Els dominis del que és exacte i del que és vivencial es diferencien, entre altres coses, per la manera d’errar que els és pròpia. En el terreny de la ciència, dues persones, cent persones, s’equivoquen amb més facilitat que una sola. En la vida, en canvi, les opinions de la massa frenen sovint algunes temptatives estrictament individuals – que dutes a la pràctica, difícilment evitarien el desastre. No parle de tallar tothom amb el mateix patró: només reivindique el valor, vagament estadístic si voleu, de l’experiència de la resta de la gent, que està lluny de ser uniforme. (De passada: l’estadística, aplicada amb més o menys formalitat, té poca cosa a fer amb el que és uniforme – és més aviat la ciència de la variació.)
Les fites en l’evolució del coneixement humà estan marcades per homes singulars, a qui habitualment recordem per haver anat contra corrent en el seu temps. El que s’ha esborrat de la nostra memòria és la part submergida de l’iceberg, la quantitat enorme de teories i postures contra corrent que han resultat negatives, desgavellades o ridícules. La ciència reclama com a necessària eixa purga, i només aprofita els millors materials per a la seua constant reconstrucció. El material de què està fet la vida, però, és molt més valuós, i no es pot llençar a perdre perquè sí: l’error, la pèrdua, la desgràcia, no queden redimits per cap felicitat futura, per cap mena de progrés polític o moral de la humanitat. No hi ha, no hi pot haver purga per a una vida malmesa.
EM - La provocació
Per a provocar no és suficient tenir ganes de provocar, ni creure que tothom està escandalitzat pel que un fa. Fan falta, a més d’això, dues coses. La primera és algú disposat a sentir-se ofès, atacat, amb ganes de respondre activament. Per a bé o per a mal, aquesta condició es fàcil de complir, sempre que no fixem condicions numèriques massa exigents per a considerar oberta una polèmica: la víctima professional (i n’hi ha uns quants, d’eixos!) hauria de descomptar-se d’entre el públic objectiu d’una provocació.
El segon requisit, per contra, no sol acompanyar tots els agitadors vocacionals: el talent. Trasbalsar els ànims de la gent que, altrament, no s’implicaria en algunes disputes: eixe és el difícil repte de qui vol fer de la provocació un punt de partida, i no una estació més d’un trajecte circular i previsible. I aquesta vegada no parle de “provocar amb mesura”: això, evidentment, ni és provocar ni és res – com a molt una contradicció en els termes. Parle de provocar amb intel•ligència, defugint tòpics, atacant amb subtilesa els punts menys fortificats de l’adversari. Això no el durà mai a reconèixer la derrota – però el farà perdre, que és el que importa.
El segon requisit, per contra, no sol acompanyar tots els agitadors vocacionals: el talent. Trasbalsar els ànims de la gent que, altrament, no s’implicaria en algunes disputes: eixe és el difícil repte de qui vol fer de la provocació un punt de partida, i no una estació més d’un trajecte circular i previsible. I aquesta vegada no parle de “provocar amb mesura”: això, evidentment, ni és provocar ni és res – com a molt una contradicció en els termes. Parle de provocar amb intel•ligència, defugint tòpics, atacant amb subtilesa els punts menys fortificats de l’adversari. Això no el durà mai a reconèixer la derrota – però el farà perdre, que és el que importa.
EM - Somnis
Després que el realista va aconseguir alliberar-se del setge constant de les seues fantasies, ja no pogué suportar per molt més temps les seues misèries.
Només una instintiva flexió separa a qui toca de peus a terra de qui viu a genollons.
Només una instintiva flexió separa a qui toca de peus a terra de qui viu a genollons.
EM - Les obligacions
Ja he acabat: he lliurat el text complet del meu treball (que supose que donaran per bo), i he fet l’últim examen, en què hauré de confiar que sabran valorar la meua imaginativa recreació del poblament a Catalunya (i tan imaginativa: ni ho havia mirat!). I efectivament, en comptes d’eufòria i alegria, el sentiment és de buidor, tedi, depressió... “I ara què?” Hauré de reconsiderar apuntar-me al curs de boixets de M. G. que em va recomanar M. I., profèticament.
