Líquid inflamable (2on premi)

Més avall podreu llegir "Líquid inflamable", l'article que he escrit enguany per al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, i que està entre els tres finalistes del premi a millor article de les Falles de Gandia 2012 (ho he sabut hui mateix i fins demà dijous 8 a les 12:30 no sabré si és el guanyador o no - ho editaré ací quan ho sàpiga). Edite: 2on premi ex-aequo, 600/2=300 euros per a la falla.


Als meus lectors habituals (pocs) i als qui arriben ací per curiositat (tant si guanye com si no) els interessarà una xicoteta introducció que des de fa temps volia fer quan penjara l'article al blog (com he fet en totes les ocasions anteriors). Tal i com jo mateix dic a l'article, la falla Mosquit m'havia demanat enguany un article sobre "l'actualitat", que jo vaig equiparar, de forma gens original, amb "la crisi". El que no dic a l'article és la disjuntiva que se'm va presentar a l'hora d'enfocar-lo. Tenia idees, tenia un cert bagatge "conceptual" i estilístic que posar en joc, però havia de triar entre: 1) fer un assaig lúcid, honest, cru, àcid, sobre les nostres misèries globals (i les valencianes en particular) i 2) fer una "composició" quasi jocfloralesca, intel·ligent però innòcua, fingidament optimista sobre l'efecte reconfortant de la festa fallera contra la "marea liquidadora" del present. Els qui em coneixeu em sabeu capaç d'intentar totes dues coses, però com que el que volíem la falla i jo era (per a què enganyar-vos) intentar guanyar el premi al millor article vaig optar per la segona alternativa: menys compromesa, intel·lectualment més deshonesta, però amb més possibilitats d'èxit. Que haja quedat finalista, guanye o no, és la prova que vaig enfocar l'article "correctament", d'acord amb la meta proposada. Però ara tinc cert càrrec de consciència: el to general de l'article, rellegit tres mesos després, té un puntet sofístic, covard, manierista. Ací, a València, i en falles, l'expressió que més vegades hauria de repetir-se en un article sobre l'actualitat hauria de ser "fills de puta": no trobar-la hui, al rellegir el meu article, m'ha fet quasi vergonya. Jutgeu vosaltres mateixos.


Líquid inflamable

Enguany m'han demanat tancar la secció d’articles del llibret, que com el lector perspicaç ha advertit ja, explora les distintes dimensions de l’element primigeni que enceta i sublima la nostra festa: el foc. He gaudit del privilegi de llegir la resta d’articles abans de completar el meu, i ja no puc dir que em falte informació per a confegir uns pocs paràgrafs; però he pagat un alt peatge: tots els matisos i aspectes del foc com a metàfora han estat explicats, explotats i exhaurits en els textos que precedeixen aquest. Hem parlat del foc creador còsmic: la gran explosió i la formació de l’Univers (renaixerà d’un col•lapse com l’au fènix?). Hem recordat l’incendi del cine Paz l’any 1985 (just abans d’un acte de l’expresident Suárez!) i hem conegut detalls de la vida professional d’un bomber experimentat. Hem repassat eruditament el paper ancestral del foc en les celebracions solsticials (com Sant Joan) i equinoccials (com Sant Josep). Honestament, què em pot quedar per dir?

A més, l’encàrrec de l’article venia en companyia d'una restricció temàtica explícita que he respectat tant com he pogut: jo havia de fer algunes observacions finals sobre “el foc en l’actualitat”. I ací apareix la paradoxa, perquè parlar més i millor del foc serà ja impossible, però parlar del present s’ha fet massa fàcil, perquè a l’actualitat li ha eixit un sinònim indefugible: la crisi, que és l'excusa barata de massa coses, l’epítet apegalós d’una realitat desagradable. Parlar de la crisi és parlar de tot i de no-res: tanmateix, ho intentaré tot just acabe aquesta meua “captatio benevolentiae”.

Un dels intents intel•lectuals més reeixits de comprensió de la societat del nostre temps fa servir, com a metàfora il•limitada i omnívora, un dels quatre elements dels antics: malauradament per a l'encarregat d'escriure aquestes línies, no és el foc, sinó l’aigua. Parlem de la noció de “modernitat líquida” del pensador polonès Zygmunt Bauman, que reclama com a atribut principal del món actual el seu caràcter fluid, informe, aquós. El nostre “món d’ahir” ens oferia unes poques certeses, o com a mínim la possibilitat d'algunes lluites compartides. Es tracta d’un ahir recent, el de la modernitat il•lustrada o sòlida, amb protagonistes que hui desfilen en retirada: l’Estat, que materialitzava les nostres aspiracions cíviques i democràtiques; la classe social o el barri, que oferien un marc primer de solidaritat; la tradició, una herència premoderna que mig ens obligava a ser com els nostres pares, germans, veïns. En expressió de Bauman, aquestes realitats o tensions han quedat convenientment “liquidades” en favor d’un poder omnipresent, internacional i invisible: el dels diners (“els mercats”, ens han acostumat a dir), que sotmeten els estats a la seua voluntat, que prefereixen encarar-se a individus solitaris i desarrelats (alliberats, mòbils, dòcilment disposats a canviar de país o de feina) i que substitueixen les identitats heretades pels distints “estils de vida” de què podem lliurement gaudir (això sí: passant per caixa).

