Viena, fa un segle

Aquest mateix divendres vaig rebre una invitació formal per a acudir, “de forma presencial” (una expressió que ens delata als qui hem passat massa temps a la universitat virtual) a la reunió/ronda de cerveses del Patio, demà dilluns a València. Com ja li he fet saber personalment a un dels perpetradors de l’esdeveniment, em serà impossible acudir, perquè em trobaré a Elx/Santa Pola, corregint exàmens, estudiant un temari horrible, i redactant, amb la petulància que només proporciona la pràctica, algun dels meus treballs universitaris retardats. He de dir-li també a Guillem una informació que ell mateix ignora: si el meu compte de Google Analytics associat a aquest blog funciona bé, unes quantes de les visites que arriben a aquest espai (més de vint el darrer mes) provenen de la cerca que els seus admiradors fan del seu nom i cognom a Google. Aquest és un fenomen ben curiós, i em passava amb el meu propi nom+cognom abans que l’inclogués en el subtítol del blog: quan jo mateix em buscava al Google em trobava abans enllaçat des d’altres espais (que sí em citaven pel nom complet) que no en el meu. Ara ja no em passa, i quasi millor: si algú busca saber coses lletges de mi, que llegisca primer les que jo mateix m’he cregut capaç de confessar...

Tot i no poder acudir al Patio, aquest mateix cap de setmana sí he pogut tornar a abordar una d’aquestes petites metes de la sensibilitat que vaig deixar de banda fa alguns anys, i que ara, gràcies en bona part a la vida blogger (i a la “vida pirata”, que “es la vida mejor”, com deia la cançó), he sentit la curiositat de reprendre. He aconseguit, no diré com, algunes peces dels músics de la Segona Escola de Viena (Schoenberg, Webern, Berg), que des de fa un grapat d’anys i fins ara mateix representaven el primer territori inexplorat més enllà de la particular (i limitada) Història de la Música que coneixia d’oïdes – la millor manera de conèixer-la, certament. Feia massa anys que la música per a mi acabava amb Mahler (mort en 1911), i com a molt els meus darrers intents han pretès més omplir alguns buits en la seqüència cronològica i lògica (Wagner amb més èxit que Bruckner) que no ampliar-ne els límits (per l’altre extrem, les meues incursions en la música del Renaixement també han estat sempre tímides). Ara toca innovar una miqueta, encara que siga per a poder mantenir un decalatge de cent anys amb els músics que em són familiars i quotidians.

D’Arnold Schoenberg puc dir que va suposar una de les meues primeres lectures teòriques i estètiques al voltant de la música i de gairebé qualsevol altra activitat creativa: fou molt abans d’estudiar Humanitats, i la meua única referència amb què comparar les seues reflexions sobre Harmonia era potser el poc que sabia sobre ciència o sobre matemàtiques. Llegint a Schoenberg i sobre Schoenberg vaig extreure dues conclusions: la primera, que el seu intent estètic d’avantguarda (el dodecafonisme, sobretot) era fruit d’una responsabilitat sincera i honesta per continuar la tradició musical occidental. En aquest sentit, el de Segona Escola de Viena (que els equipara als Haydn, Mozart, Beethoven) és un títol que fa plena justícia a aquesta admiració per l’herència rebuda que els dugué a intentar superar-la. Però la segona conseqüència, ara negativa, que vaig extreure, fou que el resultat d’aquest intent ultrapassava el que em sentia preparat per a escoltar i gaudir. Vaig creure que no hi havia altra manera d’aproximar-se a la música del meu propi segle que no fos mitjançant un estudi i un esforç que em posaven el gaudi massa lluny del meu abast.