Espere que se’m passe en pocs dies, o almenys quan acabe el Mundial de Futbol, que és el refugi perfecte per a les meues irreflexions. O quan comence la Universitat d’Estiu de Gandia, que enguany té bona pinta. Seria desencoratjador pensar que només tenim ganes de fer algunes coses quan estem forçats a fer-ne unes altres – i que un cop acabades les obligacions, aquest desig d’evasió s’esfuma. Si resulta ser així de cru, no dubteu quina serà la meua estratègia: buscar-me obligacions noves...
Espere que se’m passe en pocs dies, o almenys quan acabe el Mundial de Futbol, que és el refugi perfecte per a les meues irreflexions. O quan comence la Universitat d’Estiu de Gandia, que enguany té bona pinta. Seria desencoratjador pensar que només tenim ganes de fer algunes coses quan estem forçats a fer-ne unes altres – i que un cop acabades les obligacions, aquest desig d’evasió s’esfuma. Si resulta ser així de cru, no dubteu quina serà la meua estratègia: buscar-me obligacions noves...
EM - Minories
O binómio de Newton é tão belo como a Vénus de Milo.
O que há é pouca gente para dar por isso.
El binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo.
El que hi ha és poca gent per a adonar-se'n.
(Álvaro de Campos = Fernando Pessoa)
O que há é pouca gente para dar por isso.
El binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo.
El que hi ha és poca gent per a adonar-se'n.
(Álvaro de Campos = Fernando Pessoa)
EM - Arriba escuadras a vencer
Que hi haja gent que veu el got mig ple, i gent que el veu mig buit, és un consol i una esperança. Ens garanteix, almenys, que el got que estem mirant és el mateix, i que la diferència rau, simplement, en el que cadascú penja d’aquest clau rovellat que ens ancora a una realitat compartida.
Però de sobte, hom comença a topar-se amb individus, grups, fins i tot masses agitades, que comencen a veure el got ple fins a dalt. Que això siga completament fals no els lliurarà, més aviat o més tard, d’ofegar-se – en un got d’aigua, com se sol dir.
(Potser el títol d’aquesta reflexió sobre l’Espanya 4 - Ucraïna 0 d’ahir deuria haver sigut menys agressiu, com per exemple “Más dura será la caída”. És la COPE, l’estil s’encomana...)
Però de sobte, hom comença a topar-se amb individus, grups, fins i tot masses agitades, que comencen a veure el got ple fins a dalt. Que això siga completament fals no els lliurarà, més aviat o més tard, d’ofegar-se – en un got d’aigua, com se sol dir.
(Potser el títol d’aquesta reflexió sobre l’Espanya 4 - Ucraïna 0 d’ahir deuria haver sigut menys agressiu, com per exemple “Más dura será la caída”. És la COPE, l’estil s’encomana...)
EM - Diggers d'ahir i de hui
Confesse que, mentre escrivia al meu treball final de carrera sobre un grupuscle comunista anglès de mitjan segle XVII (els “diggers”), m’he sentit implicat i identificat amb ells en un grau que no acostume a permetre’m amb els idealistes de tota mena que ens són contemporanis. La meua hipocresia, sempre atenta, em diu que si als nostres conciutadans d’avantguarda els oferiren triar entre que jo els donés la raó, i que els la donés el temps, triarien això segon. Així que deixaré que la posteritat diga que jo era un simple home del meu temps, i ells uns precursors, uns pioners incompresos. Fins aleshores, mentre no disposem de l’avantatge que la perspectiva ens ha de donar sobre nosaltres mateixos, hem d’anar tirant amb els nostres judicis fal•libles.
(un extracte del treball...)
