Poema faller (II): Yes we can

YES WE CAN

Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.

Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.

Els nobles militars enterrats en rengleres.

I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.

A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.

Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”


S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.

Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.

(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)