Si em passeu el joc de paraules, bona part d’aquesta fluïdesa ha resultat ser del tipus de la benzina: com un líquid, sí, però inflamable. Escapant al nostre control i al dels qui havien de governar-nos, hem vist com el nostre pa de cada dia, la feina i la il•lusió de tanta gent s’ensorraven pel caprici caòtic de forces impersonals i internacionals, del flux global de l’avarícia. Ens van deixar tastar un mos, sí; però ens han cobrat el plat sencer. Allà on abans fèiem surf sobre l’ona de les oportunitats ara ens hem deixat seduir pel pessimisme, i només veiem l’imperi tripartit de la devastació: el que és ja cendra, el que encara crema i el que espera el torn de ser cremat.

Aquest llibret, preludi escrit de la festa, no és el lloc més adient per a fer inventari dels nostres drames personals i col•lectius. Però potser ens convé recordar què queda encara en peu: la falla mateixa representa la classe de coses que ajuden a sobreviure a la gran liquidació. Per exemple: contra el desarrelament predicat pels qui voldrien teletransportar mà d’obra només prement un botó (com ho fan ja amb els diners), ens queda el barri, la ciutat, la comarca si voleu; un espai que s’ha fet permeable a l’individualisme modern però en què encara no som del tot anònims. En l'època d’allò fugaç (l'adjectiu no ve de "foc", però la falsa etimologia és suggeridora) poder pertànyer a una “comunitat” tangible és un curiós luxe: és cert que l'amor a la "terreta" restringeix les nostres oportunitats econòmiques i laborals, però ens manté l’ànima allà on la voldríem sempre. La falla no és un només un “estil de vida” o un grup homogeni de persones unides només per un propòsit o causa puntual. Eixa és justament la virtut terapèutica de la festa, que per estar lligada a un carrer, uns llocs habituals i un calendari ritual reuneix a gent de tota edat, condició i interessos sense més requisits que la voluntat de sentir-se part. Així, el foc de la festa és també el foc de la llar: el centre físic i simbòlic de les formes més antigues d'associació entre humans. En una manifestació sobre els drets dels animals, una penya futbolística o un fòrum virtual sobre robots de cuina hom “connecta” i “desconnecta” a plaer, i pot canviar-hi com qui canvia de corbata o d’abric: eixes semblen les màximes expressions de sociabilitat (febles, dúctils: líquides) que els nostres amos invisibles voldrien tolerar. Per contra, el lligam amb el barri o el poble és una altra cosa, com una pell que només canvia amb les ferides. Va haver un temps en què eixa pertinença era obligatòria, i per tant un opressiu mecanisme de control, però ara podem afegir-la al breu llistat dels nostres privilegis.

Hi ha crítics que apunten que aquests refugis locals contra la liquidació global presenten el risc de ser emocionals, irracionals, com si de l’orgull de ser “dels nostres” al vici de menysprear “els altres” hi hagués només un pas: el foc de la llar encara enceta incendis, ací i allà. Tanmateix, en el cas que ens ocupa ací, hem de celebrar que la rivalitat entre les distintes falles no arribe mai a la sang: l’afany per fer-ho millor que la resta està regulat (bases, jurats, l'avariciós còmput de banderins...) i no deixa lloc més que a una periòdica i ritual polèmica, alimentada pel foc de la passió. Encara més: aquesta “competitivitat” entre falles, que solem adjectivar d’esportiva, no té també la seua quota de virtut econòmica? En cada intent d’una falla de fer-ho el millor possible (o millor que la “competència”) es posen en joc els millors talents i habilitats dels seus membres: la finalitat no és productiva o comercial, però els mitjans bé podrien ser-ho. Al nostre país hi ha molta gent que ha perdut la feina que sabia fer, o que no troba una oportunitat d'acord amb la seua formació i capacitats. Treballar sense veure un duro no és cap consol, però l’exigència d’imaginació, implicació i organització que demanen un llibret, una obra de teatre o una cavalcada ajuden a mantindre viu tot aquest potencial humà mentre esperem que arriben temps millors. Aquest és un foc creador com el del Sol o el del Big Bang, que trau a la llum el millor de cadascú: ara que la crisi ha fet que tanta gent se senta invisible, prescindible, desaprofitada, l’àmbit de la falla ens conserva el nom, l’ofici i un propòsit a ulls de nosaltres mateixos i d'altres. Així, en termes de capital social, el valor de la festa continua sent immens, irrenunciable.