Ara, amb una miqueta més de perspectiva, crec que el meu únic error en aquesta segona conclusió fou considerar il•legítima o inconvenient aquesta aproximació, més esforçada i subtil, al gaudi de la música: no era, en aquest sentit, tan distinta al meu descobriment del Bach o el Beethoven més obscurs, menys immediats, o a la meua pròpia apropiació estètica de quelcom tan complicat i bell alhora com les Matemàtiques que estudiava. Hi ha poques persones, probablement, que puguen traspassar el llindar del post-romanticisme (pel que fa a la comprensió d’un llenguatge musical progressivament més difícil, més ample en recursos): però no haver-me adonat, als meus vint anys, que jo tenia el bagatge i el temps per davant per a intentar-ho en bones condicions, fa doblement greu la meua renúncia. Deu anys més tard, he pensat que encara tinc mig segle per davant com per a no tancar les portes a noves sensibilitats: i aquest quartet de Webern que he escoltat mentre escurava els plats podria, perquè no, fent-se’m tan quotidià, tan íntim, com ho és ja tanta altra música - i com se m’hauria de fer el propi acte d’escurar, de què tan sovint fugisc...

Dia del llibre

Avui, dia del llibre, no estaria malament fer penitència i tornar a dir que sóc home de pocs llibres (ja vaig parlar del tema en l'entrada anterior). No vol dir això que no llegisca: ho faig, i amb un interés i concentració que potser han distorsionat el propi acte de lectura, que no hauria de ser més que una forma relativament simple de plaer intel·lectual. Però una estranya amanida de blogs i d'apunts universitaris (bé, he de dir que ara ja són "articles acadèmics", però tant se val) ha fet minvar la proporció de llibres en la meua dieta lectora. Com que, al menys pel que fa a la Universitat, la meua vida acadèmica sembla tindre finalment data de caducitat (gener 2009), espere restablir un sa equilibri entre la pantalla i el paper imprès (i enquadernat) a partir d'aleshores. (No és la primera vegada que ho dic, això...)


Són molts els qui han volgut veure en els blogs una prolongació de l'activitat de creació literària: aquesta possibilitat, que és plenament legítima i respon a l'ús que de la tecnologia fan molts creadors (aprenents i consagrats, de tot hi ha), no sembla l'única ni la principal, i per això cal no magnificar-la d'una forma reduccionista. Primer, perquè això suposa bandejar (per una suposada manca de qualitat o de pretensions) molts espais personals a la xarxa que, sense fer literatura, acompleixen sobradament les seues funcions de comunicació, d'expressió personal, de creació de vincles virtuals, etc. I segon, perquè la comparació entre el blog i el llibre convencional, pel que fa a les fites estètiques que generalment s'aconsegueixen, resulta clarament desfavorable per al blog: sé que n'hi ha excepcions a la regla - però són justament les que la confirmen.


Jo mateix em vaig aproximar al blog des de pressupòsits distints als de la creació literària: d'això ja fa quasi tres anys (i algun dia hauré de refer ací mateix l'"historial" d'aquesta aproximació, encara que siga fent una tria de textos antics). Però en part això tenia a veure amb una visió (la meua) sobre la literatura que resultava potser excessivament reduccionista: en la meua idea del que podia ser la "literatura" estava bandejant la classe de gèneres (l'assaig fragmentari, el relat, fins i tot el vers) que millor sobreviuen a l'adaptació a la tecnologia d'Internet. Això, i la dignitat creixent (amb alts i baixos, és clar) que he intentat aconseguir en els textos que ací s'acumulen, em fan sentir ara més prop de l'etiqueta "literatura" de com podia sentir-me abans. Però el testimoni personal, la necessitat de trobar un cert ordre personal, i des de fa uns mesos, la tasca de creació de comunitat (de fer País virtualment, si ho preferiu) continuen essent les principals motivacions per a escriure ací, per davant de l'estètica, o de la creativitat.

Totes les anteriors matisacions respecte als excessos d'una postura excessivament utòpica o reduccionista respecte a la vessant i projecció literària de la blogosfera, no em fan sentir menys orgullós d'haver estat triat en l'antologia de blogs en català (antologia de "posts" de 2007, potser seria més exacte) que sembla estar a punt d'eixir al carrer, i de la qual podeu llegir més informació ací. És probable que la literatura no sobrevisqués sense aquesta classe d'optimismes: tampoc ho faria sense el diàleg i el matís dels qui potser no els compartim tan vivament. Siga com siga, no negaré que em fa il·lusió veure'm posat en un llibre, sense sentir que he abandonat aquest mitjà sense el qual mai hagués intentat escriure: si "literatura" és la categoria que se m'ha d'aplicar, a penes m'ha importat tot aquest temps i continuarà sense fer-ho a partir d'ara...

