Com fer una ressenya sense fer el ridícul

Des que fa un parell d'anys Juli em va demanar que fera la meua primera ressenya per a la revista "Espai del Llibre" (publicació digníssima que crec que ara està "en suspens" per culpa de la crisi, si no vaig errat), em pregunte periòdicament (que no retòricament): "qui sóc jo per a escriure sobre aquest llibre (assaig, relats, novel·la, tebeo eròtic... el que siga)?" Home "de ciències" com sóc, em va espantar la "manca de mètode" amb què m'enfrontava a la redacció d'aquests comentaris (Guillem m'ha aclarit ja un parell de voltes que "ressenya" no és el terme més adient, però el camp semàntic de la "crítica literària" se'm queda gran, massa gran). Així que, en paral·lel als (pocs) articles crítics que he hagut d'escriure en aquest parell d'anys he desenvolupat una espècie de metodologia íntima, personal (però transferible per a qualsevol que en tinga una necessitat urgent) de com comentar seriosament llibres d'algú altre sense fer el ridícul, ni la pilota, ni perdonar-li la vida a l'autor, ni deixar de "fer país" (que ja ens el desfarà algú altre). Sense més rotllos previs (que per a allargar-ho més ja està l'opció de rèplica), ací va el meu decàleg:

1. Escriu, principalment, sobre el llibre que has llegit, i no sobre qui l'ha escrit, ni la seua trajectòria prèvia, ni sobre altres llibres semblants a què es pot comparar, ni molt menys encara sobre tu i les teues prescindibles opinions o experiències. L'article s'ha de restringir a l'obra. La meua formació com a humanista de butxaca em fa sospitar que hi ha corrents de la teoria literària o estètica que defenen aquesta restricció a l'obra, la unitat estètica o de creació, i altres que, per contra, reclamen la seua correcta contextualització, la seua inserció en un "discurs" més ample, etc. He d'aclarir que aquest consell "restrictiu" no té el menor fonament teòric, sinó un de ben pràctic. Has llegit la resta de l'obra de l'autor que comentes? Coneixes profundament les seues intencions, postulats estètics, ideologia? Has llegit suficients llibres semblants d'altres autors amb què fer una comparació justa i mesurada? Si la resposta és sí, no necessites seguir llegint els meus consells. Si la resposta és no, el més honest és parlar de l'obra que has llegit amb cura, intel·ligència i bona voluntat: deixa els judicis generals, de trajectòria, de context, a la gent més capaç de fer-los. Potser el teu comentari "concret", "restringit" els ajudarà en aquesta tasca.

2. Dóna tots els arguments que pugues per a recolzar allò positiu de l'obra, però sobretot, per a explicar allò que puga no haver-te "agradat" ("agradar", "gust": camp semàntic minat). La forma usual d'allò que he anomenat "argument" no és sinó una descripció d'allò que hom ha trobat al llibre: algunes descripcions estaran positivament tenyides, altres contindran algun punt negatiu, algun dubte. Però cal posar l'èmfasi en la descripció, més que en la valoració que se li afegeix, per un motiu: altres lectors del llibre o de la ressenya poden compartir aproximadament la descripció i tanmateix tindre criteris de valoració distints. Per exemple: quan llegisc als articles coses com "una excessiva preocupació per la forma" o "una certa manca d'espontaneïtat" (descripcions lleument negatives en la seua formulació original), jo pense: "la classe de llibre que m'agrada llegir". Quan llegisc coses com "una magnífica recreació del procés de maduració intel·lectual del protagonista, rica en referències culturals i tal", jo pense: "un altre assagista mig obligat a fer novel·les..."

3. Dedica l'espai (limitat) de l'article de forma proporcionada als seus temes, argument, punts forts i febles. Sigues ordenat i previsible: no comences opinant sobre un llibre de què encara no has dit "de què va", ni tan sols si és per a opinar bé. Poques coses posen més en guàrdia el lector de ressenyes que la lloança prematura i desproporcionada ("ja està: la típica ressenya d'amiguet"). I sobretot: tot i que cal explicar perquè hi ha coses que no ens han agradat, que no funcionen, o que no són "consistents" amb el plantejament de l'obra, no hem de deixar que la justificació d'allò "negatiu" ocupe més paraules de les que els defectes de l'obra mereixen. No dediques un sol paràgraf a dir que una novel·la és bona i en reserves els tres següents per a discutir (per molt que siga argumentadament) els seus defectes menors (eixa és una de tantes formes desagradables de "perdonar la vida" a l'autor). Com en la cuina, cal mesurar les proporcions i el "regust final" que deixa el plat.

4. Per molt que tingues la por al ridícul de què he parlat més amunt, no et recolzes, ni cites altres comentaris previs de la mateixa obra (sovint és difícil evitar llegir-los, però convé intentar-ho). L'argument que donaré ara sí que és una clara analogia científica-biològica-estadística: el foment i preservació de la diversitat de les opinions crítiques. Per a citar les paraules del blog de l'autor del llibre i les crítiques ja aparegudes (en blogs també, o en altres mitjans en paper) no cal ni llegir el llibre: qualsevol redactor hàbil pot fer refregits d'una qualitat passable. Resulta paradoxal trobar, en les publicacions crítiques de menor periodicitat (i que per tant sovint són les últimes en opinar de les "novetats" editorials), glosses dels comentaris que s'han fet en les primeres setmanes de difusió d'una obra. Això ajuda poc a mantenir el prestigi d'aquestes publicacions, que haurien de permetre lectures i comentaris més pausats, més rigorosos i analítics. Fes la teua lectura i el teu comentari de forma independent: només així les coincidències de la crítica tindran valor acumulatiu, només així podràs dir coses que altres no han vist, no han valorat, no han tingut espai de comentar.

