Poesia a Rafelcofer

Deu fer ja un parell de setmanes, furgant pels nodes més pròxims de la xarxa (potser fóra a VilaWeb Gandia), vaig trobar que els organitzadors del II Festival de Poesia de Rafelcofer havien donat una "dimensió 2.0" al concurs de poemes breus (brevíssims, després vos conte més) que convoquen des de l'any passat: a mesura que rebien les aportacions dels participants en el concurs de minipoesia, anaven seleccionant-ne alguns i penjant-los en aquest blog. Com que tinc darrerament aquesta tendència "ciberactivista" (que la precarietat del meu accés a la xarxa ajuda a temperar), em va semblar d'allò més adient promocionar la iniciativa i presentar-me al concurs. Deuria haver-me conformat amb fer només allò primer, però contra tota lògica he acabat fent només això segon.

Així, entre unes coses i altres, no arribe a temps d'animar-vos a que feu els vostres propis miniversos: el termini acabava hui o demà, crec. Però el que sí podeu fer és acudir de públic aquest mateix dissabte dia 5 d'Abril a les 19:30h a l'auditori de Rafelcofer, a presenciar el recital poètic que allà tindrà lloc i el lliurament dels premis. Jo mateix faré el possible per acudir, tot i que se m'ha convocat per a un altre acte simultani i no sé si hi podré anar.

El d’escriure versos no està ni entre els meus costums ni entre els meus projectes: és una classe d’activitat ben distinta i allunyada de les que tinc la sospita de fer bé. Justament per això mateix sí que està, des de fa anys, entre els meus projectes (i algunes temporades entre els meus costums) llegir llibres de poesia, i fer un esforç d’empatia i d’immersió en un territori que em resulta aliè, però que no hauria de ser-me necessàriament hostil. Per això, quan vaig rebre per e-mail les tres paraules que necessàriament havien d’aparéixer entre les trenta (màxim) del poema, vaig pensar: m’han estalviat haver de buscar la inspiració, només em queda ja exercitar dignament la combinatòria. Saber què dir i saber com dir-ho: la inspiració supose que té a veure amb allò primer, la resta és un treball pacient d’amor a les paraules, als sons, a les imatges. A falta d’aquestes virtuts, jo hi vaig posar les meues.

En una llengua plagada de monosíl•labs com la nostra, només hi ha una forma de dir alguna cosa de profit i mínimament sonora usant 30 paraules: prescindint al màxim de conjuncions i articles. Això i la brevetat indefugible del resultat em creava la sensació d’estar escrivint inscripcions en llatí, epitafis gravats en alguna llosa perenne. I allà vaig anar: atacat d’un existencialisme potser tan impropi de mi com de la convocatòria del concurs, vaig confegir, amb més cura que gràcia, aquests cinc versos que inclouen, tal i com se'm demanava, variants de les paraules “crit”, “estel”, “dormir”.

EPITAFI

Dormint romanc sota estels immutables,
inútil crit, un plany etern escolte:
l'home està sol. Cerqueu recer, llavors,
en cada fals profeta, engany, quimera:
cap veritat podria fer-vos lliures.

Però ja vos dic que, posats a morir-me, preferiria que em coronés el clàssic "Els teus fills i néts no t'obliden": això seria menys original, si voleu, però em donaria uns quants anys de marge per a les meues cavil·lacions (que intentaré compartir amb vosaltres en prosa, preferentment...).