El seu escàs nombre, i l’esperit pacifista que els inspirava, va fer impossible en tot moment que els “cavadors” s’acostaren a les seues metes, les del sector social que més acusadament havia patit els efectes econòmics de la guerra civil. Una bona dosi de messianisme purità els convertia en relativament inofensius per als dirigents de la revolució [...]. Per tot plegat, llur contribució cau clarament dins la tradició utòpica, teòrica, més que en la llarga seqüència de revoltes populars i violentes que sovint no s’han inspirat en altre ideari que la misèria.
(un extracte del treball...)
El seu escàs nombre, i l’esperit pacifista que els inspirava, va fer impossible en tot moment que els “cavadors” s’acostaren a les seues metes, les del sector social que més acusadament havia patit els efectes econòmics de la guerra civil. Una bona dosi de messianisme purità els convertia en relativament inofensius per als dirigents de la revolució [...]. Per tot plegat, llur contribució cau clarament dins la tradició utòpica, teòrica, més que en la llarga seqüència de revoltes populars i violentes que sovint no s’han inspirat en altre ideari que la misèria.
EM - Compte enrere
Una setmana més i acabarà aquest suplici. Hui m’he alçat a les 6:00h per a escriure uns pocs paràgrafs (postissos, i mig copiats) sobre les relacions entre el Parlament anglès i la dinastia Tudor, i les tensions entre l’anglicanisme i el puritanisme. No és, sincerament, el que un espera quan decideix fer un assaig sobre filosofia política. Però m’ha anat bé aquesta lliçó d’humilitat: no hi ha res com intentar el que no sabem fer com per a tornar, apassionadament, a allò de què sí ens sabem capaços.
És en aquests moments, els finals angoixants de cada període, quan la meua imaginació s’escapa fins el dia després, i inventa les mil i una coses que ara no puc fer i faré aleshores. Totes aquestes il•lusions, acumulades sense mesura, poden fer que el dia després no siga cap alleujament, sinó una prolongació dels nervis i tensions – però sense una meta pròxima que els justifique. De mi depèn que els dies “de després” siguen calmats, per al descans i la reflexió: així que si algú em nota nerviós d’ací una setmana, que em pegue un calbotet, per idiota.
És en aquests moments, els finals angoixants de cada període, quan la meua imaginació s’escapa fins el dia després, i inventa les mil i una coses que ara no puc fer i faré aleshores. Totes aquestes il•lusions, acumulades sense mesura, poden fer que el dia després no siga cap alleujament, sinó una prolongació dels nervis i tensions – però sense una meta pròxima que els justifique. De mi depèn que els dies “de després” siguen calmats, per al descans i la reflexió: així que si algú em nota nerviós d’ací una setmana, que em pegue un calbotet, per idiota.
EM - Principis
Copie un paràgraf que és una joia, extret d’un raconet de la xarxa que em va recomanar expressament M. Insa (a qui no heu de confondre amb la seua germana, com fa la gent maliciosa).
“Sense haver d'arribar al subgrup dels pijos, també conec molta gent de dretes que encara no se n'ha adonat, que ho és. Aquests són la majoria de la gent que conec. Només sé d'una persona d’esquerres conseqüent amb el seu discurs. Una i prou. Mai no li he detectat un bri de contradicció entre la seua ideologia i els seus actes. Els meus amics de dretes que es pensen que són d'esquerres estarien encantats de conèixer-la, hi compartirien un discurs tot reivindicatiu, revolucionari i antiglobal i a continuació li donarien un copet a l'espatlla per animar-la a seguir amb la seua lluita. I quan arribis a Nicaragua ens envies una postal.”
En efecte, tothom hauria d’abstenir-se de fer grans declaracions de principis, sense calibrar abans les seues mancances a l’hora de dur-los a la pràctica. Les “petites” declaracions de principis resulten més versemblants, i probablement també més útils. I de passada, poden estalviar-nos més d’un ridícul – però clar, aquest darrer motiu pesa ben poc per a la gent que no sospita que el fa.
