Uns i altres

L'oposició oberta i pública entre dues postures polítiques rivals és la forma que tenen les democràcies de silenciar, en la pràctica, altres opinions: la del tercer, la del quart... Certament, podem congratular-nos que aquesta siga la forma de restricció del pensament menys injusta que la humanitat ha conegut. Però no oblidem que, justament per ser més subtil que les formes més tradicionals de coerció, acaba resultant molt més efectiva, molt més difícil de desemmascarar.

Hi ha però, un altre detall que cal observar, més infreqüent i potser per això menys greu que l'anterior. I és la facilitat amb què els petits fanatismes del tercer, del quart, i de totes les minories polítiques es poden confondre o vestir com si foren el resultat d'una actitud crítica i madura vers la política que veiem al telenotícies. No sempre és així. Són molts els qui no han trobat en llurs fracassos polítics més explicació que una general estupidesa de què només ells mateixos i quatre més han quedat exempts. La inèpcia, el gregarisme i la distorsió de la realitat els agermanen profundament amb els polítics dels grans partits de què tant abominen – l’única diferència és que aquells potser, han trobat una forma més rendible de reduir el món a les seues consignes.

En qualsevol cas, em veig personalment més al·ludit per la primera classe de precaucions que per aquestes últimes: hi ha més candidats, més idees, més futurs possibles dels que ens mostra la tele, i faig els meus esforços per a recordar-m’ho cada dia, i no només cada volta que hi ha eleccions. Fa anys, uns quants anys, que vaig decidir el meu vot per a un dels “candidats visibles”, un d’eixos dos que de vegades sembla que es presenten només ells, un contra l’altre. Tots els defectes que li he trobat durant aquest temps al meu candidat no han estat suficients per a canviar la meua tria inicial. Però mai he pensat que aquesta classe de pragmatisme, de realisme polític, o de simplicitat, si ho preferiu, siga incompatible amb altres deures cívics, amb una voluntat clara d’ampliar l’abast de la democràcia. Puc tolerar que hi haja gent políticament tan simple, tan transparent, com la papereta amb què emeten el seu vot: el que no suporte és que creguen que jo també sóc com ells.

Autopista

Totes les novetats a què em vaig haver d'enfrontar la passada setmana continuaran essent només una miqueta menys noves a partir de demà. Una d'elles, la menys directament relacionada amb la docència, és un deure que tinc pendent des de fa anys: perdre-li la por a conduir, a l'autopista, a entrar dins les ciutats amb el cotxe. He tingut la sort de poder evitar-me aquesta classe de complicacions durant anys: anant en tren a València o Barcelona, i en cotxe només a Gandia. Però ara, mentre medite si buscar-me o no un allotjament a Elx o a Santa Pola, no tinc més remei que armar-me d'un valor que a estes edats no hauria de ser ja necessari per a recórrer un centenar de quilòmetres per l'autopista.

Ja sé que no hi ha cosa més senzilla que conduir per una via ràpida: però davant d'aquesta veritat racional, sempre n'he oposat dues que m'han ajudat a justificar les meues pors. La primera, és que malgrat que les probabilitats d'accident o d'error en l'autopista siguen bastant menors que conduint per alguna altra classe de carretera, les conseqüències d'un qualsevol d'aquests errors poden ser ben catastròfiques. La segona, que una certa falta de costum per part del conductor (en aquest cas, jo mateix) pot fer de la conducció per autopista un mal tràngol, viscut amb una tensió, una atenció malaltissa a mil i un detalls del trànsit que no ajuden, en realitat, a minimitzar els riscs de què parlava més amunt (dos camions que hauré d'avançar allà lluny, a un quilòmetre; uns cotxes per darrere a més velocitat que jo que no sé si m'agafaran abans d'arribar o no als camions, i a partir d'aquest moment, mil cavil•lacions inútils sobre si canviar o no de carril...). Tot el que en un conductor més expert és una intuïció més o menys natural, en mi és encara un càlcul, una especulació intolerant sobre els qui van més de pressa o més lents que jo.

