Redundància i rellevància

[El que havia de ser una resposta a un comentari del Príncep de les Milotxes s'ha complicat fins a merèixer una entrada de blog sencera, que aclareix i continua la del passat 9 de Novembre, i insisteix en el tema de les possibilitats i contrapartides d'un futur "mercat digital" per a la literatura.]

Imaginem, per un moment, un "univers literari" que ha superat els entrebancs tradicionals per a la publicació d'obres de creació i en què el "filtre" principal entre allò que s'escriu i el lector és, essencialment, una cadena de "recomanacions" públiques fetes per l'escriptor mateix, altres escriptors, amics de l'escriptor i lectors “no professionals”. És a dir: les obres estan disponibles amb un sol clic, però hi ha moltes més obres disponibles de les que podem "clicar" (llegir, descarregar, comprar online, buscar a la biblioteca, etc.) i per tant en llegirem unes o altres (entre altres coses) pels comentaris i recomanacions que trobarem a la xarxa.

En aquest escenari, la més directa i segura de les recomanacions (podeu dir-li "promoció", en aquest cas) és la del propi escriptor, que si disposa d'un espai propi actiu a la xarxa (per simplificar, suposarem que és un blog) podrà fer-se'ns present i fer visible la seua obra de forma "preferent", de la mateixa forma que els llibres que hi ha a piles a l'entrada del Carrefour (coses d'il•luminats i vampirs, generalment) són més "presents" per al lector que eixos llibres menys populars que hem de demanar-li al nostre llibreter que els duga d'algun obscur magatzem. En altres paraules (i Josep Porcar ho ha dit més clar que jo, crec, en els comentaris a la "seua" entrada): qui crea ha de formar part, quant més millor, en el procés de "difondre" allò que ha creat. Això ja està passant: molts camarades blogger parlen, entre altres coses (del seu gos, de Camps, del seu equip de futbol, de la crisi, del darrer llibre que han llegit), del seu últim llibre publicat. Això que ara ja ocorre de forma tan natural, i que és absolutament legítim (fan molt bons llibres els companys de la blogosfera!), podria esdevenir crucial, imprescindible, en un futur en què el segell d'una editorial, d'un premi, d'una referència en la "premsa especialitzada" hagen perdut importància davant allò que he anomenat, improvisadament, "cadena de recomanacions".

En aquest hipotètic escenari, si a més d'escriure vol ser llegit (no parle d'aspiracions materials) qui escriu una "obra" es veu obligat a mantenir un "blog", ço és, a esdevenir públic. La meua aportació a aquest debat "general" (perdoneu-me l'exageració, ja ens entenem) sobre la creació-distribució digital és la següent: la necessitat de fer-se notori, afegida a les exigències pròpies de l'acte genuí de crear, podria no ser cap avantatge per als creadors. Ho serà per a uns, però no per a altres. I dóna lloc a una situació que, fins a cert punt duta a l'extrem, pot resultar paradoxal, i de la qual exposaré uns exemples tan variats com ficticis:

1) Imaginem un "creador pur", algú que lluita cada dia amb els seus versos o que dedica hores i hores durant mesos o anys per a polir una novel•la, una història. És el que desitja fer, el que sap fer. No és algú "sociable" en el sentit en què ho som els bloggers: no li preocupa què diu Camps ni parlar de futbol, li té terror a fer pública la seua vida i les seues opinions privades. O més simplement, no té temps ni ganes de fer-ho. Quines possibilitats té d'aconseguir lectors per a les seues obres a la xarxa en el context que he descrit més amunt? Probablement menys de les que li ofereix el "sistema tradicional" d'editors i premis. No sé com de freqüent o de desitjable és aquesta actitud de "no mesclar-se": però si hi ha molt o pocs, d'aquesta classe d'autors, no crec que estiguen intervenint en els nostres "debats digitals", i per això m'he vist mig obligat a "recrear" la seua posició.

2) Imaginem ara el cas d'un blogger intel•ligent, perspicaç, que escriu amb estil i amb criteri de les qüestions més diverses i que per això mateix té ja un públic, un "nom" a la xarxa. Imaginem, a més, que fa un "llibre" (digital, en paper, és igual), que consisteix exactament en anotacions breus sobre temes molt diversos, tractats amb intel•ligència, perspicàcia, estil i criteri. Podem saber si serà bo? Doncs sí, com a mínim haurem de pensar que és tan bo com el que escriu al seu blog. Quin és el "problema", doncs? Clar i ras: la redundància. No cal convertir en un "llibre" digital (ni en paper) quelcom que es pot fer públic en el propi canal que l'escriptor fa servir per a promocionar-se. Mireu que en aquest exemple he evitat aclarir si el "llibre" en qüestió és un recull o reedició d'anotacions ja publicades o si són inèdites: és igual, ara, això. El cas és que, quan el que hom faria en un llibre és semblant al que hom fa en el seu blog, la separació esdevé innecessària, i només està motivada per un obscur fetitxisme, el del "llibre", el de fer passar com a una obra rodona, completa i unitària la classe de textos que bé podríem haver consumit en píndoles periòdicament administrades...