Podria ser que tot el que he dit fins ara fóra fals, producte només d’un ingenu exercici de composició. Però a la falla li quedaria encara un nucli irreductible contra tota adversitat: la guspira d’un sentit de l'humor sense mesura ni vergonya. No he predicat amb l’exemple en aquest article, que ha quedat massa greu, seriós: només faré broma ara al final, preguntant(-me?) si algun lector ha sobreviscut a tota la pedanteria precedent. Tanmateix, em veig obligat a acabar reivindicant la importància de l’humor: encara que totes les virtuts balsàmiques de la festa no feren efecte, sempre tindríem el recurs corrosiu de riure’ns de tot, de cremar en efígie els responsables (n’hi ha algun? els han trobat?) dels nostres desficacis col•lectius, d’acomiadar-los amb uns pocs versos incendiaris. De les cendres de l’endemà probablement renasquen les mateixes misèries, però si almenys hem pogut riure, la festa haurà valgut la pena.

El dubte i l'acció

Creixeu i multipliqueu-vos: Marta i jo esperem una altra criatura per al mes d'agost, de la qual no sabem encara el sexe. Emiliet es refereix a "la cosa" (m'és impossible imaginar com s'ho imagina ell) com "el bebé", i ho pronuncia mentre escenifica mostres exagerades de tendresa (tocar-se la panxeta, creuar els braços com qui adorm un infant...). Imagine que, arribada l'hora, no serà tan fàcil per a ell tindre un(a) germanet(a) d'exactament dos anys menys, que és el que es portaran de diferència.

Com el Déu d'aquell coral de Bach, pense sovint que ma casa, aquest pis compacte i càlid, és com una fortalesa inexpugnable: el món exterior s'ensorra sense remei mentre ací dins ens fem més savis, més feliços, més humans. Allà on altres desesperen, ací les vesprades queden tenyides per una compassió quasi culpable: un noble sentiment, però fútil.

* * * * *

L'home escindit: Els meus esforços "intel·lectuals" dels darrers mesos (o dels darrers vint anys, ben pensat) per entendre el món en què visc, ponderar els arguments de totes les parts, posar-me en el lloc d'altres, etc. han tingut en mi el resultat més previsible: la més absoluta paràlisi personal, ideològica. De "The economist" a "El jueves", d'alguns manuals d'Economia als discursos d'algun agitador de masses, he picat d'ací i allà per a fer-me una idea de conjunt acceptable que no coincidira amb la doctrina d'alguna de les sectes en conflicte. Tot plegat, una tortura inútil: ara que cada conversa de sobretaula convida a la indignació, no sóc capaç més que de aportar una estúpida solemnitat, no sé si ben raonada o no, però passiva, incolora, inapropiada.

I tanmateix... com a professor de secundària (funcionari públic, sense destí definitiu - circumstància especialment amenaçadora per a la pau familiar de què he presumit més amunt) sóc part "natural" d'un dels "bàndols" en disputa, el dels treballadors/defensors del sector públic. I ací apareix una paradoxa que no sóc capaç d'expressar més que en termes "militars": no sé qui té la raó en aquesta guerra (imagine que ningú la té del tot), però només hi ha un país pel qual puc lluitar, que em reclama com a seu i que valora el que puc aportar. I ací em teniu, mig esquizofrènic: continue sense tindre clar si la reforma laboral és necessària, bona o què, però m'encarregue d'elaborar les pancartes per a la pròxima manifestació. La forma en què el "sistema educatiu" aprofita o recompensa el meu potencial científic i docent és poc menys que humiliant, i tanmateix em veig moralment obligat a fer soroll pels meus companys (els "veterans" que tinc davant, els "interins" que tinc darrere), pels meus alumnes - pel propi "sistema", en definitiva.

Ho confesse: l'impuls d'implicar-me en les mobilitzacions ha nascut precisament del desig d'escapar de la paràlisi, d'aquesta "suspensió del judici" que els escèptics identificaven amb una desapassionada felicitat però que a mi fa mesos que em té inquiet, confús. Què quedarà d'aquesta meua experiència de dubte i d'acció alhora, el temps dirà: la superació dels dubtes, el ressentiment propi de qui ha lluitat per causes en què ja no creu, o alguna altra síntesi original, de les meues. De moment, però faig bé de continuar actuant, a la meua manera - i de continuar dubtant i donant fe ací, privadament, entre amics, dels meus dubtes.