Poema faller (II): Yes we can

YES WE CAN

Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.

Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.

Els nobles militars enterrats en rengleres.

I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.

A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.

Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”


S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.

Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.

(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)

6 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

Escolta, Emili, que calladet t'ho tenies... que escrius bé i de coses bones ho sabia. Però esta nova manera de fer m'és totalment desconeguda en tu. Enhorabona.

Emili Morant ha dit...

Gràcies, Àngel. Per a mi també és (era) una forma de fer totalment desconeguda...

Comtessa d´Angeville ha dit...

JODER, COM MOLA!!!!! Quan va parlar d'un poema faller m'esperava altra cosa!

Emili Morant ha dit...

Gràcies, Comtessa, m'alegre que t'haja agradat.

A mi mateix, quan em van parlar de poema faller, tampoc no vaig saber ben bé què s'esperava. Probablement no era açò, però és que no vaig trobar massa exemples a la xarxa, i els que vaig trobar no eren la classe de coses que em veia capaç de fer jo, no em naixien...

El dubte que, des de fora de la festa, tenia i encara tinc sobre estos versets, més enllà de si són bons o roïns, és si s'adiuen a l'esperit de les Falles. Eixe era el meu intent: unir el que tenen les Falles de desvergonyit, bròfec, satíric i salvatge, amb una altra tradició culta, cosmopolita, que no conec massa, però que probablement enllaça amb nosaltres a través de l'Estellés més atrevit - si he "copiat" algú, crec que ha estat Estellés, però no ho puc saber. Hi ha potser un toc de Pere Quart, però això és agosarat - i hi ha, com no, molt de Wikipèdia i d'audiollibre ianqui. I com no, hi ha cultura cristiana: la paròdia del Pare Nostre (a la qual, per cert, deuria haver posat també algun enllaç d'aquests a la wikipedia, perquè a més d'un lector no li haurà sonat massa). Mentre feia eixa paròdia vaig escriure en paral·lel una altra pregària satírica en alexandrins que, de moment, guardaré privadament - el primer vers era: "Senyor, per què has omplit el món de fills de puta?". Una lamentació a la manera de Job, posada al dia: ha arribat un moment en què fins i tot la blasfèmia requereix una cultura per damunt de la mitjana...

José-Vicente Puig Raga ha dit...

Xè, Emili. M'has sorprés amb la teua vena fallera. La poètica ja la començava a conéixer, encara que he de confessar que no sé apreciar la poesia contemporània (ni en castellà ni en català). Una de les meues moltes limitacions.
I això del Parenostre, sí. Per experiència, la pròxima volta afegeix un vincle a la Wikipèdia eixa (encara que consulta abans que a voltes sembla la frikipèdia, que també sé que existeix). Espere que els altres versos de la "pregària satírica" estiguen tan carregats de raó com el primer.
Per cert, potser no se'n recorden ja de mi a la Falla Mosquit del Grau. Un dia com hui o ahir feien al carrer un "puchero" o un olla (amb les pilotes envoltades crec que amb fulles de flor-i-col) que era massa. Recorde a més especialment a una de les que cuinaven, la senyora Pura. Ai! Com de bé m'ho vaig passar al Grau!
Una abraçada des de terres teutòniques.

Emili Morant ha dit...

Gràcies pel comentari, José Vicente. Jo tampoc entenc massa la poesia contemporània - si ho fer probablement m'estalviaria estos atreviments. Lamente que la meua relació amb la Falla Mosquit siga poca cosa més que literària, no podré donar records de la teua part: he col·laborat allà perquè conec la coordinadora del llibret (una cosina de Marta), però sóc poc faller. Poc per no dir gens.

Sí que és cert que hauria d'haver enllaçat la Wikipèdia amb el Parenostre. Algun dia, amb un poc més de calma, escriuré sobre la necessitat de reivindicar els temes bàsics del cristianisme com una necessitat cultural indefugible, com un referent sense el qual la nostra tradició (i el nostre present més immediat, els nostres problemes més urgents) s'empobreix d'una manera radical i preocupant. Sé que això no és del tot cristià, és a dir: el cristianisme és molt més que "només" una gruixuda capa cultural, simbòlica. Però d'alguna forma s'ha de començar: si no, acabarem posant notes al peu de pàgina a les nostres blasfèmies.

Però deixem estes qüestions per a alguna altra anotació més seriosa...