Imprevistos

De fa uns anys cap ací, he acabat identificant com a sinònims l’èxit, el mètode i la rutina: cada cosa que crec fer bé és fruit d’una fragmentació sistemàtica dels grans objectius i d’una planificació a petita escala de les tasques. I no parle de l’oficina, on sóc bastant més caòtic, sinó de la meua vida personal, del meu dia a dia. Si tingués talent per a contar-ho bé, resultaria còmic: mesure el temps per mitges hores perquè 30 minuts és el que dura cada capítol dels meus audiollibres preferits, trie les meues lectures (o fins i tot els meus temes d’oposició) en funció dels minuts que queden per a que comencen les meues telesèries preferides, i pose el despertador per a exactament sis hores després de quan em gite.

Hui tot anava segons les previsions. Em quedaven tres pàgines denses (Times a 10 punts i sense marges) d’una lectura lúcida i tenebrosa de Horkheimer i Adorno sobre la indústria cultural quan he sentit rebombori per l’escala del meu pis. He suposat que la llum d’obra (encara!) havia jugat una mala passada a part del veïnat i he continuat llegint sabedor que poca cosa podria fer per ells. Just quan he acabat, m’he posat l’abric i he marxat cap a casa dels meus pares (on tinc connexió a Internet i on estic ara) a buscar al Google més informació sobre algun dels meus assaigs finals de semestre, amb l’esperança que algú altre haja llegit directament Bauman o Sloterdijk i puga subministrar-me alguna píndola d’erudició postmoderna. I baixant l’escala és quan he trobat que uns veïns intentaven traure de l’ascensor quatre persones que s’havien quedat entre el primer i el segon.

Després d’algunes provatures frustrades amb la mecànica de l’aparell, ens hem decidit a cridar al 112 demanant ajuda, hem trobat finalment el número de l’empresa d’ascensors, hem tornat a cridar al 112 per a anul•lar l’emergència, i hem esperat a que un tècnic prement uns pocs botons rescatara els quatre adolescents (que qui sap si han estat els causants de la fallida de l’aparell: ni tancats en dos metres quadrats han callat ni han deixat de moure’s dins aquella cabina fràgilment suspesa).

En total, dues mitges hores perdudes en una bona obra, sí, però que representa el pitjor dels fantasmes quotidians a què pot enfrontar-se l’home del cronòmetre: els imprevistos. Tot el que visc i el que faig se sustenta sobre una hipòtesi no només dèbil, sinó rotundament falsa: que tot està previst i tot funciona, que les rodes del cotxe mai no punxen, els ascensors no fallen, els pisos nous no tenen humitats i que totes les nits de nou a onze, després de l’oficina, tindré ànims i humor suficients com per a mastegar la “Dialèctica de la Il•lustració” o els axiomes de la geometria. Potser per a altres el trànsit a la vida adulta coincidisca amb una assumpció madura de les seues responsabilitats, però per a mi (que sempre he estat un bon xic de parròquia, sensat i complidor) consistirà en quelcom més ridícul: acceptar la sorpresa i l’imprevist com parts naturals de la nostra vida. Ho intentaré gradualment – i si no, algun dia, uns plors d’infant a mitjanit acabaran servint-me de tractament de xoc...

(Al final, no sols no he buscat res de Bauman, sinó que ara de camí de tornada cap al pis em caurà damunt tot el pes de la modernitat líquida – i jo sense paraigües...)

Bones festes

El Nadal és l'aniversari d'una revolta que ha oblidat que ho és, que ha mort d'èxit - i l'èxit, en les revoltes, sempre és l'instant immediatament previ a la traïció. El Nadal és un símbol bell i tendre, sovint soterrat per la icona, per l'allau d'icones que ens fan sentir perseguits de tot menys d'aquesta pau que se'ns predica. Però malgrat tot, continuem celebrant-lo, i paga la pena esperar cada any aquesta reedició de l’esperança fundacional de la nostra era.

Altres anys he inclòs en les meues felicitacions de Nadal algun fragment de l’escriptura (de Mateu o Lluc, que són els qui narren el naixement de Jesús). Enguany he preferit copiar aquest xicotet tros d’evangeli de puny en alt, descregut i escèptic, però ple de compromís i lucidesa. No sé què hi ha d'excusa per a la sàtira i que hi ha d'afany sincer de rebel·lia en les referències al cristianisme de Pere Quart: qui sap, potser hi ha les dues coses, i també totes les altres que un lector atent sàpiga fer brollar. Ja he parlat no fa massa d’aquesta necessària creativitat en la recepció de tot allò que hem heretat dels segles, dels avis, dels pares. Creieu o creeu, m’és igual – però passeu-ho bé aquests dies de fred, fe, família i fartera.