5. Recorda que tu no ets l'estrella: és l'esforç de l'autor i la publicació del llibre el que justifica que tu en faces un comentari. Dedica el màxim espai disponible al llibre, i no a les reflexions que t'ha inspirat la seua lectura. Si per un moment creus que el llibre és l'excusa per a parlar de tu, de política, de les elevades metes de la creació literària i coses per l'estil, millor serà que t'òbrigues un blog. La major part de les ocasions que jo mateix he citat les meues lectures ací al meu blog ha estat per a acabar parlant de mi: però per això és ma casa, i dic el que vull. Certament, hi ha opinions i reflexions que sí mereixen omplir les pàgines de les publicacions crítiques - però probablement no siguen les teues, altrament hauries deixat de llegir aquest meu receptari improvisat fa ja uns pocs paràgrafs.

6. Usa amb dignitat la teua llengua: busca un terme mig entre eixes dos formes oposades del ridícul que són la col·loquialitat indecorosa i la petulància improcedent (tranquil: ja publicaràs la teua gran novel·la, però de moment dis-nos de què va el llibre, si t'ha agradat i perquè). Per cert, "usar amb dignitat la llengua" inclou també coses com respectar les normes d'ortografia (una de les meues majors obsessions i inseguretats, que hauria de ser universalment compartida entre els qui dominen la normativa tan poc com jo), i fer ús de les fascinants possibilitats que ofereix el "punt i a part".

7. Un llibre costa de fer entre cent i mil voltes més que una recensió: medita bé si has de condemnar una obra al foc etern, i si ho has de fer, estalvia't fer sang amb brometes i ironies, sigues compassiu. Eixa meditació pot consistir, simplement, en fer l'esforç de jutjar el llibre en els seus propis termes, i no en relació a les teues expectatives com a lector. Si un llibre d'assaig patriòtic (tot un subgènere!) defensa idees contràries (deixem-ho en "distintes") a les teues, això no vol dir que siga un mal llibre - ho serà si no sap triar i exposar correctament els "seus" millors arguments. Si en una novel·la "passen" moltes menys coses de les que haguérem desitjat ben bé pot ser que eixa fóra la intenció original de l'autor (a qui probablement no podem culpar de l'etiqueta de "història trepidant i frenètica" que podem llegir a la contraportada); el problema ve quan les poques coses que passen tenen un interés escassíssim...

8. Sigues honest. El lector perspicaç sap distingir la bona crítica d'una bona obra de la pura i simple propaganda. No deixes de dir el que no t'ha convençut, o d'explicar allò que el llibre "no és": això posa en valor tota la resta d'aspectes positius que has trobat i assenyalat. No sempre és fàcil. No fa massa vaig enviar un article amb el següent comentari marginal (que no apareixia en el text a publicar): "Estic segur que el llibre té defectes, però dues lectures atentes no m'han servit per a trobar-los." Hi ha llibres tan bons que el repte és comentar-los sense que semble que li fas la pilota a l'autor: algun dia aprendré a gaudir tant ressenyant-los com llegint-los.

9. Pensa quines de les recomanacions anteriors conserven el seu sentit quan el comentari del llibre el fas no a una revista sinó al teu blog. Les relatives al mètode, o a no parlar d'un mateix, queden immediatament abolides: jo, ací, sempre parle de mi - qui no vulga pols... Però les que fan referència a argumentar, a no ofendre l'autor gratuïtament, etc. són encara igualment vàlides. Les cerques de Google no inclouen les revistes en paper, però sí els blogs: la crítica més severa i injusta que podries fer d'un llibre podria aparéixer de les primeres quan algú posa el títol al cercador...

10. El teu article no acaba quan completes el número de caràcters o paraules que et demanen, sinó quan tens la convicció raonable que el que has escrit és més important que el que has omés. Si has deixat claríssims alguns aspectes del llibre al preu d'ometre'n altres, pensa si no has de retallar per un costat i cosir per l'altre. Aquest compromís entre allò que "cap" i el que "no cap" és especialment torturador per als qui, com jo (ho esteu comprovant), hem aprés a escriure sense límits d'extensió per a poder publicar. Tanmateix, el resultat de prendre's seriosament les restriccions d'espai hauria de ser positiu: incentiva per a trobar la paraula precisa, la millor forma de descriure, d'expressar...


Arribats a aquest punt, hom podria objectar que seguint estrictament aquesta caricatura de mètode el més a què es pot aspirar és a fer crítica de segona divisió, provinciana, temerosa, mediocre. Eixa és una veritat que no només no rebatré ara sinó que crec haver fet explícita en el títol de l'anotació: pot haver-hi guies per a la correcció, però no per a la brillantor. Més encara: hom podria dir que reconéixer com jo faig les meues limitacions a l'hora d'escriure sobre els llibres llegits em converteix en un intrús, i que hauria d'abstindre'm de fer coses per a les que no estic preparat (un altre pensament sensat que jo mateix he expressat, no sense angoixa, en més d'una ocasió anterior ací). Però la història recent d'aquest país ens ensenya una cosa: "això no hauria de fer-ho jo" no ha servit mai d'excusa per a alguns dels nostres més grans homes: menys encara ha de servir-nos als petits. I ara, em perdonareu, però he d'enllestir la meua pròxima recensió, que s'acaba el termini...

