RC - Dies de cine

Vaig curt de temps, però és una sort que Àngel haja dit en el seu bloc algunes de les coses que a mi m’hagués agradat destacar del cicle de Cinema en Valencià que s’està fent als ABC de la Vital de Gandia.

Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)

“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).

Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.

Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.

Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.

Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...

[Entrada original ací]

RC - Tren en marxa

En altres persones, l’adaptació a una certa rutina pot suposar simplement una sana consolidació dels hàbits, posar una miqueta d’ordre entre llurs tendències improvisades, immediates. Però en el meu cas, rutinari i previsible com sóc ja d’inici, la meua afinació de l’encadenament quotidià de tasques (procés a què m’estic sotmetent durant aquestes setmanes) pot donar resultats ben pròxims a l’obsessió, a un cert maquinisme psicològic que és tant més insà quant més eficient. (Si eixa eficiència em permet fer un examen digne, donaré per bons aquests indicis transitoris de bogeria.)

Mentrestant, la precampanya electoral comença a embogir, també. Gent que rep trucades per a apuntar-se a més d’una llista local. Homes de lletres traient punta a les xifres més vulnerables d’una enquesta. Ací, a Gandia, el populista tranquil contra el populista milionari – i els sempre imprescindibles tercers, en discòrdia perpètua i petita. Mai com en aquesta ocasió m’havia atret tan poc la participació activa en política – però tampoc mai com ara m’havia semblat tan transcendent la conjuntura. Ho seguirem de prop.

[Entrada original ací]

RC - La vida diferida

Abans que no siga ja massa tard, hauria de confeccionar una llista de les coses que he ajornat per al dia després de l’examen. Tot allò que no hauré fet durant aquest grapat de mesos, no tant per causa del temps que he dedicat a engolir-me els temes de l’oposició (unes poques hores cada setmana – això sí, les millors, les més aprofitables), sinó per la horrible sensació de paràlisi, de culpa, que se’m tira al damunt cada vegada que tinc un desig immediat, una idea, una il•lusió. “Ara no puc”, “més endavant”, “ja vorem”...

Si sóc realista, el cert és que de totes les coses que han quedat així, en l’aire, molt poques hagueren arribat a realitzar-se, o hagueren aconseguit centrar la meua atenció més enllà d’un caprici efímer. Però haver-me-les negades d’entrada m’ha impedit descartar-les definitivament, i les ha acumulades, fent una pila gegantina, per al moment futur en què, amb independència de si hauré aprovat o suspès, la vida semblarà tornar a fluir de nou.

Així, la por ja no és de fracassar – sinó de comprovar immediatament com de car m’haurà sortit el meu fracàs, quan el muntó del dia després se’m caiga damunt. També per això crec que he de fer aquest inventari de renúncies, per a treure-me-les de sobre, una a una, quan arribe la meua revenja contra els dies descomptats.

[Entrada original ací]

RC - Expectatives

Fa més o menys un any me la vaig trobar després d’un disgust immerescut, sense gaire confiança ni perspectives, i sense massa mèrits acumulats d’eixos que ens permeten sobreviure de renda quan les coses venen mal dades. Fou en aquella conjuntura quan crec que vaig contribuir, modestament, a una nova manera de veure i fer les coses. Aquesta petita revolució conceptual d’anar per casa l’anomenarem, a falta d’un nom més sofisticat, la teoria del llistó.

Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.

Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.

Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.

Poc després vingué el seu primer Excel•lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.

Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil•la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...

[Entrada original ací]

RC - Exilis

Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m’ha vingut al cap penjar ací mig de memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir llegint-lo, aprofitant que el "Llibre dels exilis" de Juli Capilla es presenta demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.

Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.

Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.

El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.

El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.

Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.

[Entrada original ací]