RC - Silencis

Des que jo vaig arribar (i no fa tant, d’això) m’ha semblat veure-la sempre igual: asseguda a les primeres files, discretament, veient passar un per un davant d’ella tots els qui creien tindre alguna cosa a dir. Ha esperat tot aquest temps, mentre escoltava i prenia les notes més acurades – a voltes les ha escrites des d’una justa admiració, però d’altres també per a que algunes estupideses proferides ex-cathedra no gaudiren d’un oblit impune.

Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.

Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.

[Entrada original ací]