Un dels (pocs) avantatges que tenia la censura és que feia impossible (difícil, almenys) provocar sense intel·ligència.
Ara no te'n pots fiar: amb tanta paraulota i tanta desinhibició mai saps si t'estàs perdent alguna cosa ben digna només per la molesta profusió d'estridències que hi trobes (i en aquest cas, només queda lamentar-se de veure emprats aquests recursos quan són del tot innecessaris...)
(La nota és només un humil comentari a aquesta altra de Pere)
6 comentaris:
La censura aguditza l'enginy, i això de vegades pot ser molt encertat, però de vegades poc caure en la criptografia molt obscura (un lloc on sembla que s'han quedat algun poetes, però això és un altre tema).
Però, l'altra cara de la censura em la van contar els professors de periodisme que quan començaven en l'ofici i uns senyors de poques llums cada matí feien visites al joves periodistes per transformar la dutxa matinal en un bany carregat d'electricitat (una tortura que no deixa marques).
Tornant, al comentari et diré que hi ha gent que necessita fer-se pentinats de mil colors, portar roba vella, pintar-se la cara de colors o dir paraulotes... tot amb un mateix objectiu: cridar l'atenció per reivindicar la seua presència al món. Hi ha altres camins per aconseguir aquest propòsit, com la genialitat. Però això vol dir tindre una capacitat innata (que alguns no accepten no tindre) o bé dedicar molt d'esforç (i la mandra és molt atractiva).
Per sort per ells (i per mi), el paraigua de la llibertat és un bon espai per amagar aquests insatisfets desitjos de notorietat.
Certament, Ricard, la meua referència a la censura és molt, molt lleugera - irònica, espere que s'entenga clarament. Però sí, coincidim en què aguditza l'enginy i fa de filtre, excessiu i forçat, de moltes de les coses que hom podria dir sobre el món, sobre sí i sobre els altres. No he viscut eixos temps, i me n'alegre. Però en visc uns altres on gairebé tot està permés, i algunes preteses formes de provocació només poden tindre ja efecte en la classe dels ofesos professionals, a què alguns hem decidit no incorporar-nos malgrat les contínues temptacions.
Pel que fa a la necessitat de fer-se notar supose que acabaré aprenent molt més a mesura que passe més anys treballant amb adolescents. Però aquesta necessitat, per sí sola, hauria de deixar de ser-ho un cop en la vida adulta, i per tant, si permetem o encoratgem tothom a què reivindique la seua presència al món el resultat pot ser que ens el trobem més densament habitat del que estem disposats a tolerar. Al capdavall, la de "fer-se notar" no és una tendència tan natural en molts àmbits socials i professionals adults: potser el món de les "lletres" (al qual hem dedicat ja alguna cordial conversa) és justament una excepció, cosa que no cal intentar canviar però sí recordar. Un món ple de gent disposada a espantar burgesos però sense burgesos que espantar és d'una molesta comicitat.
"Emili, l'home amb qui em casaré algun dia", ha escrit Marta al seu blog.
Esperem assabentar-nos en un soparet o al blog...
Del matrimoni (una institució repressora i de control social, i per tant, al meu parer, absolutament convenient i a la qual pense sotmetre'm gustosament i amb Marta) ja parlaré en una altra ocasió al blog. La frase de Marta fa anys que és certa, no s'hauríeu de sorprendre, ara - l'únic que no sabem és quan deixarà de ser-ho (i per a adquirir la destresa lingüística necessària per a no malinterpretar les meues paraules vos remet a les sessions setmanals del professor Grimaltos :-)
Molt bona! S'agraeix la referència
Per al·lusions, la frase "l'home amb el qual em casaré algun dia" era per a explicar precisament que amb ell no he tingut una relació de company d'universitat normal i corrent. Res més que això. I per cert, sí que em fa cada vegada més gràcia la idea d'apuntar-me a les classes del professor Grimaltos :)
Publica un comentari a l'entrada