“Sense haver d'arribar al subgrup dels pijos, també conec molta gent de dretes que encara no se n'ha adonat, que ho és. Aquests són la majoria de la gent que conec. Només sé d'una persona d’esquerres conseqüent amb el seu discurs. Una i prou. Mai no li he detectat un bri de contradicció entre la seua ideologia i els seus actes. Els meus amics de dretes que es pensen que són d'esquerres estarien encantats de conèixer-la, hi compartirien un discurs tot reivindicatiu, revolucionari i antiglobal i a continuació li donarien un copet a l'espatlla per animar-la a seguir amb la seua lluita. I quan arribis a Nicaragua ens envies una postal.”
En efecte, tothom hauria d’abstenir-se de fer grans declaracions de principis, sense calibrar abans les seues mancances a l’hora de dur-los a la pràctica. Les “petites” declaracions de principis resulten més versemblants, i probablement també més útils. I de passada, poden estalviar-nos més d’un ridícul – però clar, aquest darrer motiu pesa ben poc per a la gent que no sospita que el fa.
EM - Notes de regal
[Copie més avall les notes de regal de l'aniversari de Marta, que és hui dia 7 de Juny, per a que no es perden - tranquils, ja li'ls he donat! Cada cop que penge una cosa com aquesta, em confirme en la percepció que açò no és del tot un blog - sinó una altra cosa distinta, disfressada tecnològicament de blog. Aprofundirem un altre dia en aquestes qüestions. ]
Secció 1 - Poesia
Els llibres de l’aniversari d’enguany van per parelles. El joc deuria haver consistit a triar-ne només un de cada parella, però com que em dolen en l’ànima les mil i una formes de llençar a perdre llibres (tornar-los a la llibreria, cremar-los, donar-me’ls a mi...), em fa l’efecte que te’ls hauràs de quedar tots.
De la primera parella només em preocupa que algun dels dos ja el tingues. Eixe dubte és el més paregut al risc que he experimentat en uns quants mesos, així que me l’hauràs de perdonar. Si els llibres resulten no ser bons m’ho perdonaràs també: el més semblant a la poesia que he experimentat en uns quants mesos és la demostració del Teorema dels Valors Intermedis...
L’instant etern – Enric Sòria – Premi Carles Riba 1998
Hostes – Isidre Martínez Marzo – Premi Carles Riba 2005
Secció 2 - Assaig
Hauria estat bé veure’t triar només un dels dos llibres de la secció d’assaig. La llibretera, al mirar els títols en pantalla, va pensar que havia passat dues voltes el mateix llibre per l’escàner. Quasi, però “no”.
El tema és ja recurrent – i miraré de no repetir-lo l’any pròxim. La meua admiració per Bertrand Russell ve del temps que jo era un matemàtic amb inquietuds humanístiques – i prendre’l com a model a seguir resultava “lògic”, en tots els sentits del terme. Però aquella fou exactament la mateixa època que vaig viure al meu Col•legi Major, a Burjassot. Ja saps com d’estrany és el resultat de totes eixes influències: potser per això vull ajudar-te a que m’entengues.
Por qué no soy cristiano – Bertrand Russell
Por qué soy cristiano – José Antonio Marina
Secció 3 - Narrativa
Ho vaig sentir anunciat a la megafonia mentre passejava pel Corte Inglés de la Castellana, i vaig pensar: per què no? Després de passar convenientment per caixa, em vaig acostar a aquell senyor venerable, i la nostra breu conversa fou més o menys així:
- The book is not for me, is a gift for my girlfriend, Marta. She’s going to become a teacher.
- Take care of her. She is a saint.
L’ànim que inspira aquest parell de narracions és, per tant, fer créixer la teua vocació docent. Així que, de moment, serà millor que no em deixes cap dels dos llibres – ja tinc massa vocacions que alimentar. Preferisc veure com et converteixes en una bona mestra – i com això ompli la teua vida. Felicitats!
El profesor – Frank McCourt (en castellà, signat per l’autor)
La vella escola – Tobias Wolff
Secció 1 - Poesia
Els llibres de l’aniversari d’enguany van per parelles. El joc deuria haver consistit a triar-ne només un de cada parella, però com que em dolen en l’ànima les mil i una formes de llençar a perdre llibres (tornar-los a la llibreria, cremar-los, donar-me’ls a mi...), em fa l’efecte que te’ls hauràs de quedar tots.