Redundància i rellevància

[El que havia de ser una resposta a un comentari del Príncep de les Milotxes s'ha complicat fins a merèixer una entrada de blog sencera, que aclareix i continua la del passat 9 de Novembre, i insisteix en el tema de les possibilitats i contrapartides d'un futur "mercat digital" per a la literatura.]

Imaginem, per un moment, un "univers literari" que ha superat els entrebancs tradicionals per a la publicació d'obres de creació i en què el "filtre" principal entre allò que s'escriu i el lector és, essencialment, una cadena de "recomanacions" públiques fetes per l'escriptor mateix, altres escriptors, amics de l'escriptor i lectors “no professionals”. És a dir: les obres estan disponibles amb un sol clic, però hi ha moltes més obres disponibles de les que podem "clicar" (llegir, descarregar, comprar online, buscar a la biblioteca, etc.) i per tant en llegirem unes o altres (entre altres coses) pels comentaris i recomanacions que trobarem a la xarxa.

En aquest escenari, la més directa i segura de les recomanacions (podeu dir-li "promoció", en aquest cas) és la del propi escriptor, que si disposa d'un espai propi actiu a la xarxa (per simplificar, suposarem que és un blog) podrà fer-se'ns present i fer visible la seua obra de forma "preferent", de la mateixa forma que els llibres que hi ha a piles a l'entrada del Carrefour (coses d'il•luminats i vampirs, generalment) són més "presents" per al lector que eixos llibres menys populars que hem de demanar-li al nostre llibreter que els duga d'algun obscur magatzem. En altres paraules (i Josep Porcar ho ha dit més clar que jo, crec, en els comentaris a la "seua" entrada): qui crea ha de formar part, quant més millor, en el procés de "difondre" allò que ha creat. Això ja està passant: molts camarades blogger parlen, entre altres coses (del seu gos, de Camps, del seu equip de futbol, de la crisi, del darrer llibre que han llegit), del seu últim llibre publicat. Això que ara ja ocorre de forma tan natural, i que és absolutament legítim (fan molt bons llibres els companys de la blogosfera!), podria esdevenir crucial, imprescindible, en un futur en què el segell d'una editorial, d'un premi, d'una referència en la "premsa especialitzada" hagen perdut importància davant allò que he anomenat, improvisadament, "cadena de recomanacions".

En aquest hipotètic escenari, si a més d'escriure vol ser llegit (no parle d'aspiracions materials) qui escriu una "obra" es veu obligat a mantenir un "blog", ço és, a esdevenir públic. La meua aportació a aquest debat "general" (perdoneu-me l'exageració, ja ens entenem) sobre la creació-distribució digital és la següent: la necessitat de fer-se notori, afegida a les exigències pròpies de l'acte genuí de crear, podria no ser cap avantatge per als creadors. Ho serà per a uns, però no per a altres. I dóna lloc a una situació que, fins a cert punt duta a l'extrem, pot resultar paradoxal, i de la qual exposaré uns exemples tan variats com ficticis:

1) Imaginem un "creador pur", algú que lluita cada dia amb els seus versos o que dedica hores i hores durant mesos o anys per a polir una novel•la, una història. És el que desitja fer, el que sap fer. No és algú "sociable" en el sentit en què ho som els bloggers: no li preocupa què diu Camps ni parlar de futbol, li té terror a fer pública la seua vida i les seues opinions privades. O més simplement, no té temps ni ganes de fer-ho. Quines possibilitats té d'aconseguir lectors per a les seues obres a la xarxa en el context que he descrit més amunt? Probablement menys de les que li ofereix el "sistema tradicional" d'editors i premis. No sé com de freqüent o de desitjable és aquesta actitud de "no mesclar-se": però si hi ha molt o pocs, d'aquesta classe d'autors, no crec que estiguen intervenint en els nostres "debats digitals", i per això m'he vist mig obligat a "recrear" la seua posició.

2) Imaginem ara el cas d'un blogger intel•ligent, perspicaç, que escriu amb estil i amb criteri de les qüestions més diverses i que per això mateix té ja un públic, un "nom" a la xarxa. Imaginem, a més, que fa un "llibre" (digital, en paper, és igual), que consisteix exactament en anotacions breus sobre temes molt diversos, tractats amb intel•ligència, perspicàcia, estil i criteri. Podem saber si serà bo? Doncs sí, com a mínim haurem de pensar que és tan bo com el que escriu al seu blog. Quin és el "problema", doncs? Clar i ras: la redundància. No cal convertir en un "llibre" digital (ni en paper) quelcom que es pot fer públic en el propi canal que l'escriptor fa servir per a promocionar-se. Mireu que en aquest exemple he evitat aclarir si el "llibre" en qüestió és un recull o reedició d'anotacions ja publicades o si són inèdites: és igual, ara, això. El cas és que, quan el que hom faria en un llibre és semblant al que hom fa en el seu blog, la separació esdevé innecessària, i només està motivada per un obscur fetitxisme, el del "llibre", el de fer passar com a una obra rodona, completa i unitària la classe de textos que bé podríem haver consumit en píndoles periòdicament administrades...

