volta que he sentit raonaments catastròfics, o que els he fet jo mateixa -qui estiga lliure de culpa...-, la meua conclusió sol ser la mateixa: educació. Escola. Pensament crític. Però vist en perspectiva, hi ha d'haver alguna cosa més...
Besets.

Browner...Seguro? ha dit...

Y del trasvase del Ebro.. tambien hablo... por cierto Emili... se puede organizar los canales del TDT y desintonizar los no recomendables..yo ya lo he hecho... jajajajaja

Valldalbaidí ha dit...

Sí... és això que tu dius... però haig de reconéixer que jo també ho faig... El problema és com podem eixir d'esta situació en què ens hi trobem els valencianes i les valencianes...
Bona vesprada

Annt Rizzmt ha dit...

Certament, per criticar sosteniblement al Poder cal usar una certa ambivalència, tot ponderant amb complexitat els seus punts forts per a que ressonen millor els seus punts febles i millorables,

joan-carles

Emili Morant ha dit...

En efecte, Joan Carles, és fonamental saber distingir quines coses han fet realment malament els nostres enemics, i quines coses bones han fet que senzillament "no tocava" fer. Altrament, la guia per a l'acció política pot ser nul·la. Com diu Àngel, d'alguna forma hem d'escapar de la situació actual - i que ens diguen que hi ha tantes "portes obertes" (escletxes en deia jo a la meua nota) pot ser més desconcertant que orientador.

Tal i com recomana el Browner, a casa Marta ja han fet una reestructuració de canals semblant: estan ordenades per "freqüència de visionat" i el resultat és un tant caòtic. Fins i tot es mesclen cadenes de ràdio amb altres de televisió... Em pensaré si fer una reestructuració o no :-).