De la primera parella només em preocupa que algun dels dos ja el tingues. Eixe dubte és el més paregut al risc que he experimentat en uns quants mesos, així que me l’hauràs de perdonar. Si els llibres resulten no ser bons m’ho perdonaràs també: el més semblant a la poesia que he experimentat en uns quants mesos és la demostració del Teorema dels Valors Intermedis...
L’instant etern – Enric Sòria – Premi Carles Riba 1998
Hostes – Isidre Martínez Marzo – Premi Carles Riba 2005
Secció 2 - Assaig
Hauria estat bé veure’t triar només un dels dos llibres de la secció d’assaig. La llibretera, al mirar els títols en pantalla, va pensar que havia passat dues voltes el mateix llibre per l’escàner. Quasi, però “no”.
El tema és ja recurrent – i miraré de no repetir-lo l’any pròxim. La meua admiració per Bertrand Russell ve del temps que jo era un matemàtic amb inquietuds humanístiques – i prendre’l com a model a seguir resultava “lògic”, en tots els sentits del terme. Però aquella fou exactament la mateixa època que vaig viure al meu Col•legi Major, a Burjassot. Ja saps com d’estrany és el resultat de totes eixes influències: potser per això vull ajudar-te a que m’entengues.
Por qué no soy cristiano – Bertrand Russell
Por qué soy cristiano – José Antonio Marina
Secció 3 - Narrativa
Ho vaig sentir anunciat a la megafonia mentre passejava pel Corte Inglés de la Castellana, i vaig pensar: per què no? Després de passar convenientment per caixa, em vaig acostar a aquell senyor venerable, i la nostra breu conversa fou més o menys així:
- The book is not for me, is a gift for my girlfriend, Marta. She’s going to become a teacher.
- Take care of her. She is a saint.
L’ànim que inspira aquest parell de narracions és, per tant, fer créixer la teua vocació docent. Així que, de moment, serà millor que no em deixes cap dels dos llibres – ja tinc massa vocacions que alimentar. Preferisc veure com et converteixes en una bona mestra – i com això ompli la teua vida. Felicitats!
El profesor – Frank McCourt (en castellà, signat per l’autor)
La vella escola – Tobias Wolff
EM - Retòriques
Poques voltes m’he alineat tant amb un polític com ho he fet, des d’abans de la seua victòria, amb el president del govern espanyol. Em dóna més emocions del que jo desitjaria, i de vegades vull pensar que el seu tempo d’acció política va desenvolupant una espècie de tensió wagneriana, acumulativa, que s’allibera en un final feliç, rotund (i com que aquest final no ha arribat del tot encara, jo continue creuant els dits per a que algunes dissonàncies no se li’n vagen de les mans). L’optimisme evangèlic de Zapatero, sovint més fonamentat en la seua bona sort (flor en el cul, si ho preferiu) que en el control real que exerceix sobre el país, deu resultar als seus oponents més irritant del que ens resultava a nosaltres la tragicòmica mala llet d’Aznar. La veritat és que el president no és l’únic polític a qui recolzaria amb eixe grau raonable de convicció: mantinc algunes admiracions locals que ja tindré temps d’ explicitar quan comence la campanya electoral, i que, a més a més, no tenen del tot el mateix signe polític. Però a nivell espanyol, no el canviaria per altres – i la de “no voler canviar-lo” és l’actitud més positiva que algú pot mostrar vers un polític sense acostar-se perillosament a l’actitud acrítica del militant, o del fanàtic.