L'Espill

Al meu pis de Santa Pola no tinc llibres. No és que em passe el dia llegint, però la del munt de llibres damunt una taula o una cadira és una companyia habitual en tots els llocs on he viscut abans. Entre unes coses i altres, al meu nou pis no n’he dut.

Bé, faig trampa. No estic contant com a llibre els audiollibres – i algun en tinc, més que al pis, a la butxaca (ocupen tan poc espai...), ni l’horrible volum d’Oposicions a Secundària que serà el meu fidel company fins que arribe l’estiu. És un d’aquests lamentables exercicis de copia-i-pega fets amb presses i desgana, i que els opositors hem de comprar pel nostre bé: així reduim el risc fatal d’aprendre massa sobre la matèria que pretenem impartir (encara que un poc tard, vos remet a la brillant reflexió destinada a opositors que fa cosa d’un mes apareixia al Patio Virtual). I tampoc estic contant com a llibre l’últim número de "L’Espill", tot i que conté lletra i matèria de sobres com per a llegir i rellegir.

Allà he trobat (parle de memòria, ara no el tinc a mà) un article sobre dietaris de Juli (que, segurament absorbit en la tensió entre el frontennis i la lírica, té una miqueta abandonat el seu espai personal – provisionalment, espere :-), en què s’estén en algunes idees que ell mateix havia compartit públicament al blog, i amb la família en alguna conversa de sobretaula. He llegit, també, la transcripció d’algunes conferències sobre canvi climàtic (d’acord amb els meus bons propòsits de reciclatge científic, ja ho veieu) i uns quants articles més.

D’entre tots, m’agradaria destacar una aportació de Francis Fukuyama (traduïda per Maite, com alguna altra secció) a la qüestió de la identitat, centrada principalment en la radicalització i interiorització (a la manera “protestant”, segons l’autor) que de la vivència de l’Islam fan alguns musulmans criats al si de les societats occidentals. Puc estar d’acord amb algunes de les anàlisis de Fukuyama, encara que les solucions que proposa, com per exemple el reforçament d’algunes litúrgies de tipus nacional (banderes, passacarrers i americanades semblants) per a facilitar la integració dels immigrants, poden ser poc útils en societats com la valenciana, on ja arrossegàvem un conflicte d’identitat anteriorment a l’arribada dels nouvinguts més recents. Però m’ha paregut convincent la tesi de Fukuyama (no és només seua, supose) segons la qual el que provoca la reacció radical de l’islamisme no és tant l’endarreriment sinó el procés de modernització (les angoixes del trànsit entre la Gemeinschaft i la Gesellschaft – dues paraulotes que he aprés aquest mateix mes i que em moria per usar ací... :-) Allò que s’ha volgut anomenar, més o menys eufemísticament, “l'extensió de la democràcia al món islàmic”, no pot tindre, a curt termini, altres conseqüències sobre el terrorisme que el seu augment: suposa dur-los a casa, als iraquians o a qui siga, la mateixa classe de dissolució de la identitat i el mateix desarrelament que han patit, als països occidentals, els musulmans de segona o tercera generació.

Del meu humil exercici d’aprofundiment en les idees de comunitat, identitat i sociabilitat aplicades a l’àmbit d’Internet (a les Comunitats Virtuals) ja us contaré alguna cosa en una altra ocasió. Per a una versió menys virtual i més mundana d’aquesta classe de conflictes, vos recomane la de Marta, que està veient més món en una escola pública de Gandia que en tots els seus viatges pel món per a aprendre polonés... (ara, finalment, al col·legi, pot treure-li el rendiment al seu coneixement de les llengües eslaves).

