Austeritat

Sóc de l’opinió que els diners, sota determinades circumstàncies, sí fan la felicitat. Certament, com solen objectar romàntics (i gent rica) de tota classe, els diners no compren algunes de les coses més valuoses de la vida. Però quan algú fa aquesta classe d’apreciacions sembla voler implicar que no tindre diners facilita d’alguna forma la consecució d’aquests altres bens “que no tenen preu”, i que la pobresa fa més accessibles, genuïns i intensos els sentiments d’ésser estimat, de gaudir de bona salut, de conèixer i viure en harmonia amb el món, etc. Ja digué Jesucrist que per als pobres havia de ser el Regne del Cel, però traslladar aquesta esperança des de la glòria ultraterrenal a aquesta vall de llàgrimes no és sinó canviar una variant d’opi del poble per una altra pitjor: cal fe per a creure que els pobres seran feliços allà, però per a creure que ja ho són ací s’ha d’estar una mica cec.

Com he dit, els diners fan la felicitat de forma condicional: només poden fer feliç algú quan té la classe de sentit comú que cal tenir per a saber gastar-los. Vull pensar que la ciència econòmica no és sinó la sistematització d’aquest sentit comú, i l’”homo economicus” el model teòric d’aquesta racionalitat pràctica. Ignore la mesura concreta en què aquesta mena de “common sense” s’ha estès entre la població mundial o del país: però que encara n’hi ha excepcions, gent immune al seny, no hi ha dubte. Tots ens hem creuat amb algú conegut per a qui la manca dels més bàsics criteris ha fet més difícil la vida amb diners que si no n’hagués tingut mai. Gent que hagués consumit menys alcohol o drogues, que hagués estat millor pare o hagués fet menys el ridícul de no haver tingut diners que malgastar. Aquests casos excepcionals, en mans d’un moralista ben entrenat, o d’un cínic, servirien per a proclamar les suposades (i falses, ja ho hem dit) benediccions de la pobresa. Tanmateix, jo ací em conformaré amb què ens servisquen d’alerta, de senyal de perill per als qui intentem arribar a final de cada mes amb menys deutes que en el mes anterior. 

Encara no fa massa temps, potser un any, era part d’aquest sentit comú econòmic general la sòlida creença en què la feina i el sou propis només podien sinó créixer, i que el preu de la vivenda que tan exagerat semblava el dia que hom n’adquiria una havia de continuar creixent de forma natural: pocs mesos després de signar una hipoteca (i de no haver-li pagat al banc quasi res més que interessos) aquella inicial protesta per l’abús es convertia en l’agradable sensació de ser ric, de tindre possessions valuosíssimes i d’haver fet un gran negoci. No eren quatre destrellatats els qui creien aquestes coses, ans al contrari: amb major o menor convicció, la majoria de la gent compartia aquesta visió econòmica, o simplement, actuava inconscientment d’acord amb ella. No puc creure, honestament, que els qui ara estan patint més els efectes de la crisi siguen els membres de la casta de malgastadors i malfeiners de què he parlat més amunt: la classe d’errors en les finances personals que poden ofegar tanta gent en els seus deutes han estat pecats col·lectius, idees dominants equivocades. Hi ha també, no cal dir-ho, la ineficiència, la corrupció i el descontrol de banquers, asseguradores, polítics i constructors. Però aquestes causes sistèmiques de què tant parlen els noticiaris ben poc podran consolar les famílies on algú ha perdut la feina mentre conserva tots els deutes: deixem-los, doncs, la crítica antisistema als professionals de la queixa. 