3) Però la major part de llibres que tenim a casa no són assimilables, compatibles amb el format blog. De manera que qui vulga fer versos, novel•les o assaigs dels que "que no caben" en les estretors de la publicació digital periòdica i promocionar-los a la xarxa s'haurà de desdoblar, artificiosament, en "escriptor-creador" i en "blogger". I és en aquest desdoblament on apareixen els dubtes de "rellevància", sobre els quals m'interrogava Josep Lluís en el seu comentari a la nota del dia 9. Posaré més exemples inventats: una xica simpàtica, que conta regularment al blog les seues experiències amb les amistats de la seua edat, que protesta (com fem tots) del govern i de la injustícia del món, que confessa les seues preocupacions més personals i quotidianes... un bon dia "publica" una novel•la, que molta gent (els seus lectors habituals) descarrega (compra, demana, etc.) amb les millors expectatives. I resulta ser una novel•la desastrosa, que mostra tots els defectes possibles de qui té ofici per a fer altres coses, qui té un hàbit polit d'escriure sobre sí mateixa i el món però que no ha sabut com recrear-ne un altre mitjançant una trama fictícia.

Un darrera il•lustració de la qüestió de la rellevància: un home gris i críptic, que escriu sobre la seua vida amb una cautela excessiva, que no encerta a l'hora d'expressar a la xarxa la classe d'opinions rotundes i polèmiques que el cos ens demana en les nostres lectures diagonals i apressades: té un blog, sí, però pocs lectors. En un racó del blog hi ha una icona des de la qual es pot comprar o descarregar una obra (en vers o en prosa) magnífica, treballada, que ofereix una riquesa de referències i lectures que són fruit d'una inspiració i sensibilitat molt amples - o que, senzillament, entreté com saben fer-ho pocs narradors. Pocs arriben a llegir el blog i saber de l'obra: ningú fa clic, ningú ho llegeix. Sota el blogger desconegut s'amaga el creador immens: és el nostre home de l'exemple número 1, que ha canviat l'esgotador pelegrinatge dels premis literaris pel suïcidi immediat de la publicació a la xarxa. Aquest és l'exemple invers del de la xica de qui amb tant de gust llegíem les aventures personals: la projecció pública de qui escriu (el blog) no és rellevant per a jutjar a priori l'obra (el llibre). Aquest judici previ, del qual a hores d'ara s'encarrega tota una indústria, amb els seus defectes, no passa a ser més just després d'aconseguir desmantellar-la.

* * *

A l'hora d'il•lustrar les meues opinions provisionals m'he vist forçat a posar exemples extrems, oposats els uns als altres: la realitat (dels qui escriuen i dels qui editen) es mourà probablement en l'amplíssim territori que queda així delimitat. Les meues pors són molt teòriques, i es poden expressar de forma caricaturesca: un hipotètic exèrcit de bloggers simpàtics escrivint i "publicant" novel•les i versos deplorables, i una minoria d'escriptors compromesos amb obres que no trobaran un lloc digne ni entre la caòtica immensitat de la xarxa ni en les estretors de la indústria.

L'origen personal d'aquestes meues reflexions no és altre que el de ser un "animal de xarxa": la meua relació amb la literatura ha brollat del contacte i la participació en la blogosfera. No li era prèvia, i no sé si sobreviurà al dia que decidisca "desconnectar-me" d'aquest canal. I per això mateix la sé esbiaixada, incompleta, reconec els buits que deixa la xarxa, allò que resulta difícil expressar quan el canal queda reduït - o si ho preferiu, infinitament eixamplat, sense horitzons ni guies. Després de quatre anys, ara no sabria escriure altra cosa distinta al que he aprés a fer al blog: parlar un poc de mi i opinar, de forma tan obscura com cauta, d'algunes qüestions a què dedique els pensaments. L'extensió, injustificada i prejudiciosa, que faig a tota la xarxa d'aquestes meues limitacions expressives em fa ser reticent davant les més exaltades promeses de la ciberliteratura. Si el que diferencia de mi els qui la propugnen no és cap apoteosi del talent sinó només la manca de prudència, el fruit de tants entusiasmes no serà més que una ridícula catàstrofe. El temps dirà.

Camus

Una nit de dilluns de l'any 97 o 98 vingué al meu Col•legi Major un professor de la Facultat de Teologia a parlar-nos d'Albert Camus, i més concretament, de la seua novel•la "La pesta", de la qual ens llegí alguns fragments i ens féu comentaris molt incisius i personals. No recorde el nom d'aquell sacerdot, que tindria al voltant de 60 anys aleshores, però el que se'ns va quedar gravat a alguns companys fou una de les sentències d'aquell comunicador apassionat i intel•ligent: "si jo fos ateu, m'agradaria ser un ateu com Albert Camus".

Fins on puc recordar els seus raonaments, el fonament d'aquesta admiració era en el compromís de Camus a bastir una ètica allà on ja no quedava lloc per a una metafísica, a esquivar aquell contundent sil•logisme d'un dels germans Karamàzov: "Si no hi ha Déu, tot està permés". Dos dels protagonistes de “La pesta”, el pare Paneloux i el metge Rieux representaven, als ulls del nostre conferenciant, el contrast entre un home de fe que creu veure en l'atzar de l’epidèmia una expressió de la còlera divina (i que quedarà paralitzat tan aviat com veja trontollar aquesta identificació entre malaltia i càstig), i un home de ciència que, amb una certa indiferència per les causes de la catàstrofe, no veu altra resposta possible que fer la seua feina d’intentar salvar vides.

Oposicions com aquesta, en la forma en què l’he poguda exposar, poden semblar simplistes i maniquees. Però no fan justícia a la novel•la: he fet dues lectures de “La pesta” posteriors a aquella conferència, i la manera en què Camus dóna forma a les complexitats de cada protagonista (i n’hi ha uns quants, de secundaris) ens els fa humans, ens acosta fins i tot a les postures que no són la que el propi autor sembla voler reivindicar (que és, clarament, la del metge, que pretén guarir els cossos sense haver de preguntar-se tan sols pel destí de llurs ànimes).