He de dir també que aquesta classe d'intuïció del bon conductor, sense arribar a l'extrem dels suïcides que fugaçment se'ns creuen per la carretera, és quelcom que es pot aprendre, incorporar progressivament (com les Matemàtiques, mira per on): Jo mateix ho he experimentat en els successius trajectes d'anada i tornada que he fet la darrera setmana i multiplicaré la vinent. El primer viatge fou d'hora i mitja de silenci i atenció obsessiva als panells informatius, a la velocitat i a la distància. El segon viatge, que era de tornada, se'm feu alliberador en tant que cada quilòmetre que avançava m'acostava més a terres conegudes, a noms més pròxims i acollidors. El tercer, més confiat, estigué ja amenitzat per un quartet de corda i la "Gran Fuga" de Beethoven: música ben adient per a aquest meu temps de canvi i de sorpresa. I aquest divendres a migdia, mentre tornava cap a casa sota un sol alegre, i amb el somriure dels bons principis, vaig poder alternar entre la ràdio, la meua música, i algun fragment lleuger d'audiollibre. D'aquesta meua gradual superació de la por al volant dependrà principalment quina classe de solució li busque a la qüestió de l'allotjament i la distància. En tindreu notícies, supose: no sé com de freqüents, però en tindreu.

I will survive

Anys i anys d'ofrenes a la deesa Rutina semblen, per moments, haver resultat inútils. Però m'alegra poder compartir, encara que siga borrosament, una intuïció: després d'haver escoltat durant mesos com de negre era el cau on pretenia ficar-me, em veig forçat a celebrar cada punt de llum - i els he vist. L'adolescència és simplement la natura humana posada a bollir. El primer contacte amb el vapor m'ha embafat les ulleres, certament: però aprofitaré per a netejar-me-les.

De la bellíssima ciutat de les palmeres, i de la profunda vergonya que sent per no haver-la visitada mai abans, parlaré un altre dia. De Fidel Castro, que m'ha honorat renunciant al seu lloc de treball el mateix dia que jo, també: no és l'únic en què hem coincidit el Comandante i jo...

De viatge

Aquest ha estat (i és, encara) un cap de setmana dens, ple sobretot de comiats i partences. Dijous al matí vaig poder comprovar a la meua llista negra que estava seleccionat per a presentar-me “a files” en la província d'Alacant. Després de les telefonades de rigor, i del telegrama (de més rigor encara), vaig aclarir que demà dilluns he d'estar de bon matí en Alacant per a veure quin és el meu destí, si és que me n'arriba algun. M'explique: tot i no saber ni quants han estat convocats a aquesta xicoteta sessió d'adjudicació ni quantes places s’han de cobrir, és raonable esperar que n'hi haja més gent convocada que places (per si de cas, perquè a aquestes alçades de curs qui més qui menys ja s'haurà buscat feina). Les meues sospites (i no poden ser més que això amb la informació que dispose) és que dec ser dels últims d'aquesta xicoteta selecció per ordre, la qual cosa significa que ben probablement tindré un únic destí per “triar” (estrany eufemisme per a una situació on no puc negar-me a res sense llençar a perdre tot el que he fet i aconseguit en any i mig) o que els companys que em precedeixen els hauran ja triats tots i me n'hauré de tornar a casa pel mateix camí en què he vingut, a esperar a una pròxima convocatòria en què estaré (per força) millor situat. El meu marge de decisió o maniobra és escàs o nul, així que m'encomanaré a Sant Joan de Ribera, patró dels meus cercles íntims i arquetípic expulsor de la mare pàtria, per a no acabar en terra d'infidels...

Si no he escrit abans del dimarts dient el contrari, doncs, ja podreu imaginar que estic instal•lant-me en les trinxeres (o ja ferit, qui sap) i buscant una estoneta per a escriure ací alguna altra nota. No espereu confessions de com em van les coses “a la feina” en major mesura en què les heu pogudes llegir ací fins ara: si he de parlar d'educació (i podré fer-ho ja amb un mínim coneixement de causa), ho faré tan en abstracte com ho he fet fins ara de quasi qualsevol tema. De moment, tinc un parell de notes pendents d’escriure sobre un poeta a qui he llegit i una peça de Bach que se'm resisteix, i unes quantes més que probablement no arribaré a temps d'escriure abans que altres maldecaps reorganitzen la meua jerarquia de preocupacions...

L'altre comiat és el de Marta, a qui vaig deixar ahir mateix en l'aeroport de Manises després de passar uns controls de seguretat que l'obligaren a tornar-me (amb l'ajut de la seguretat de l'aeroport) un pot d'After Sun que superava els 100 ml de capacitat. Fins el moment, i a falta de saber quines possibilitats (horaris i recursos tècnics) tenim tant ella com jo de comunicar-nos via Internet, el de l'After Sun és l'episodi més interessant que conec del seu viatge a la Gran Bretanya. Ella mateixa ens en contarà algun altre ben aviat, segur.

