Fast-forward

Les meues vacances han estat (i són, encara) una espècie de versió comprimida, accelerada, del que és habitualment el meu “temps lliure”: una successió desordenada i mig caòtica de breus intervals on em dedique intensament i sistemàtica a unes poques preocupacions. El mes de febrer treballava el dia sencer en una oficina d’Estadística, en març i abril vaig haver d’aprendre a ser professor de Secundària, en maig vaig haver de completar els meus treballs de Màster sobre Cultura Audiovisual Digital i Comunitats Virtuals, i en juny vaig preparar i realitzar (per penúltima vegada, espere) unes oposicions.

Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.

No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.

2 comentaris:

Corpi ha dit...

Roïna cosa és estar aturat, i t'ho dic perquè ara jo estic així, però si hi ha alguna cosa amb la què passar el temps, millor. D'altra banda el cap no para d'anar barrinant i acaba fen-te mal.

Emili Morant ha dit...

L'única por que em feia l'atur era justament això: acabar pujant-me'n per les parets. No he arribat a eixe extrem, afortunadament: he pogut descansar sense desesperar...