Cançó de bressol per a vuvuzela i clàxon

Com que tinc dubtes seriosos que aquesta classe de coses, fins ara inaudites, esdevinguen costum, crec que d'ací molts anys encara podré dir-li al meu fill com de grossa es va montar al poble la primera nit que va passar a casa: era la nit que Espanya va guanyar el Mundial, i mentre sa mare i ell dormien a l'habitació i son pare escrivia al menjador, els clàxons i els coets sonaven tan fort que es transmetien fins i tot a través l'intercomunicador per a bebés. A hores de publicar açò no sé si l'escàndol ens costarà a tots una nit sense tancar l'ull: però ara que dormir per les nits podria haver-se convertit definitivament en un luxe, almenys queda el consol de compartir l'insomni amb un país sencer.

Disculpeu-me per no iniciar el relat des del principi. Marta va començar a sentir contraccions durant la semifinal contra Alemanya, que van anar intensificant-se durant el dia següent fins a extrems dolorosos de recordar (i que per això mateix ja se'ns han oblidat). Per obra i gràcia de l'anestèsia epidural els patiments de la mare van cessar poques hores abans del part, i divendres dia 9 a les 8:20 del matí el petit Emili va abandonar el si matern. La criatura està saníssima, ha pesat 3.780 g i mesura 51'5 cm després de més de 41 setmanes de gestació: no fa altra cosa que dormir, despertar-se demanant el pit i enganxar-s'hi amb ànsia poc després fins quedar satisfet. De les nits a l'hospital de Dénia, n'hem tingut una de cada color: la primera horrible, la segona fantàstica. La tercera, ja a Almoines, dependrà del que els dure la febra patriòtica als joves del poble: de moment, en hora i mitja des del gol d'Iniesta (memorable!) s'han sentit més "vivaessssspanyes" que en trenta-cinc anys de democràcia...

Ups, un plor. I ara vos deixe que he de canviar-li el bolquer...