En trànsit

Fa un temps que no penge d’aquest espai cap de les meues aportacions universitàries al Màster de la UOC de què tan freqüentment vos parle. En part és perquè estic convençut que no les llegeix ningú: aïllades de context esdevenen encara més incomprensibles, pedants i pretensioses que els textos directament concebuts per a aquest blog. En part, també, és per a acumular reserves de textos per al futur: és possible que durant els mesos de Maig i Juny no puga escriure ací perquè l’estudi per a les oposicions em consumisca el temps que ara dedique a escriure, i que haja d’omplir els buits del calendari amb alguna tria d’intervencions pseudoacadèmiques, una per setmana o alguna cosa així.

Però el motiu més immediat per a estalviar-vos eixa classe d’entrades és que ara mateix no hi ha universitat: les pauses entre semestres a la UOC són bastant llargues, sobretot si un ha aprovat fent treballs i no li cal fer exàmens. En breu (finals de Febrer) començaré un parell d’assignatures noves sobre “Comunitats Virtuals” i “Els media en la Societat de la Informació”, i una altra d’”Estadística aplicada a les ciències socials” que m’he vist mig obligat a agafar per a complir els requisits de crèdits i poder compatibilitzar el Màster amb els temes de l’oposició a Matemàtiques.

Durant els pròxims dies procediran a eliminar els espais de les assignatures “velles” del Campus UOC per a poder crear aules noves: els de l’aprenentatge virtual són els barracons més fashion del moment, i són els que amb més celeritat són substituïts (encara que siga per altres barracons gairebé idèntics). Tots els treballs i debats, les meues nits en vetlla, aniran a parar a algun abocador del ciberespai, per a quedar condensats i comprimits en només quatre breus línies al meu expedient; i a estes alçades, no caldrà que ningú m’explique com de relatiu és el valor pràctic d’aquesta classe de fulls de servei acadèmics.

No només la meua vida tardo-universitària, sinó en general, tot és efímer, tot està en trànsit, ara per ara. La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. Si això era poc, Marta se’n aquest mateix dissabte a Londres per a passar-hi un mes de pràctiques – tranquils, no en faré cap drama: si açò fóra Casablanca, jo seria el pianista. Tot en trànsit, com deia. D’aquesta provisionalitat sense metes també n’estic aprofitant la part positiva: una certa llibertat que m’ha permès gaudir d’alguns detalls quotidians que tan fàcilment bandege en altres circumstàncies. Però aquestes xicotetes coses mereixen la seua pròpia anotació, més lleugera i optimista que aquesta.

Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentre no m’ofege en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...

Història i llegenda

Dijous passat vaig poder acudir a la xarrada amb què Antoni Furió encetava el cicle “800 anys” al Casal Jaume I de Gandia. Havia tingut ocasió de llegir el text del seu llibre els dies anteriors, i per tant, el tema i el fil conductor de la conferència/presentació no m’eren del tot nous. En efecte, Furió es va cenyir a l’argument (fins i tot als detalls) que ha escrit amb una claredat magistral al seu llibre, i si bé a la conferència es perdia el goig de les imatges amb què s’il•lustra l’obra, es guanyaven totes eixes coses que, en el fons, anem a buscar en aquesta mena d’actes: una narració viva i present en un cercle gairebé familiar, com si es tractés d’una versió sublimada del conte de l’àvia vora la llar. Furió ens va entretenir i ens va fer aprendre gairebé fins les deu de la nit: més que retreure-li la fam, podríem haver-li agraït que sopàrem després amb més ganes.

Pel que fa al personatge (i ja no parle del professor, sinó del monarca) vaig traure una conclusió personal: superficial, si voleu, i massa coincident amb la meua actitud general vers els nostres problemes comuns com per a no reconèixer-ho obertament – però clar, aquesta és la classe de matisos que l’adjectiu “personal” hauria de dur ja implícits. Vaig pensar que Jaume I oferia tot un seguit de possibilitats d’interpretació contradictòries, i justament per això mateix, si d’aquestes versions del mite es polien algunes arestes i s’envernissava el conjunt monumental amb una capa d’ambigüitat que tingués l’espessor justa, el resultat podia ser el d’un consens fràgil. I Déu sap com de curts anem de consensos, els valencians.