3) Però la major part de llibres que tenim a casa no són assimilables, compatibles amb el format blog. De manera que qui vulga fer versos, novel•les o assaigs dels que "que no caben" en les estretors de la publicació digital periòdica i promocionar-los a la xarxa s'haurà de desdoblar, artificiosament, en "escriptor-creador" i en "blogger". I és en aquest desdoblament on apareixen els dubtes de "rellevància", sobre els quals m'interrogava Josep Lluís en el seu comentari a la nota del dia 9. Posaré més exemples inventats: una xica simpàtica, que conta regularment al blog les seues experiències amb les amistats de la seua edat, que protesta (com fem tots) del govern i de la injustícia del món, que confessa les seues preocupacions més personals i quotidianes... un bon dia "publica" una novel•la, que molta gent (els seus lectors habituals) descarrega (compra, demana, etc.) amb les millors expectatives. I resulta ser una novel•la desastrosa, que mostra tots els defectes possibles de qui té ofici per a fer altres coses, qui té un hàbit polit d'escriure sobre sí mateixa i el món però que no ha sabut com recrear-ne un altre mitjançant una trama fictícia.

Un darrera il•lustració de la qüestió de la rellevància: un home gris i críptic, que escriu sobre la seua vida amb una cautela excessiva, que no encerta a l'hora d'expressar a la xarxa la classe d'opinions rotundes i polèmiques que el cos ens demana en les nostres lectures diagonals i apressades: té un blog, sí, però pocs lectors. En un racó del blog hi ha una icona des de la qual es pot comprar o descarregar una obra (en vers o en prosa) magnífica, treballada, que ofereix una riquesa de referències i lectures que són fruit d'una inspiració i sensibilitat molt amples - o que, senzillament, entreté com saben fer-ho pocs narradors. Pocs arriben a llegir el blog i saber de l'obra: ningú fa clic, ningú ho llegeix. Sota el blogger desconegut s'amaga el creador immens: és el nostre home de l'exemple número 1, que ha canviat l'esgotador pelegrinatge dels premis literaris pel suïcidi immediat de la publicació a la xarxa. Aquest és l'exemple invers del de la xica de qui amb tant de gust llegíem les aventures personals: la projecció pública de qui escriu (el blog) no és rellevant per a jutjar a priori l'obra (el llibre). Aquest judici previ, del qual a hores d'ara s'encarrega tota una indústria, amb els seus defectes, no passa a ser més just després d'aconseguir desmantellar-la.

* * *

A l'hora d'il•lustrar les meues opinions provisionals m'he vist forçat a posar exemples extrems, oposats els uns als altres: la realitat (dels qui escriuen i dels qui editen) es mourà probablement en l'amplíssim territori que queda així delimitat. Les meues pors són molt teòriques, i es poden expressar de forma caricaturesca: un hipotètic exèrcit de bloggers simpàtics escrivint i "publicant" novel•les i versos deplorables, i una minoria d'escriptors compromesos amb obres que no trobaran un lloc digne ni entre la caòtica immensitat de la xarxa ni en les estretors de la indústria.

L'origen personal d'aquestes meues reflexions no és altre que el de ser un "animal de xarxa": la meua relació amb la literatura ha brollat del contacte i la participació en la blogosfera. No li era prèvia, i no sé si sobreviurà al dia que decidisca "desconnectar-me" d'aquest canal. I per això mateix la sé esbiaixada, incompleta, reconec els buits que deixa la xarxa, allò que resulta difícil expressar quan el canal queda reduït - o si ho preferiu, infinitament eixamplat, sense horitzons ni guies. Després de quatre anys, ara no sabria escriure altra cosa distinta al que he aprés a fer al blog: parlar un poc de mi i opinar, de forma tan obscura com cauta, d'algunes qüestions a què dedique els pensaments. L'extensió, injustificada i prejudiciosa, que faig a tota la xarxa d'aquestes meues limitacions expressives em fa ser reticent davant les més exaltades promeses de la ciberliteratura. Si el que diferencia de mi els qui la propugnen no és cap apoteosi del talent sinó només la manca de prudència, el fruit de tants entusiasmes no serà més que una ridícula catàstrofe. El temps dirà.