Somnis de científic

La tasca de professor de secundària m'ha fet retrocedir, en alguns aspectes, a un món de records, de metes adolescents de què sovint he parlat ací en termes molt generals, idealitzadament, però que ara se'm presenta potser amb més detall, més ric i pròxim. Per exemple, quan pense quines assignatures m'agradaven més o menys o em dedicava amb més o menys intensitat, i faig l'esforç de recordar professors, llocs i temes concrets, els resultats no són els mateixos que sovint trau a la llum la revisió esporàdica i superficial que n'havia fet fins ara.

Recorde, per exemple, el relatiu poc interès que vaig sentir per les Matemàtiques fins els setze anys: a penes n'estudiava, i igual que els ocórre a alguns dels meus alumnes, passava sense cap dificultat (ni incentiu, en conseqüència) per la classe d'obstacles impossibles a què la majoria dels estudiants troben en la matèria. Només quan em va costar una miqueta més vaig començar a estudiar-la molt més: la profunda afinitat (qui sap si genètica) que vaig sentir amb la matèria a partir d'aleshores m'ha dut, encara que no en línia recta, on sóc ara.

L'altre descobriment que vaig fer simultàniament a les Matemàtiques (tot i ser una matèria introduida molt després en el pla d'estudis) fou la Filosofia, que em resultà, d'entre totes les matèries "de lletres", molt més engrescadora (o més pròxima als meus interessos, qui sap) que la Història o la Llengua - de Literatura ja a penes en donava a eixes alçades, i el meu temps lliure per a la lectura "de plaer" va quedar absorbit pels estudis musicals. D'aquesta petita "llavor filosòfica" va nàixer el meu desig d'estudiar Humanitats - i molt indirectament, amb el temps, l'interès lentament renovat per la Història primer, per la Literatura encara després...

El que quedà progressivament bandejat per aquestes dues matèries fou el meu interès preadolescent per la ciència. Abans que el meu regne (intel·lectual) deixés de ser d'aquest món, a mi el que m'agradaven eren els llibres de divulgació científica, les Ciències Naturals, la Física, l'Astronomia... La Química, i la part de la Biologia que més se li acostava (els constituents mínims de la vida), encara van despertar en mi un interès genuí el darrer curs de secundària. Però en xafar la facultat de Matemàtiques tot quedà en l'oblit, llevat d'unes poques preocupacions pseudofilosòfiques que encara vaig poder compartir amb alguns companys de Col·legi Major.

Ara, donat que sóc un professor "de ciències" em veig obligat (és una forma de parlar: si ni tan sols ho intente no passarà absolutament res) a acostar-me de nou a les disciplines que em són més pròximes: la Física, la Química, la Biologia i les Ciències Naturals en general. No sabria per on començar: potser mirar documentals d'animalets ajudaria, o repassar la taula periòdica. Però de moment, una forma gradual i apassionant de retornar intel·lectualment al meu oblidat perfil científic és fer una repassada a la Filosofia de la Ciència que vaig descobrir fent Humanitats. No és el mateix recordar les lleis de Kepler (que les recorde!) que preguntar-se com foren obtingudes i en quina mesura "expliquen", "són certes", "són confirmades per l'experiència", "forçaren un canvi de paradigma", etc. Però, ara per ara, el de la Filosofia de la Ciència és un terreny que em resulta més pròxim que la Ciéncia mateixa.

Amb aquesta voluntat de reciclatge estic escoltant per primera vegada (i coneixent-me, no serà l'última) un dels meus audiollibres en anglès (dels quals encara faria més publicitat del que faig si no fos per l'obscura forma en què els obtinc...). Es titola, precisament, "Philosophy of Science", i l'imparteix un "càtedro ianqui" (Calaforra dixit :-) que repassa, en sessions de mitja hora, els camins que ens porten del positivisme a Popper, a Quine, a Kuhn i torna a començar. Mantinc l'opinió personal que hom pot trobar més reflexions d'interès, i més aplicables a les nostres situacions quotidianes, aprenent quatre coses sobre la Filosofia de la Ciència, que dedicant anys de la seua vida a desxifrar els oracles, entre seriosos i paròdics, de Heidegger i tota la colla de francesos petulants que li van al darrere. Tant de bo alguna part d'aquesta "claredat mental" que reivindique puga transformar-se en aquest mateix blog, en algun pensament interessant, o en algun debat fecund. Mentrestant, m'ho passe bé, i faig temps mentre m'arriba el moment de treure-li la pols als meus ja vells somnis de científic.