La rèplica inevitable (cíclica, eterna) a aquesta actitud meua, és la que qüestiona l’altíssim preu a què solem pagar aquests consensos – i no és aquest l’espai, ni jo la persona més adient, per a aprofundir en aquest debat. Seguint amb la metàfora econòmica, hi ha valencians que tenen un forat a la butxaca per on s’escolen totes les seues renúncies, i altres que per a que no els furten un xavo es passegen sense pantalons pel nostre espai públic. I és en aquest punt, quan el símil deixa de ser econòmic, que convé abandonar-lo a temps...

Veus pròximes

No descobrisc res que no siga obvi si dic que llegir versos és un acte d’una intimitat especial, quasi forçosa. El que jo no havia experimentat fins fa relativament pocs anys (i encara no visc tan sovint com desitjaria) és l’acreixement d’aquesta intimitat que es dóna quan llegeixes un poeta viu, pròxim, una obra concreta i recent, de la qual saps que en són pocs els qui gaudiran de la generositat en paraules de qui l’ha creada.

En efecte, els meus escassos versos llegits fins fa tres o quatre anys eren els dels poetes ja cèlebres i morts, els que potser algun dia vaig tastar en algun llibre de text del meu batxiller de ciències i se’m quedaren gravats com a simples noms fins que em vaig fer amb algun recull de la seua obra. La de lector d’antologies (i poques) no és una condició massa elevada de la ciutadania en la república de les lletres – però almenys és superior a la de l’enorme massa de súbdits de la no-lectura.

Tinc a la meua llista de pendents incorporar als meus hàbits lectors un contacte més freqüent amb l’obra poètica (i de tota classe) dels qui em són contemporanis – molts d’ells són de la meua edat, i cada cop més seran gent més jove. La seua lectura no només no exclou l’admiració que poden despertar-nos els seus versos, sinó que afegeix un punt de secreta companyonia, de la classe de complicitat que els nostres grans morts no poden ja oferir-nos des de llur posteritat cendrosa.

Bona part d’aquest canvi d’actitud (o almenys d’intencions) té a veure amb la meua família de lletres (dels qui he parlat ja en altres ocasions): i és en aquest sentit que me n’alegre doblement del premi que ha rebut Juli, primer per ell mateix, i després perquè esdevé una nova oportunitat de rebre i compartir el que segur que ha estat fruit d’hores i hores d’una tasca callada i emocionant. Mentre esperem que el llibre isca a la llum durant els pròxims mesos, intentaré aprofitar aquestes setmanes de trànsit i desgana per a estendre les meues lectures poètiques a territoris propers però menys immediats. Una d’aquestes excursions (de què ja donaré més detalls en una altra ocasió) m’ha dut a un llibre de versos de joventut d’un dels nostres poetes més admirats. Vos he copiat aquest i no un altre per l’extensió (més adient per a l’espai de què disposem), perquè em sonava el primer vers d’haver-lo sentit en un altre lloc, i evidentment perquè m’ha agradat, com molts altres – però no em jutgeu pel gust poc cultivat, sinó per la intenció.


ALBADA

No he vist res als teus ulls.
Segurament perquè he sabut mirar.
Així, he pogut omplir la teua carn
de deixalles de mites,
de figurades ànsies,
tal com s'ompli de vi la copa buida.
El meu verí he begut. La nit sencera
(de tu només l'insomni
i la sentor del cos).
Ara em rente molt lentament i alegre,
amb un deler de vida renovada
que res no justifica.
Una emoció que ja no recordava
i que el matí esvairà, tot precisant-se.

Enric Sòria (1958-), Varia et memorabilia (1984/1988)

Excursions i conquestes

El meu passatemps és acumular - i aquest espai que ara visiteu és on he triat fer-ho, sense massa filtres, escrúpols, ni metes. Tanmateix, la meua vocació, sincera i obsessiva, és ordenar – i cada any que passe sense fer-ho la tasca esdevé més necessària i angoixant.

Potser no hi ha cap ordre possible en què cada troballa i cada renúncia de què sóc resultat encaixen com les peces d’un trencaclosques. Però encara que no puga xafar mai aquest presumpte continent de certeses, almenys hauré d’assajar-ne la cartografia.

Mentrestant, a falta de mapes, continuaré fent aquestes passejades a l’atzar dels dies – cal dir que la companyia és immillorable, i s’agraeix.