Un dels meus grans consols personals en aquesta època de tribulacions és la certesa de no haver caigut víctima d’aquesta plaga econòmica: i no per la meua especial clarividència, sinó perquè l’atzar em dugué a fer una tria que el temps ha assenyalat com a correcta. El preu del pis que vaig comprar fa uns pocs anys i on visc ara era abusiu, sens dubte, en comparació amb els materials i la feina que degué costar de construir: però s’ajustava raonablement a la meua capacitat per a pagar-lo. Tinc la vivenda més petita de la gent de la meua edat que conec, i encara em falta moblar la majoria de les seues estances: el menjador semblaria encara una pista de squash si no fos pel meu piano, l’enorme televisor que em regalaren els meus pares i un grapat de prestatgeries plenes de llibres i CDs acumulats al llarg dels anys. La meitat dels mobles que tinc no són meus, i gairebé se m’ha oblidat que els vaig emprar. Però confesse que aquestes xicotetes privacions es veuen del tot compensades per la tranquil·litat i la confiança que em dóna comprovar que no calen tantes coses per a viure, i que la meua tria és la de comprar o no comprar, en comptes del dubte sobre si poder o no pagar. En altres circumstàncies, d’aquesta actitud en diríem gasiveria: però basta amb què un defecte esdevinga infreqüent per a poder començar a apreciar-lo com una virtut. "Austeritat" sona molt millor: té reminiscències entre estètiques i místiques que han sobreviscut al manlleu eufemístic que fan de la paraula els responsables econòmics. 

Són molts els qui arriben tard per a poder viure aquest temps d’incertesa com una oportunitat: amb deutes com els que té molta gent, deixar de gastar no és suficient, deixar de treballar (com m’ha passat a mi mateix durant uns mesos) no és res semblant a un descans, i distingir allò bàsic d’allò prescindible és un passatemps fútil, sense la dimensió quasi espiritual de què vos he parlat. Cap de nosaltres sap encara en què consistirà la refundació del capitalisme de què se’ns parla: com a molt, i no està clar, ressuscitar Keynes (de Marx ni parlar-ne). Però el que sí hauríem de tenir a l’abast de cadascú, tan aviat com passe el temporal, és la reinvenció del capitalisme domèstic. Això hauria d’incloure la comparació crítica i constant entre el preu i el valor de cada cosa, la dimensió positiva no de l’estalvi (que la té) sinó d’una certa continència, i la reconsideració del préstec com una possibilitat i no com un estil de vida. Potser tot el que he dit vos ha sonat conservador, i ben probablement ho siga: però ara per ara, el món només ens dona crèdit per a les finançar les petites utopies.


4 comentaris:

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

Els diners no donen la felicitat, però ajuden a aconseguir-la!!

Alvagó ha dit...

L'homo oeconomicus és una hipòtesi abusiva que, massa sovint, és utilitzada en Economia fins al més absolut dels absurds...
Pel que fa a la austeritat que defenes, no penso en absolut que siga una idea reaccionària: molts problemes socials i medi-ambientals actuals tendrien més fàcil sol·lución en un marc d'austeritat VOLUNTÀRIA. El gran problema per a mi és, precisament com aconseguir eixa "conversió de les ànimes" sense renunciar a un cert liberalisme (diguem-ne filósfic) que em prevé contra les sobredosis d'estalinisme i d'imposicions de modes de vida.
Fi de la fidelada junior.

Una abraçada.

Emili Morant ha dit...

En efecte, Álvaro: un cert liberalisme social i polític és l'única forma d'evitar que aquesta "austeritat" passe de ser una opció personal a una "ideologia". Com que el materialisme econòmic (i no el "dialèctic" :-) és un dels motors ideològics (que en té) del sistema actual, l'austeritat té valor com a reacció defensiva, com a contraideologia. Però ai del dia que siga el propi sistema qui ens presente l'austeritat com a meta espiritual de la societat...

I sí: l'"homo oeconomicus" és d'una simplicitat abusiva. Supose que comparteix amb la concepció marxista de l'home (l'home que treballa, l'"homo faber") un defecte: és pre-freudiana, i assumeix en l'home comú un elevat grau de racionalitat que és de tot menys connatural a l'espècie...

Salutacions, Álvaro.

ginjol ha dit...

El post és magnífic, Emili. Conservador? No. I si ho és, què hi ha de mal? Gastar per damunt de les possibilitats d'un no és progressia, és esnobisme, en el millor dels casos, i inconsciència, en el pitjor.