Somnis de científic

La tasca de professor de secundària m'ha fet retrocedir, en alguns aspectes, a un món de records, de metes adolescents de què sovint he parlat ací en termes molt generals, idealitzadament, però que ara se'm presenta potser amb més detall, més ric i pròxim. Per exemple, quan pense quines assignatures m'agradaven més o menys o em dedicava amb més o menys intensitat, i faig l'esforç de recordar professors, llocs i temes concrets, els resultats no són els mateixos que sovint trau a la llum la revisió esporàdica i superficial que n'havia fet fins ara.

Recorde, per exemple, el relatiu poc interès que vaig sentir per les Matemàtiques fins els setze anys: a penes n'estudiava, i igual que els ocórre a alguns dels meus alumnes, passava sense cap dificultat (ni incentiu, en conseqüència) per la classe d'obstacles impossibles a què la majoria dels estudiants troben en la matèria. Només quan em va costar una miqueta més vaig començar a estudiar-la molt més: la profunda afinitat (qui sap si genètica) que vaig sentir amb la matèria a partir d'aleshores m'ha dut, encara que no en línia recta, on sóc ara.

L'altre descobriment que vaig fer simultàniament a les Matemàtiques (tot i ser una matèria introduida molt després en el pla d'estudis) fou la Filosofia, que em resultà, d'entre totes les matèries "de lletres", molt més engrescadora (o més pròxima als meus interessos, qui sap) que la Història o la Llengua - de Literatura ja a penes en donava a eixes alçades, i el meu temps lliure per a la lectura "de plaer" va quedar absorbit pels estudis musicals. D'aquesta petita "llavor filosòfica" va nàixer el meu desig d'estudiar Humanitats - i molt indirectament, amb el temps, l'interès lentament renovat per la Història primer, per la Literatura encara després...

El que quedà progressivament bandejat per aquestes dues matèries fou el meu interès preadolescent per la ciència. Abans que el meu regne (intel·lectual) deixés de ser d'aquest món, a mi el que m'agradaven eren els llibres de divulgació científica, les Ciències Naturals, la Física, l'Astronomia... La Química, i la part de la Biologia que més se li acostava (els constituents mínims de la vida), encara van despertar en mi un interès genuí el darrer curs de secundària. Però en xafar la facultat de Matemàtiques tot quedà en l'oblit, llevat d'unes poques preocupacions pseudofilosòfiques que encara vaig poder compartir amb alguns companys de Col·legi Major.

Ara, donat que sóc un professor "de ciències" em veig obligat (és una forma de parlar: si ni tan sols ho intente no passarà absolutament res) a acostar-me de nou a les disciplines que em són més pròximes: la Física, la Química, la Biologia i les Ciències Naturals en general. No sabria per on començar: potser mirar documentals d'animalets ajudaria, o repassar la taula periòdica. Però de moment, una forma gradual i apassionant de retornar intel·lectualment al meu oblidat perfil científic és fer una repassada a la Filosofia de la Ciència que vaig descobrir fent Humanitats. No és el mateix recordar les lleis de Kepler (que les recorde!) que preguntar-se com foren obtingudes i en quina mesura "expliquen", "són certes", "són confirmades per l'experiència", "forçaren un canvi de paradigma", etc. Però, ara per ara, el de la Filosofia de la Ciència és un terreny que em resulta més pròxim que la Ciéncia mateixa.

Amb aquesta voluntat de reciclatge estic escoltant per primera vegada (i coneixent-me, no serà l'última) un dels meus audiollibres en anglès (dels quals encara faria més publicitat del que faig si no fos per l'obscura forma en què els obtinc...). Es titola, precisament, "Philosophy of Science", i l'imparteix un "càtedro ianqui" (Calaforra dixit :-) que repassa, en sessions de mitja hora, els camins que ens porten del positivisme a Popper, a Quine, a Kuhn i torna a començar. Mantinc l'opinió personal que hom pot trobar més reflexions d'interès, i més aplicables a les nostres situacions quotidianes, aprenent quatre coses sobre la Filosofia de la Ciència, que dedicant anys de la seua vida a desxifrar els oracles, entre seriosos i paròdics, de Heidegger i tota la colla de francesos petulants que li van al darrere. Tant de bo alguna part d'aquesta "claredat mental" que reivindique puga transformar-se en aquest mateix blog, en algun pensament interessant, o en algun debat fecund. Mentrestant, m'ho passe bé, i faig temps mentre m'arriba el moment de treure-li la pols als meus ja vells somnis de científic.