Crec haver-ho dit ací mateix, no sé quan (potser fa anys, ja): el vehicle més adient per a l’existencialisme és la literatura, més que la filosofia estricta, i “La pesta” és una magnífica novel•la. En Camus, la solidaritat humana sobreviu a aquella assumpció primigènia de la manca de sentit de la vida: honestament ignore si és així en la resta de la seua obra, o si es tracta d’una opinió explícitament compartida pels altres “existencialistes ateus”. Això no em porta tant a donar-li la raó a Camus, sinó a sentir-lo més pròxim: tot i tenir un origen ben distint (la seua evitació de les conseqüències fèrries de l’absurd i la meua creixença en la fe), bona part de les nostres esperances són compartides.

No fa massa que tinc a casa una traducció al català d’”El mite de Sísif”, una sèrie d’assaigs de Camus sobre les qüestions generals de l’existencialisme (etiqueta que li estic aplicant repetidament a pesar que el propi Camus la rebutjava). Ho aclareix el propi Joan Fuster al seu pròleg de 1965 (ell i Josep Palàcios són els traductors): són assaigs, no és filosofia “de la que fan els filòsofs”, i això segurament me’ls està fent accessibles, suggeridors, rics en matisos i en possibilitats com ho fou la lectura de “La pesta”. No sé si la nostra època és propícia a “existencialismes” de cap classe – no sé si cap època ho pot ser, de “propícia”, per a abocar-se als fangs de l’absurd. El pensament de la primera meitat del segle XX no podia sinó reflexionar sobre les conseqüències d’una absència recent, d’una pèrdua, del desplaçament de Déu des del centre de la vida en comunitat de milions de persones cap a una perifèria més ritual, individual, insípida. Fins i tot, en ocasions, l'intel·lecte va intentar omplir-ne el buit de forma més o menys barroera, acostant-se a una o altra forma de totalitarisme (i perdonant-ne els crims d’una manera que ens hauria de causar encara una indefugible repugnància intel•lectual: no parle només del cas Heidegger). Però ens hem anat acostumant a eixa absència de Déu fins al punt de tornar-la infecunda, d’evitar-nos els extrems, oposats però ja igualment desconcertants, de la fe i de l’absurd, de la consciència d’eternitat i de la plausibilitat del suïcidi. En l’intent de tornar arrere i explorar els meus propis límits, els fonaments més genuïns per a la vida, m’hauria de ser tan útil Camus com Sant Pau, Nietzsche com Pascal. Poc a poc els aniré llegint i rellegint.

[Amb les quatre darreres anotacions, impregnades d’una infumable seriositat, crec haver pagat ja la penitència corresponent a la meua entrada d’octubre sobre pixum de gossos i música bakalao. La pròxima, per a restablir un cert equilibri clàssic, inclourà un vídeo de Belén Esteban; he de fer bé la tria, que n’hi ha molts i de ben interessants. ]

Reflexions mig obligades sobre un cas d'edició digital

La nota llarguíssima (demane disculpes) que penge ací és una espècie de resposta que m’he vist mig obligat a fer a una cadena d’anotacions que podríeu seguir, en aquest mateix ordre aproximat, als enllaços següents. No és necessari que les llegiu abans, tot i que és probable que ho hàgeu fet ja.

http://tirantalcap.blogspot.com/2009/11/entrevista-al-levante.html
http://www.porcar.net/?p=2574
http://entrellum.blogspot.com/2009/11/blogs-versus-editorials.html

I

Vaig llegir "Els estius" de Josep Porcar poc després que aquest fes disponible l'edició digital. I m'ho vaig prendre seriosament, vull dir: el vaig baixar, el vaig obrir en pantalla completa (que és l'opció per defecte del seu PDF), i vaig reproduir, en la mesura en què em fou possible, la mateixa classe d'experiència lectora que acostume a tenir amb els llibres de versos "en paper". És a dir: no el vaig llegir de principi a final tot seguit, sinó que vaig rellegir algunes pàgines, vaig reprendre la lectura "per seccions" en alguna ocasió posterior, fins que un bon dia el PDF es va quedar al disc dur sense obrir ja més, d'una manera anàloga al que sol passar amb altres llibres de versos, que queden amuntegats en algun racó de casa fins que un dissabte de matí Marta o jo el tornem a la prestatgeria per un temps indefinit. En resum: el que vaig fer no fou simplement "descarregar" el llibre, sinó que vaig replicar una experiència de lectura tan pareguda com em fou possible a la d'un llibre que hagués comprat a la llibreria i hagués tingut a la vora del sofà (o del wàter) durant uns quants dies o setmanes.

Com que sóc un blogger lent de reflexos i inconstant, no vaig arribar a escriure mai un comentari sobre els versos de Josep Porcar ací, a la meua pàgina: no és tan greu, ja que molts altres ho van fer en el seu moment, donant-li a "Els estius" un grau de notorietat tan inusual, tractant-se d'un llibre de versos, com merescut, per la iniciativa de publicació que va suposar. A penes recorde els temes concrets tractats al llibre (bona excusa per rellegir-lo ara que ha passat un temps), però sí puc dir un parell de coses: la primera, que el llibre em va agradar, i la segona, que vaig sospitar, malgrat (o per causa de) la meua consciència d’estar participant d’una variant distinta de l’experiència de lectura, que hagués gaudit (aprofundit, sentit, com preferiu) més llegint-lo en paper. Quan dic “paper” pense més en una certa ergonomia de la lectura (postura, grandària de la lletra, proximitat als ulls, comoditat del sofà) que en el suport material estricte; és una incògnita encara si els dispositius lectors de tinta electrònica de què tant ens parlen (i que tan “verds” estan en el mercat) s’acostaran molt més a la classe de recepció del text a què estem acostumats.