Però Zapatero no és un gran parlamentari, potser ni tan sols un bon orador. És “enrotllat” i “bon xic” fins a resultar insuportable – i no només per a l’oposició. Però no té la talla retòrica de Rajoy. Alguns diuen que el popular va estar fluix, en l’últim gran debat – jo crec que en aquests moments no té les millors cartes, però que continua essent un gran jugador polític. El millor polític de la dreta espanyola, per molt que eixa valoració puga significar poc per als qui no ens hi identifiquem. És de sobres capaç de fer discursos brillants, de pactar, de criticar rotundament si cal, i de donar proves puntuals de posseir una intel•ligència superior sense restar ni un punt de la popularitat que deu tenir entre els “seus”. Si no fos per alguns errors de partida i algunes lloses que no ha sabut treure’s de damunt, seria una amenaça molt seriosa per al govern socialista.
No cal dir que el meu interès polític en l’èxit de Rajoy és nul – però això no hauria de cegar-me a l’hora d’apreciar-li les virtuts. En política, i no només entre els qui s’hi dediquen activament, hi ha la tendència general de fer de l’adversari un estúpid, un incapaç. Això, que potser és una actitud útil i irrenunciable en l’enfrontament públic, no hauria d’envair mai la reflexió privada i personal. Perquè més d’un, per a ser coherent, hauria de preguntar-se: “si tan negats són, per què perdem contra ells?”. I només amb esforços eludiria la resposta immediata: “Perquè els nostres són encara pitjors...” Fóra suïcida traslladar a l’espai públic aquestes impressions íntimes – però aquesta no és excusa per a una tan freqüent complaença en els propis representants.
I per a matisar, amb ironia, la meua complaença anterior amb Zapatero, comentaré l’entrevista que el dia després del debat li féu Mònica Terribas a TV3 des de la Moncloa. Una mesura de com de brillant i meritòria em pareix la tasca periodística de Terribas és que més d’un cop ha aconseguit enganxar-me a entrevistes sobre temes catalans que, a priori, no m’interessaven el més mínim. (El mateix em passa amb un programa local sobre Medi Ambient, que seguisc fidelment cada setmana tot i la meua escassa consciència ecològica). En aquesta ocasió, tant els temes com l’entrevistat eren del meu interès, i la periodista estigué a l’altura habitual, incisiva i intel•ligent, i ben lluny de les entrevistes oficials i precuinades a què ens tenen tan acostumats des del poder. Però Zapatero va poder amb Terribas fent servir la seua arma dialèctica preferida (potser siga la única): la de parlar del que li dóna la gana, com li dóna la gana, i sense respondre a les preguntes que li fan – llevat del cas (infreqüent, quan es tracta de Terribas) en què la pregunta és un regal, una oportunitat de lluïment. I va fer tot això sense deixar de somriure desvergonyidament, convençut que els catalans que el veien, tampoc imaginen ningú millor per a governar l’estat – mentre no puguen canviar d’estat, almenys. Fins i tot els que li som adeptes hem de donar gràcies que, sota aquesta façana angelical, hi haja altra gent fent la feina bruta per a que el país continue anant anant. Tenir-ne més d’un com Zapatero al poder podria començar a ser irresponsable i perillós: però tenir-ne un només, no està tan malament.
Però Zapatero no és un gran parlamentari, potser ni tan sols un bon orador. És “enrotllat” i “bon xic” fins a resultar insuportable – i no només per a l’oposició. Però no té la talla retòrica de Rajoy. Alguns diuen que el popular va estar fluix, en l’últim gran debat – jo crec que en aquests moments no té les millors cartes, però que continua essent un gran jugador polític. El millor polític de la dreta espanyola, per molt que eixa valoració puga significar poc per als qui no ens hi identifiquem. És de sobres capaç de fer discursos brillants, de pactar, de criticar rotundament si cal, i de donar proves puntuals de posseir una intel•ligència superior sense restar ni un punt de la popularitat que deu tenir entre els “seus”. Si no fos per alguns errors de partida i algunes lloses que no ha sabut treure’s de damunt, seria una amenaça molt seriosa per al govern socialista.
