RC - Intermezzo

[No sé on vaig llegir que quan hom duu massa temps sense escriure en el seu blog hauria de molestar-se en penjar una nota explicant perquè. Com els motius que m’han distret d’aquesta sana costum són bastant prosaics (feina, desgana, i un hardware rebel), recorreré a un altre recurs d’urgència del qual no s’ha d’abusar, tampoc: explicar, de forma pretensiosa i recargolada, els motius pels quals escric. En el meu cas són sempre les mateixes raons, contades amb paraules distintes – així que podeu botar-vos-les i esperar que m’inspire per a contar-vos alguna de les mil i una historietes apassionants que veig passar cada dia davant meu.]

Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.

No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.

No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.

* * * * * * * *

Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.

Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!

[Entrada original ací]

RC - Nocturn

Quan entre cada matí a aquesta secció de blogs i veig que n'hi ha d'actualitzats a hores intempestives de la nit, no puc sinó pensar que qui els escriu o bé no treballa l'endemà, o per contra té el vici de treballar a deshora, fins a ben tard.

Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!

[Entrada original ací]

RC - Fred

La combinació entre el meu estil de vida, un tant auster i monàstic, i el fred que comença a escolar-se per totes les escletxes del meu pis mal aïllat, està començant a afectar-me la salut mental. L’estufa d’oli a penes fa efecte les poques hores que arribe a passar en el menjador cada nit. El radiador, que sí escalfa de forma immediata, proporciona un consol per als rigors de l’hivern que decreix amb el quadrat de la distància – en cristià: a dos metres ja no notes la caloreta. I els dos aparells en marxa alhora poden fer saltar els ploms en qualsevol moment!

L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)

Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...

[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]

[Entrada original ací]

RC - Pont

La crueltat dels ponts del calendari és aquesta: per llargs que siguen, només uneixen dos punts pròxims de la mateixa ribera del riu, fent una enganyosa corba en l’aire que et produeix la il·lusió que vas a creuar-lo. He aprofitat el temps al màxim, aquests dies, fent coses útils – i he alimentat així tots eixos projectes dels quals mai s’extingeix la brasa tot i el contacte persistent amb la realitat. Però arriba el dilluns, i quanta més carrereta has agafat, més gran és l’hòstia que et dones. I no perquè acabe el temps de no fer res important – sinó perquè comença de nou.

* * * * *

No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.

[Entrada original ací]

RC - Estrés adventual

Si cada dia quan ens alçàrem del llit engegàrem la COPE durant uns minutets, i ens preguntàrem qui està definitivament com una puta cabra, si ells o nosaltres, la resposta, de tan simple i rotunda, ens posaria de bon humor per a començar el matí. Està bé fer inventari de les nostres xicotetes certeses abans d’abordar els grans dubtes. El que passa és que la gent no dosifica, s’hi enganxa escoltant una brofegada darrere de l’altra, i quan arriba a la feina ja fa una cara de maldous episcopal que veges tu qui ho arregla.

Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.

[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]

[Entrada original ací]

RC - Encadenats

Si cada dia quan ens alçàrem del llit ens preguntàrem si estem mentalment sans o no i intentarem donar-nos, amb els nostres criteris, una resposta raonada, tant se val que els primers dies fos rotundament afirmativa: després de poques setmanes de constant interrogatori, acabaríem completament grillats – amb independència de si ho estàvem o no d’inici, i de si les nostres respostes continuen essent positives un matí rere l’altre. Aquesta és només una analogia pedestre que pot ajudar-nos a entendre els límits del nostre autoconeixement, els perills de preguntar-se encadenadament els perquès de cada cosa.

En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.

En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.

En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.

[Entrada original ací]

RC - Silencis

Des que jo vaig arribar (i no fa tant, d’això) m’ha semblat veure-la sempre igual: asseguda a les primeres files, discretament, veient passar un per un davant d’ella tots els qui creien tindre alguna cosa a dir. Ha esperat tot aquest temps, mentre escoltava i prenia les notes més acurades – a voltes les ha escrites des d’una justa admiració, però d’altres també per a que algunes estupideses proferides ex-cathedra no gaudiren d’un oblit impune.

Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.

Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.

[Entrada original ací]