Bones festes

POETA PRIMER

Els àngels: "Glòria a Déu en les altures
i aquí baix, a la terra, pau als homes
de bona voluntat!" (Música d'arpes)

Llurs pares van pel món sense moneda.
Neixen de pas en un racó del porxo;
fugen, com tu o com jo, de l'amenaça.
Llur minyonia és mansa, sense joia.
Viuen del furt com els ocells campestres
(o algun patrici esnob se'ls posa a taula);
paguen l'impost a base de prodigis,
prediquen la llei nova, es fan malveure
dels mestres, com dels rics i dels gendarmes
(de res no els val guarir, tornar la vida!);
parents i amics els han girat l'esquena
i a mitja edat acaben a la forca
a semblança dels lladres homicides.

Definitivament els àngels callen.
Hi ha bona voluntat en els agònics,
la pau només es troba en les dormides,
potser entre megalòmans lluu la glòria.
Aquí baix fins els Déus són infeliços!

POETA SEGON

Però la carn un dia ressuscita,
com la del Crist: és una fe forçosa!
Llavors començaran les "bones festes";
serà el Nadal, serà l'Any Nou, perennes!
Mentrestant fes el mort, passa com puguis.
L'espera és breu al capdavall. Silenci.

POETA PRIMER

Un matí de Nadal, quan era jove...



Pere Quart (1899-1986), "Vacances Pagades", llibre guanyador de la primera edició del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia (1959) - Els llibres de l'Óssa Menor, 198, Proa.

Sibil·la

Tots els rojos més rojos de Gandia fan cua, religiosament, per a accedir al Teatre Serrano. Allà, una veu clara i profunda que neix de l'obscuritat de la platea els canta una amarga veritat - que, tot siga dit, els assistents ja saben o sospiten: aniran a l'infern sense escapatòria.

Tot i l'anunci, el cant acaba i és rebut amb un aplaudiment magnífic, digne de l'ocasió. Qui sap, potser un cop allà baix, algun Virgili comarcal els faça d'animador cultural, i els monte conferències, taules rodones concèntriques i còniques, i visites turístiques per a examinar quina especial classe d'eternal dany han merescut els nostres impagables prohoms. (Sant Joan de Ribera fueteja Joan Fuster tots els dijous de set a huit i mitja...)

Potser allà, fins i tot, s'agafe la TV3, que com tothom sap és l'estigma amb què una part de l'audiència valenciana fa manifesta la seua predestinació - negativa, és clar. Però per si de cas, i mentre seguim xafant aquesta vall humida i no la de Josafat, farem bé de continuar celebrant aquest nostre Nadal civil manifestant-nos contra el tancament de TV3 el pròxim dissabte a les 19:00h en la plaça de l'Ajuntament de Gandia.

I vos ho diu un que encara aspira al Purgatori...

Catosfera meridional

Aquest migdia, en una de les meues passejades per la blogosfera més pròxima (bé, per pròxima podeu entendre la llista d’enllaços que teniu ací a l’esquerra i que em fa sovint de guia de navegació) he trobat en el blog de Toni Ibàñez el mapa on es representen geogràficament els participants en una espècie d’antologia de futura aparició en paper de la catosfera (“catetosfera”, en diu amb ironia, en Subal Quinina – també enllaçat ací a l’esquerra...). I he comprovat amb horror que la participació de valencians estava sota mínims: no més de quatre d’entre quasi cent, i algun d’ells localitzat com a valencià per error (a menys que el trasvassament de l’Ebre s’haja acabat fent d’amagatotis i ara el riu passe per Villena...)

Vistes les coses, m’he decidit a presentar un dels meus textos, encara que fos per a omplir el buit en aquest mapa que s’assemblava perillosament al d’audiències de TV3. La tria ha estat fàcil, perquè ni escric tant ací ni tots els textos són fàcils de traure del meu context personal, i perquè pocs d'ells poden ser posats en paper sense fer-me sentir culpable d’un crim ecològic... Així que m’he quedat amb la xicoteta crònica personal d’un concert al monestir de Simat que vaig fer el 27 de Juliol. No és cap obra mestra, però mira, és el que hi ha: per a molts dels qui fem servir aquest format, el blog, es tracta de poc més que d’un cementiri d’esborranys que mai passarem a net, i que si creguérem dignes del paper imprès ja buscaríem on publicar-los (que no és tan difícil, a menys que hom tinga la legítima aspiració de guanyar quatre duros amb el que escriu).