* * *

Estic el número 8 del compte enrere de substitucions. Així que l’acte de demà dijous 7 a les 20:00h en el Casal Jaume I podria ser l’últim a què puc acudir entre setmana a Gandia en una llarga temporada, depenent d'on em duga aquesta passejada de l'atzar. És una conferència sobre ”Jaume I: mite fundador dels valencians” a càrrec d’Antoni Furió, presentat per Ferran Garcia-Oliver – tots dos són reconeguts medievalistes. De la xarrada, i del magnífic llibre que (supose) la justifica vos contaré alguna altra coseta més endavant, si tinc ocasió.

Repertori lleuger

Jo potser tenia onze o dotze anys. Aquella nit de reis, els meus pares em van regalar un llibre de música un poc estrany: amb unes notes grosses com fitxes del joc de l'oca, i unes síl·labes a sota en un anglès més difícil del que jo podia entendre aleshores. Vaig anar passant fulles del llibre per a veure si em sonava alguna cançó, però sense massa èxit. Fins que al final vaig arribar a les que l'ordre alfabètic havia condemnat a tancar el llibre: “Yellow submarine” i “Yesterday”, que vaig començar a temptejar al piano (harmonies de tres dits amb la mà esquerra, una tosca melodia per a la dreta) per a confirmar la sospita d'haver-les escoltat en alguna ocasió.

Degué ser aleshores quan vaig preguntar: “Però... aquestes cançons no eren dels Beatles?” I tot seguit mon pare em va haver d'aclarir qui eren els senyors Lennon i McCartney que apareixien en lletres grosses a la portada d'aquell llibre, i a qui jo no havia sabut identificar. Els dies posteriors vaig poder escoltar, amb la partitura en la mà, el vinil de balades dels Beatles que els pares tenien a casa i anar incorporant alguna peça més al meu repertori de música lleugera, tot just acabat d'encetar: “Let it be”, “Michelle”, “Hey Jude”... No era fàcil, duia només un any tocant el piano, però en aquell moment va començar una altra forma de gaudir del meu instrument que no exigia, d'entrada, la mateixa disciplina que les peces tècniques, les petites sonates, i tot el que vingué després fins que vaig abandonar l'estudi del piano.

És només gràcies a aquesta música més lleugera i popular que encara puc considerar-me pianista (amb la “p” petita, això sí): els meus dits ara es farien nucs si intentara interpretar aquelles fugues de Bach amb què tan cartesianament em delectava fa quinze anys, però encara em queden les meues versions instrumentals de Nino Bravo, alguna de Serrat, uns pocs boleros, i algunes (poques) incorporacions recents com la de Llach. Saber quatre coses d'harmonia (que tècnicament és la disciplina musical que estudia l'acompanyament d'una melodia) i haver continuat practicant les tècniques i obres “clàssiques” fan possible que el meu reduït repertori sone bastant més sofisticat ara que la meua primera versió bakalao de “Yellow submarine” - fins al punt que crec haver passat a l’extrem oposat, de tan recargolat i farcit de floritures que ho toque ja tot.


El canvi més gran que ha sofert el meu pis darrerament no té a veure amb l'allau d'utensilis de cuina que m'han dut els reis d'enguany, ni amb el trasllat des de l'apartament on vivia fins aquest estiu de tots els meus llibres gruixuts i estranys (i que en general, a penes he fullejat) que ara omplin l'única prestatgeria que tinc a casa. Encara no tinc una tele com Déu mana (la que veig cada nit és més petita que la pantalla en què escric aquesta nota), ni una taula al menjador, ni un sofà, ni un sol quadre penjat. Ni tan sols un aparell per a reproduir la meua col·lecció de CDs clàssics (que consegüentment, tampoc he traslladat des de casa els meus pares. Però des de fa uns pocs dies tinc de nou un piano al pis: el meu teclat electrònic, sense pedal i sense unes quantes octaves extremes, però amb dotzenes de botons, sons i ritmes que em fan més suportable l'empobriment de les meues habilitats com a intèrpret.

Aquests dies l'estic tocant més del que he tingut costum els darrers anys (és la il·lusió del retrobament), però potser prompte passarà a ser un moble més, lleig i polsós, dels que atapeiran aquest cau xicotet i solitari. Tanmateix, només veure'l en un racó de casa em farà present una voluntat posposada però viva: la de tornar a tocar-lo com abans, sense grans expectatives però amb la correcció i dignitat que l'estudi proporciona. No ara, ni enguany. Potser quan tinga un fill a qui transmetre la càrrega d’una vocació musical frustrada, no ho sé. De moment, només puc dir que hi ha una zona reservada per al piano en aquest horitzó entre la renúncia i el somni que he batejat, maldestrament, amb el nom que ja coneixeu: la vida diferida.