Estridències

Un dels (pocs) avantatges que tenia la censura és que feia impossible (difícil, almenys) provocar sense intel·ligència.

Ara no te'n pots fiar: amb tanta paraulota i tanta desinhibició mai saps si t'estàs perdent alguna cosa ben digna només per la molesta profusió d'estridències que hi trobes (i en aquest cas, només queda lamentar-se de veure emprats aquests recursos quan són del tot innecessaris...)

(La nota és només un humil comentari a aquesta altra de Pere)

Mira al Casal

M'he passat la setmana pendent d'una xicoteta crisi a la meua ex-oficina: una feina de la qual jo mateix m'encarregava fins fa un parell de mesos ha hagut de ser continuada per un company. I s'ha trobat amb l'infern i el caos de la meua mala documentació i gestió dels processos. He de dir en defensa pròpia que la feina en qüestió era per sí mateixa caòtica i artesanal (en el pitjor dels sentits que això pot tenir quan parlem del tractament de dades: quasi res era automàtic, tot es feia furgant ací i allà per a deixar-ho ben polit...), i que això m'obligava més a "eixir del pas" en cada ocasió que a descriure la seqüència exacta de processos a seguir. És aquesta feina la que m'ha tingut tota la setmana tancat en una sala xicoteta i solitària, usant un dels ordinadors lliures de l'Institut per a finalitats "extra-escolars". I donat que l'ergonomia d'aquests mini-despatxos no està pensada per a passar-hi tantes hores al davant, tinc el cul quadrat d'estar damunt d'una d'aquestes cadires de fusta dura en què, d'altra banda, fem seure els nostres alumnes durant hores...

Justament ahir vaig haver de presentar-me físicament a l'oficina, a Gandia, per a poder avançar en una de les fases més difícils del projecte. I ves per on, vaig fer coincidir la visita amb una xarrada de Joan Francesc Mira al Casal Jaume I de Gandia. Tenia ja una miqueta de "síndrome d'abstinència" de la vida cultural de la comarca, i per a animar-me a acudir van coincidir la sempre interessant visita de Mira a la ciutat i el fet que, justament qui el presentava ahir (si és que calia, com ella mateixa digué) era la meua cunyadíssima Maite (also known as "l'altra").

(Nota: pel que es veu, no he estat del tot absent de la vida cultural de la comarca darrerament, sense jo saber-ho. Ja vos contaré. )

El tema de la xarrada de Mira venia a ser el mateix que el del llibre que va publicar fa justament un any a Bromera per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa. Amb la facilitat de paraula, l'entusiasme i l'amor pel País que el caracteritza, Mira ens va fer una espècie de comentari de text acurat i detalladíssim de, ni més ni menys, el Decret de Nova Planta. El que més em va sobtar d'aquesta relectura d'un text amb què m'havia topat en alguna ocasió anterior (i qui no?) fou la forma en què Mira ens feu veure la seua singularitat: això d'anar conquerint territoris i arrasant-ne l'aparell legislatiu no és un fet històric tan comú com ingènuament podríem generalitzar a partir del nostre cas concret, almenys en els termes salvatges i brutals amb què ho patírem els valencians fa tres segles. Un natural escepticisme em duu a pensar que les penes de cadascú (en aquest cas, les penes col·lectives dels valencians) no són en realitat més greus que les que han patit altres persones, altres pobles: ens queixem tant perquè són nostres, simplement. En aquest sentit, algun dels arguments de Mira em feren considerar que, encara que fos per una vegada, el tòpic podia ser del tot ben cert, i que els valencians pagàrem fa tres segles una factura desorbitada, un cruel atzar de la història.