No cal dir que el meu interès polític en l’èxit de Rajoy és nul – però això no hauria de cegar-me a l’hora d’apreciar-li les virtuts. En política, i no només entre els qui s’hi dediquen activament, hi ha la tendència general de fer de l’adversari un estúpid, un incapaç. Això, que potser és una actitud útil i irrenunciable en l’enfrontament públic, no hauria d’envair mai la reflexió privada i personal. Perquè més d’un, per a ser coherent, hauria de preguntar-se: “si tan negats són, per què perdem contra ells?”. I només amb esforços eludiria la resposta immediata: “Perquè els nostres són encara pitjors...” Fóra suïcida traslladar a l’espai públic aquestes impressions íntimes – però aquesta no és excusa per a una tan freqüent complaença en els propis representants.
I per a matisar, amb ironia, la meua complaença anterior amb Zapatero, comentaré l’entrevista que el dia després del debat li féu Mònica Terribas a TV3 des de la Moncloa. Una mesura de com de brillant i meritòria em pareix la tasca periodística de Terribas és que més d’un cop ha aconseguit enganxar-me a entrevistes sobre temes catalans que, a priori, no m’interessaven el més mínim. (El mateix em passa amb un programa local sobre Medi Ambient, que seguisc fidelment cada setmana tot i la meua escassa consciència ecològica). En aquesta ocasió, tant els temes com l’entrevistat eren del meu interès, i la periodista estigué a l’altura habitual, incisiva i intel•ligent, i ben lluny de les entrevistes oficials i precuinades a què ens tenen tan acostumats des del poder. Però Zapatero va poder amb Terribas fent servir la seua arma dialèctica preferida (potser siga la única): la de parlar del que li dóna la gana, com li dóna la gana, i sense respondre a les preguntes que li fan – llevat del cas (infreqüent, quan es tracta de Terribas) en què la pregunta és un regal, una oportunitat de lluïment. I va fer tot això sense deixar de somriure desvergonyidament, convençut que els catalans que el veien, tampoc imaginen ningú millor per a governar l’estat – mentre no puguen canviar d’estat, almenys. Fins i tot els que li som adeptes hem de donar gràcies que, sota aquesta façana angelical, hi haja altra gent fent la feina bruta per a que el país continue anant anant. Tenir-ne més d’un com Zapatero al poder podria començar a ser irresponsable i perillós: però tenir-ne un només, no està tan malament.
EM - Fascicles repetits
Les seues homilies setmanals a la premsa local gandiana són la prova que cultivar el sentit crític no obliga a posar-lo en pràctica sempre. S’ha esforçat durant trenta anys per obtenir una visió del món enriquida i allunyada de sectarismes i prejudicis. Però això no li impedeix alliberar-se d’eixes conquestes durant mitja horeta cada setmana per a escriure un article previsible, apologètic, monotemàtic, interessat, i més inspirat pel ressentiment i l’ambició que per un talent que deu reservar per a quefers més nobles.
També pot passar que cultivar l’esperit crític siga una cosa, però aconseguir que cresca siga una altra ben distinta. La meua hipòtesi innocent, segons la qual algunes persones sacrifiquen puntualment les seues capacitats i el seu prestigi públic per a aconseguir un bé que valoren com a superior, comença ja a sonar-me dubtosa i poc fonamentada. Potser eixe sacrifici no és tan gran, i el que ingènuament he interpretat com avarícia intel•lectual és poca cosa més que l’administració mesurada del que hi ha - i prou. I en aquest cas, el que hauríem d’intentar explicar no és el malbaratament d’una certa autoritat, sinó com dimonis fou atorgada.
També pot passar que cultivar l’esperit crític siga una cosa, però aconseguir que cresca siga una altra ben distinta. La meua hipòtesi innocent, segons la qual algunes persones sacrifiquen puntualment les seues capacitats i el seu prestigi públic per a aconseguir un bé que valoren com a superior, comença ja a sonar-me dubtosa i poc fonamentada. Potser eixe sacrifici no és tan gran, i el que ingènuament he interpretat com avarícia intel•lectual és poca cosa més que l’administració mesurada del que hi ha - i prou. I en aquest cas, el que hauríem d’intentar explicar no és el malbaratament d’una certa autoritat, sinó com dimonis fou atorgada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)