Deu haver poques coses més difícils de reduir a un “ordre objectiu”, o just, de qualitat que la poesia. Però mantinc la sospita que “Els estius” podria ser millor obra que algunes altres que han estat premiades en la classe de concursos a què l’obra va optar originalment. Diem-ho d’una altra manera: tot i no haver estat premiada en tres convocatòries, tinc la relativa certesa que, per la seua qualitat (i fins i tot, si em passeu l’argument, pel “potencial comercial” i pel nom, conegut i respectat, de l’autor en el moment de la seua publicació) “Els estius” hagués pogut guanyar el quart, cinquè, o sisé premi a què hagués optat. Entenc que l’autor preferís estalviar-se aquesta classe de suplici endèmic dels qui fan versos en català, però en allò essencial el que vull dir és: “Els estius” no és, en cap cas, una d’eixes obres que el sistema editorial o de premis (que són gairebé el mateix) fa bé de deixar perennement inèdites per a evitar que els lectors hi perdem el temps i ens sentim estafats, sinó una obra que va topar amb una conjunció desfavorable de jurats i poetes competidors (deixem-ho així, sense furgar més en aquestes qüestions astrològiques). Ho vaig creure així quan vaig llegir el llibre, i el fet que haja arribat al paper més tard (i si ho he entès bé, amb un èxit més que acceptable) és una prova a posteriori de que no anava tan errat.

II

Tota la discussió anterior sobre “Els estius” és només un preludi, que la cautela i el desig de precisió m’han dut a allargar en excés, per a la següent reflexió: “Els estius” és una obra que, amb absoluta independència del seu contingut i qualitat poètiques, pot servir per a traure a la llum algunes de les contradiccions, potencialitats i restriccions de l’escriptura i publicació a la xarxa. M’explicaré. La seqüència que dóna lloc a la publicació digital del llibre ve a ser la següent (i no és cap reconstrucció fantàstica, sinó que està bona part basada en el propi pròleg a l’edició digital, que és l’única que tinc a l’abast): l’autor intenta publicar de la manera “convencional”, çò és, presentant l’obra a alguns premis literaris en què els jurats trien altres obres com a guanyadores, i després de tres intents d’aquesta classe opta per l’autoedició digital. En aquest moment, i d’una forma completament explícita, sense pretendre enganyar ningú, Josep Porcar fa de la necessitat virtut, i converteix l’anomalia dels canals de publicació tradicionals en tota una oportunitat per a reivindicar les possibilitats de la publicació en xarxa: desaparició dels filtres editorials clàssics, ús de recursos multimèdia (hiperenllaços, música i vídeo, etc.), i minimització de l’impacte ecològic associat a la publicació en paper.

Tots aquests avantatges són preceptes fonamentals per als entusiastes de la publicació directa a Internet, i foren convenientment glossats en més d’una de les ressenyes, comentaris o enllaços promocionals que altres bloggers feren de l’edició digital d’”Els estius”. Però en general, aquests altres comentaristes no deixen tan clar com el pròleg del llibre un detall: l’edició i difusió digitals d’”Els estius”, tot i els seus avantatges, representen una “segona millor opció” (i em perdonareu el llenguatge economicista), que no s’haguera materialitzat si algun dels jurats de premi hagués premiat l’obra en el circuit “tradicional”. No és que jo estiga ara fent lectures esbiaixades del periple editorial del llibre, ans al contrari: el propi Josep Porcar descriu la seqüència amb una honestedat que l’honora, i que el posa un esgraó per damunt dels entusiasmes més miops sobre les possibilitats de la xarxa.

Per a mi, “Els estius” era un llibre publicat de ple dret des del moment en què centenars de persones se’l van descarregar de la pàgina del seu autor. Però entenc que molts altres tinguen encara opinions distintes i legítimes del que signifiquen les paraules “publicar”, “obra” o “llibre”. Així, després de l’èxit de difusió i lectura que fou l’edició digital d’”Els estius”, és perfectament comprensible (i no ho veig com una traïció de cap classe) que Josep Porcar volgués que el llibre arribara també als qui només llegirien els versos en un suport tradicional. No és culpa de Josep Porcar que, curiosament, aquesta edició “tradicional” del llibre és la que haja estat objecte dels comentaris “tradicionals” (crítiques als suplements culturals o revistes específiques, cita del llibre en alguna columna d’opinió al diari, etc.) de la mateixa forma que la publicació digital va causar un afortunat allau de “comentaris digitals”. Aquesta separació entre allò digital i allò imprès encara ens pesa, i jo mateix l’he comentada al parlar de la meua recepció dels versos. Però el que vull fer notar és com aquest “final de trajecte” d’”Els estius”, que ha acabat a les llibreries, a les biblioteques, a les publicacions crítiques, ajuda a relativitzar encara més les fabulacions utòpiques que sobre l’escriptura digital podem, en ocasions, arribar a formular els qui la practiquem amb més o menys perícia.