No obstant això, una intuïció personal (poc documentada, he de confessar) continua fent-me pensar que l'ombra de la Batalla d'Almansa no pot ser tan allargada, i que no podem cometre l'error de reduir algunes de les nostres febleses endèmiques a un fet històric que és, "pre-nacional" per l'època en què es produí, certament antic, i al qual supose que han seguit moltes més derrotes i ocasions perdudes d'una magnitud acumulada gens negligible. Sí, cert, els valencians tenim un 25 d'Abril i un 29 de Juny (el dia de publicació del Decret) de 1707: però aquesta fita elevada a la categoria de mite no ens hauria de fer oblidar què fou i què no pogué ser dels valencians després, durant el segle XVIII, durant la Renaixença cultural i l'aparició de l'Estat liberal al llarg del segle XIX, al llarg de les distintes oportunitats històriques que ens ha oferit el segle XX. Ho desconec profundament: però alguna cosa més hem fet malament els valencians després de 1707 que caldria treure dels arxius i de l'ombra d'un únic esdeveniment. Al capdavall, aquests xicotets errors i renúncies, que els hi haurà segur, s'assemblaran més als que correm el risc de cometre ara que aquella derrota militar que sofrírem en la carn d'uns quants estrangers. No em veig capaç de trobar aquestes respostes ací i ara - però restaré atent per si algú assenyala alternatives a la classe de monolitisme explicatiu que, amb els seus rigor i prestigi innegables, Mira ens va oferir ahir mateix al Casal.

El risc de la cita

El de hui ha estat un diumenge com els que feia temps que no vivia. He sentit l'estranya barreja de tensió i malenconia pròpia del dia que me'n vaig de casa, del poble, cap al lloc on visc entre setmana: abans era Burjassot o Barcelona, ara és el meu apartament de Santa Pola, des d'on em desplace cada matí a Elx per a donar les meues classes. No és per a tant, la veritat: aquest mateix dimarts torne a estar a casa, he de vindre a ajudar uns (ex-)companys de l'oficina que no s'acaben d'aclarir amb les escasses (o nul•les) indicacions que vaig deixar sobre la meua anterior feina, i que ara malden per continuar. Això em partirà la setmana més o menys per la meitat. Bé, això i els lliuraments per a la universitat, que hauré de redactar entre els ordinadors del meu departament i algun cibercafé.

En més d'una ocasió (encara que no tant freqüentment com altres blogaires, que aprofiten millor les possibilitats del copia-i-pega i de l'hipervincle – “intertextualitat”, he llegit que es diu, més finament) he compartit amb vosaltres algun text aliè, en vers sobretot, que he llegit recentment o que he cregut relacionat amb alguna de les meues preocupacions immediates. Sovint, quan ho faig, intente justificar la tria, que no és mai el fruit d'un criteri massa sòlid, d'un gust extensament conreat, sinó d'una simple associació d'idees, de la classe de lògica que, sense resultar-me encara del tot natural, intenta guiar les meues contribucions a la blogosfera. Aquest que llegiu és el registre, lent però acumulatiu, d'un aprenentatge, d'una exploració cultural i sensible que, si jo mateix cregués més avançada, buscaria altres formes de materialitzar - menys fragmentàries, més ordenades. Si alguna de les tries que he fet com a referència, com a cita, no han estat les més adients, tant més valuós serà el registre: espere poder riure'm en el futur de les meues ingenuïtats d'ara com ja faig de les passades.

El text que vos copie hui parla d’això mateix: de com la cita mal triada sol revelar la buidor, el desajust entre les pretensions i les realitats de qui exhibeix la seua cultura llibresca. És notable que l’autor d’aquestes línies fóra, ell mateix, un apassionat de la cita (i posteriorment, un escriptor citat sovint amb la mateixa lleugeresa que ací denuncia). I encara més: que fos l’iniciador de la classe d’exploracions de què he parlat més amunt i en què voldria inscriure’m, amb tanta humilitat com desvergonya. La de Montaigne és una actitud que només en ell podia ser original – però que encara hui, entre els qui intentem copiar-la, pot resultar valuosa, per infreqüent.