La lírica i l'ordre

Tot i la cicatriu inesborrable que va deixar en mi l'esperit de geometria, el que més em va marcar dels meus escassos quatre anys universitaris no fou estudiar a la Facultat de Matemàtiques, sinó el privilegi de conviure intensament en el millor Col•legi Major del País Valencià: el Sant Joan de Ribera de Burjassot. Els amics que vaig fer allà han estat des d'aleshores la meua referència, el llistó amb què he volgut mesurar-me sempre pel que fa a l'excel•lència i qualitat humanes. I si és cert que amb el temps se'ns fa inevitable a tots idealitzar la nostra prolongada adolescència, em reconforta saber que en el meu cas concret aquesta sublimació no és tant engany, sinó homenatge. Les parets gruixudes del Castell de Burjassot ens feien llavors de segura defensa contra un món ple de temptacions pitjors que les de la carn, de perills més greus que els del pecat mortal. Fora d'aquella solidesa de segles, un cop eixits a camp obert, les nostres batalles han estat més difícils, les nostres armadures han lluït menys brillants. Seguim dempeus, però.

Des dels primers dies de viure al Sant Joan de Ribera em vaig sentir molt unit a un company, ara un amic infreqüent i enyorat, que va entrar el mateix any que jo per a començar Dret, però que en aquelles primeres vesprades d'estudi il•lusionant i berenars en companyia deixava entreveure què era aleshores, encara: un jove poeta extraviat entre l'àrida prosa del Codi Civil, una sensibilitat esmolada i escèptica, quasi viciosament existencial, de la qual un podia dubtar raonablement si el Dret en trauria més profit que la Literatura. Ell potser encara ho dubta, en secret. José Carlos i jo hem deixat enrere totes aquelles precocitats ingènues, i hem abandonat ja més d'un dels nostres somnis: però quan ens veiem rejovenim, i representem encara els nostres primers papers. Ell continua adreçant-se líricament als seus abismes, la meua angoixa no ha deixat de ser la de l'ordre.

Fou en una de les nostres últimes trobades que em descobrí el que jo mateix no tenia excusa per a no haver conegut sense la seua guia: l'obra de Francisco Brines, poeta natural d'Oliva, ací al costat del meu poble. Entusiasmat, em llegia en la terrassa del meu apartament de platja fragments d'un pròleg del propi autor a una tria personal dels seus versos: la reflexió estètica és precisament el pont entre els nostres respectius territoris primigenis, els de l'emoció i la proporció. Els temes, l'actitud desenganyada, són molt més pròxims a José Carlos que a mi. Però la meua lectura de Brines encara sap aprofitar-se'n d'aquelles afinitats i ressonàncies cultivades en les estances del nostre antic castell.

Com que l'estètica en què més pense quan faig aquestes notes és la de la recepció (i encara no ho faig tant com deuria, amb aquestes notes tan llargues), no m'ha semblat el més adient copiar ací cap dels magnífics poemes de Brines sobre la plenitud de la vida i la negació de l'eternitat: temes impropis per a les nostres lectures apressades i frenètiques. He preferit aquesta xicoteta sàtira gremial, que descriu amb la claredat del vers coses que jo mateix intentava expressar sense tanta gràcia no fa massa dies. Gaudiu dels versos i del cap de setmana.


POETA PÓSTUMO

Sorprende la noticia, pues me dicen
que escribes versos muy desvergonzados,
(versos de tu experiencia cotidiana,
presumo con certeza), y que esperas
que se publiquen póstumos; entonces
alcanzarás la fama que te niegan
los que, al leerte, aburres tanto. Sabe
que hablan de ti, pues tienes mucha fama,
aunque en verdad muy mala, y esos cuentos
los saben de corrida, y mejorados.

Viejo poeta amigo, ya los tiempos
serán tan diferentes, cuando editen
tus versos censurados, que leídos
serán tan sólo ya banalidades,
como banales son esos sucesos
que ahora cuentan de ti tus enemigos
con prosa no mejor que tus poemas.

Francisco Brines (Oliva, 1932-) - “Aún no” (1971)