III

El passat dimarts 27 d’Octubre vaig participar en una sessió de Màster a la Universitat de València en què, amb el pretext de parlar “entre amics” de blogs i de les formes de creació i publicació a la xarxa, vaig exposar una xicoteta “teoria personal” sobre les relacions entre blogs (o Internet) i literatura. De tan “personal” com era aquesta interpretació meua, vaig fer el possible per transmetre als alumnes del Màster altres perspectives, altres visions sobre les potencialitats literàries de la xarxa que jo mateix no compartia (i que gaudeixen, potser amb justícia, d’una major repercussió a la pròpia blogosfera o en els cercles acadèmics). En un moment donat de l’exposició, Voro, un dels assistents a la “xarrada” (en realitat: una sessió de classe amb una desena de persones que saben més que jo d’aquestes coses) em va proposar “Els estius” de Josep Porcar com a contraexemple reeixit de la classe de reticències que jo mateix estava mostrant al voltant de la creació literària digital.

Des de la més absoluta humilitat, i amb una oratòria encara més pobra que la que he usat més amunt per escrit, vaig intentar explicar com l’exemple d’”Els estius” em semblava més representatiu d’un estat de coses “ambivalent” que de cap “revolució” o “ruptura” en favor de les formes digitals de difusió i recepció. Quan he llegit el tercer comentari (anònim) a l’anotació anterior d’aquest meu blog he descobert que en el blog de Josep Porcar s’han posat sobre la taula algun dels arguments que jo mateix vaig comentar en aquella mateixa xarrada sobre el cas d’”Els estius” (amb aportacions personals de Voro, que puc o no fer meues depenent dels matisos que ell ha introduït), i m’he sentit en la responsabilitat d’aclarir jo mateix ací les meues postures originals, per a contribuir, en allò possible, a un debat que ara resulta apassionant, i que dintre d’uns pocs anys podrà tenir el seu valor documental, retrospectiu, sobre el punt en què ens trobem d’una “evolució” editorial o literària.

Una última qüestió sobre els “filtres”. Qualsevol dels qui han hagut de patir les estretors del sistema de primer-guanya-un-premi-i-després-ja-publicaràs sap explicar millor que jo com de pervers pot arribar a ser en ocasions (supose que no sempre, però no ho puc saber) el sistema de capelletes, connivències amb l’editor, favoritismes del tipus hoy-por-ti-mañana-por-mí, que regeix tàcitament les convocatòries literàries. Una reformulació d’aquesta crítica és que, allà on haurien de regir criteris “estrictament literaris”, acaben imposant la seua empremta criteris de tipus “social” (amistat, reciprocitat, compensació econòmica, etc.). En principi, la publicació en xarxa hauria d’acabar amb aquesta classe de filtres “socials”. Però només en principi: la realitat (i ara tornem a les meues hipòtesis casolanes) és que, quan hom escriu a la xarxa, aquest caràcter social de l’escriptura es multiplica, i allà on hi havia un obscur tribunal de lletraferits amb més o menys criteri i coneixences, ara apareix una subtil jerarquia d’enllaços mutus, de jo-et-comente-a-tu-i-tu-a-mi, de comentaris agradables a altres blogs sense més intenció que la de mantenir els vincles, i per tant sense dur aparellada cap consideració de caràcter “estrictament literari”, etc. Hi ha, ho vulguem o no, una “jerarquia” de bloggers que té entre les seues diverses justificacions la qualitat literària d’allò que escriuen; no obstant, com en el cas d’editors, jurats, escriptors, etc. estaria fora de lloc esperar que fos aquest l’únic criteri de valoració i posicionament. (No és gens casual, i ho apunte per a la reflexió, que un entre tants criteris que ajuden a elevar algú dins d’eixa jerarquia blogger és, de fet, si ha publicat alguna cosa en paper o no). Ens hem saltat uns filtres i jerarquies, al preu de crear-ne uns altres: no em queda espai per a discutir què guanyem i què perdem amb el canvi, ni sabria bé com fer-ho.

Imagineu, per a acabar, que algú fa un llibre tan bo com “Els estius” (o molt millor o molt pitjor, tant se val), el presenta a tres (o set, o cap) premis sense aconseguir publicar-lo, i decideix finalment fer-ne una edició acurada en PDF per a que qualsevol puga descarregar-lo i llegir-lo. A quanta gent arribarà? Quantes descàrregues tindrà en un cert temps? Quantes d’aquestes descàrregues seran lectures efectives, és a dir, homologables amb l’experiència convencional de llegir poesia en paper? Quants bloggers comentaran l’obra? Quines possibilitats hi ha d’aconseguir publicar-la en paper i arribar als “mercats” convencionals? Depèn de molts factors, entre els quals està si és o no és una persona tan ben situada (i tan merescudament) en la nostra “jerarquia blogger” com Josep Porcar, que ha treballat tan activament per a posar de relleu les possibilitats literàries de la xarxa i que fa tant de temps que ens regala generosament les seues anotacions sobre qüestions ben diverses. L’èxit digital primer, en paper després, d’”Els estius” és una recompensa tant a la qualitat de la seua factura poètica com als esforços de Porcar per fer país i fer llengua a la xarxa – i una tal constatació no hauria d’espantar cap “purista” de la creació i difusió poètiques. Aquest esbós de descripció em sembla més ric, més complex, i més interessant que la simple suposició que la xarxa fa desaparèixer els filtres entre qui escriu i qui llegeix. Aquests nous filtres podrien ser encara més implacables per a segons quin tipus d’escriptor (el “poc social”, el qui no té blog o no té amics bloggers, el polemista antipàtic, el qui només fa novel•les o versos però no té el menor interès en escriure sobre Camps o sobre la seua vida personal, etc.) que el més corrupte dels jurats. Però he esgotat ja de sobres l’espai per a les coses interessants: si algú en té alguna guardada, és el seu torn.