Per això he vist, més sovint que cada dia, que els esperits amb fonaments febles, en voler fer-se els enginyosos tot remarcant en la lectura d'alguna obra algun moment de bellesa, aturen la seua admiració amb una tan mala elecció, que, en lloc d'ensenyar-nos l'excel•lència de l'autor, ens mostren la seua pròpia ignorància. Aquesta exclamació és segura: "Açò sí que és bell", quan han sentit una pàgina de Virgili. Així se salven els fins. Però intentar seguir-lo punt per punt, i per judici precís i apropiat, voler remarcar per on un bon autor se supera, per on es realça, pesant els mots, les expressions, les invencions, unes després de les altres; d'això, res de res.

(Michel de Montaigne, Assaigs, volum III, traducció de Vicent Alonso, Proa 2008)

Poesia a Rafelcofer

Deu fer ja un parell de setmanes, furgant pels nodes més pròxims de la xarxa (potser fóra a VilaWeb Gandia), vaig trobar que els organitzadors del II Festival de Poesia de Rafelcofer havien donat una "dimensió 2.0" al concurs de poemes breus (brevíssims, després vos conte més) que convoquen des de l'any passat: a mesura que rebien les aportacions dels participants en el concurs de minipoesia, anaven seleccionant-ne alguns i penjant-los en aquest blog. Com que tinc darrerament aquesta tendència "ciberactivista" (que la precarietat del meu accés a la xarxa ajuda a temperar), em va semblar d'allò més adient promocionar la iniciativa i presentar-me al concurs. Deuria haver-me conformat amb fer només allò primer, però contra tota lògica he acabat fent només això segon.

Així, entre unes coses i altres, no arribe a temps d'animar-vos a que feu els vostres propis miniversos: el termini acabava hui o demà, crec. Però el que sí podeu fer és acudir de públic aquest mateix dissabte dia 5 d'Abril a les 19:30h a l'auditori de Rafelcofer, a presenciar el recital poètic que allà tindrà lloc i el lliurament dels premis. Jo mateix faré el possible per acudir, tot i que se m'ha convocat per a un altre acte simultani i no sé si hi podré anar.

El d’escriure versos no està ni entre els meus costums ni entre els meus projectes: és una classe d’activitat ben distinta i allunyada de les que tinc la sospita de fer bé. Justament per això mateix sí que està, des de fa anys, entre els meus projectes (i algunes temporades entre els meus costums) llegir llibres de poesia, i fer un esforç d’empatia i d’immersió en un territori que em resulta aliè, però que no hauria de ser-me necessàriament hostil. Per això, quan vaig rebre per e-mail les tres paraules que necessàriament havien d’aparéixer entre les trenta (màxim) del poema, vaig pensar: m’han estalviat haver de buscar la inspiració, només em queda ja exercitar dignament la combinatòria. Saber què dir i saber com dir-ho: la inspiració supose que té a veure amb allò primer, la resta és un treball pacient d’amor a les paraules, als sons, a les imatges. A falta d’aquestes virtuts, jo hi vaig posar les meues.

En una llengua plagada de monosíl•labs com la nostra, només hi ha una forma de dir alguna cosa de profit i mínimament sonora usant 30 paraules: prescindint al màxim de conjuncions i articles. Això i la brevetat indefugible del resultat em creava la sensació d’estar escrivint inscripcions en llatí, epitafis gravats en alguna llosa perenne. I allà vaig anar: atacat d’un existencialisme potser tan impropi de mi com de la convocatòria del concurs, vaig confegir, amb més cura que gràcia, aquests cinc versos que inclouen, tal i com se'm demanava, variants de les paraules “crit”, “estel”, “dormir”.

EPITAFI

Dormint romanc sota estels immutables,
inútil crit, un plany etern escolte:
l'home està sol. Cerqueu recer, llavors,
en cada fals profeta, engany, quimera:
cap veritat podria fer-vos lliures.

Però ja vos dic que, posats a morir-me, preferiria que em coronés el clàssic "Els teus fills i néts no t'obliden": això seria menys original, si voleu, però em donaria uns quants anys de marge per a les meues cavil·lacions (que intentaré compartir amb vosaltres en prosa, preferentment...).