RC - Exilis

Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m’ha vingut al cap penjar ací mig de memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir llegint-lo, aprofitant que el "Llibre dels exilis" de Juli Capilla es presenta demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.

Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.

Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.

El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.

El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.

Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.

[Entrada original ací]