La moral de la guerra

No sé si us ha passat mai com a mi: cada cop que m’adrece al prestatge d’una gran llibreria qualsevol que respon a la categoria d’”Història Contemporània”, “Història del segle XX” o alguna cosa per l’estil, m’entren ganes de substituir el rètol per un altre que diga simplement: “Hitler”. I és que la representació bibliogràfica corresponent a la Segona Guerra Mundial és, al meu entendre, desproporcionada: per cada llibre que tracta sobre alguna de les altres convulsions del passat segle (la Primera Guerra, la Guerra Freda, o la més plàcida construcció europea) hom compta fins a dos o tres monografies sobre la invasió de Normandia, l’Holocaust, la guerra en el Pacífic, o alguna ratllada esotèrica sobre els tractes de Hitler amb dimonis o extraterrestres.

No seré jo qui minimitze la importància de la que és, sens dubte, la clau de volta del segle XX: és temptador (però simplista) interpretar els vint anys anteriors com un avanç irrefrenable cap a l’abisme, i resulta més fàcil encara llegir la Guerra Freda com si fos un epíleg tens i allargassat de les catàstrofes d’Hiroshima i Nagasaki. Però la quota d’espai (físic, almenys) que la Segona Guerra Mundial ocupa entre els llibres de la història recent sempre m’ha deixat inquiet, en un sentit: en el nostre imaginari, es tracta d’una guerra de “bons” contra “roïns”, en què els “roïns”, afortunadament vençuts, van donar mostres d’un grau de barbàrie que ens creiem incapaços de repetir, però en què sovint ens delectem morbosament. Aquest maniqueisme, no exempt de fonament (sí, és cert: el malvat era Hitler, no ho discutirem ara, això), ha servit menys per a estendre entre el públic un sentit crític de la història que per a proveir a polítics i demagogs de tota classe d’un catàleg ràpid de llocs comuns i de desqualificacions extremes (“això que fan ells ara ho feien els nazis”). Com si el de la Segona Guerra Mundial fóra un tema còmode, fàcil, entretingut, per a tots els qui la venceren o no hi participaren (com és el nostre cas), i com si l’única analogia amb el present que ens podria suggerir fos la d’equiparar els nostres “contraris” amb els nazis: una postura molt honesta i crítica, sí, sí...

He intentat evitar aquest biaix en les meues lectures (poques, però metòdiques) sobre Història Contemporània, i crec haver posat l’èmfasi necessari en els precedents, en la menys escandalosa història del “segle XIX llarg”, en l’absurd col•lapse de la civilització europea que és la Gran Guerra (la Primera), o en una Guerra Freda de la qual encara vaig viure, amb ulls de xiquet, el seu fingit final feliç. Doncs bé, des de fa uns pocs dies m’he retrobat amb la Segona Guerra Mundial pel camí més inesperat: l’encàrrec per a escriure un article crític, a la revista Caràcters, sobre el llibre “Una tragèdia francesa”, de Tzvetan Todorov, traduït al català i publicat per L’Avenç, que s’ambienta en una regió del centre de França durant els dies del desembarcament aliat, l’estiu de 1944. He acabat ja el llibre: ara em cal digerir-lo, madurar-lo i fer-me un esquemeta dels meus abans de redactar, amb tanta cura com siga possible, una crítica (que serà positiva, però que em caldrà argumentar i explicar convenientment). Aquesta lectura m’ha redescobert la dimensió més humana, més inevitablement contradictòria del conflicte: els fets que es narren a “Una tragèdia francesa” no involucren a penes l’exèrcit alemany, sinó que revelen les tensions entre els col•laboracionistes, la resistència, i els civils “no mobilitzats” en la França de les setmanes posteriors al dia D. Todorov posa damunt la taula, amb noms i fets concrets, una certa ètica del conflicte, en què la lluita per les postures ideològiques de cadascun dels participants no determina, de cap manera, el grau de brutalitat o de compassió amb què es duu a terme aquesta pugna. L’enfrontament entre francesos a la reraguarda del gran conflicte se m’ha fet pròxim en tota la seua complexitat: maquis, milicians, nazis, jueus, amb noms i cognoms, amb motivacions entre la simple inèrcia i la més sincera utopia, són peces d’un joc d’escacs tan tràgic com el títol suggereix. La de Todorov és una mirada lúcida i plena d'empatia, un exercici de memòria que, lluny de desterrar la guerra als territoris de l’absurd ens la mostra en la seua humanitat: terrible, impredictible, cruel.

També a nosaltres, que vam tindre la nostra Guerra Civil (ara en majúscula: més explícita, més fratricida, d’arrels més antigues i profundes), ens convindria mirar el passat des d’eixa altura intel•lectual i moral a què Todorov ens convida. Els ecos que la Guerra Civil Espanyola desperta entre nosaltres són, encara, polaritzats i destructius, més atents al patiment dels nostres i a la crueltat dels altres que a les seues imatges especulars. Personalment, em sent hereu d’una mescla de causes que ocuparen bàndols distints del conflicte: sóc catòlic, d’esquerres, nacionalista (tot i que, per força, no puc sinó adscriure’m imperfectament a etiquetes tan dispars). El meu temperament, la meua reticència vers els judicis absoluts, m’inclinen a sentir totes les vergonyes, tots els crims, totes les esperances frustrades, com a pròpies; i crec honestament que aquesta meua disposició moral és l’única productiva amb què encarar la guerra d’Espanya. Al que no arribe encara és a la comprensió intel•lectual, a eixe coneixement dels detalls del conflicte que tants altres han cultivat, en massa ocasions amb motivacions menys nobles que la meua. Prenc nota, i ho afegisc a les meues (fingides, pretensioses) responsabilitats culturals.