Dues hores després d’enviar el text triat, he rebut una amable resposta que m’indicava que ja estic inclòs al mapa de la catosfera, i que em convidava a posar un banner anunciant tant l’antologia com la trobada “presencial” de bloggers que es celebrarà en gener a Granollers. Com que el llibre d’estil d’aquest blog ens prohibeix als que hi col·laborem penjar imatges, no he posat eixe enllaç tan vistós – però almenys he volgut escriure aquesta nota per a animar a qui puga passar per ací a col·laborar amb la idea. Valencians i catalans (cosins germans, diuen) vivim malauradament desconnectats en molts àmbits de la vida cultural – però en la blogosfera no tenim cap excusa per a no estar enllaçats i representats com ens pertoca. Segur que teniu textos millors que el meu per a incloure en el llibre, així que envieu-los!

Il·lustració, identitat i ciència

[ Feia setmanes que no penjava del blog cap contribució meua als debats del Màster que curse a la UOC. Copie aquesta, que he escrit hui mateix, perquè és una de les més independents de context (lectures obligatòries, aportacions dels companys, etc.) que he fet per a l’assignatura “Introducció a la Societat de la Informació i el Coneixement”. A més, enllaça amb alguns dels meus temes preferits i sempre pendents, com la tradició (religiosa o idiomàtica) o el potencial emancipador de la ciència. ]

1) Si som “simplistes” (i ací ens veiem mig forçats a ser-ho), podem afirmar que entre els grans titulars del que anomenem Il•lustració no trobarem referències a la “identitat”. Les identificacions entre “llengua” i “poble” les devem ja als inicis del Romanticisme, i la idea que la història i la tradició són un component substancial del que suposa “ser humà” hagués espantat més d’un dels il•lustrats (que veien en les tradicions, especialment les religioses, una llosa irracional de què alliberar-se i no quelcom en què sostenir la nostra humanitat). És a dir: hi ha traces evidents de l’herència il•lustrada en els desigs (expressats per alguns companys al fòrum de l’assignatura) d’un govern transnacional que vetlle per la pau, el comerç just, i la felicitat de la humanitat. Però la identitat i la classe de seguretat que l’home contemporani cerca en l’entorn geogràfic, la tradició, la família, la fe, són les grans bandejades del projecte il•lustrat en les seues distintes versions pràctiques, com la jacobina o la marxista.

Per exemple, és des d’aquesta perspectiva marxista que Hobsbawm formula les seues tesis, en ocasions exagerades (i fins i tot sarcàstiques quan les escriu en els seus llibres), contra els nacionalismes contemporanis. És necessari concedir-los a il•lustrats i marxistes l’encert de posar èmfasi en l’erradicació de la pobresa, la ignorància i la superstició en vistes a la consecució d’una felicitat humana “global” (per dir-ho anacrònicament). Però avui dia cal reconèixer també entre aquestes “primeres necessitats” la d’aturar el ràpid esvaïment de moltes formes de tradició i arrelament. Aquestes herències contribueixen a la felicitat humana de forma més substancial i variada del que hagueren pensat en el segle XVIII: el fonamentalisme o el nacionalisme violent són, en part, reaccions extremes, productes derivats d’aquest ràpid desdibuixament de la identitat.

2) En l’arbre genealògic de les nostres “grans paraules”, sovint se cita equivocadament la Ciència com a filla de la Il•lustració, quan la realitat històrica és la contrària. Fou Voltaire qui presencià emocionat el soterrar multitudinari de Newton, i fou Kant qui començà la seua reconstrucció teòrica del món des de l’admiració pels científics que el precediren, per a ocupar-se després (cronològicament i lògicament) de les tradicionals grans preguntes de l’home sobre la llibertat i la bellesa. Als il•lustrats no els devem la ciència, però sí els pertoca el mèrit de reconèixer dos valors positius del desenvolupament científic: el d’alliberar les consciències del pes d’una tradició plena d’error i superstició, i la possible aplicació pràctica de la ciència en la millora de la vida de la humanitat.

No vull forçar en extrem el paral•lelisme, però nosaltres, en aquests inicis de segle XXI ens trobem també en una cruïlla històrica semblant: hem heretat (i veiem créixer encara) un desenvolupament tècnic i material sense precedents, però coneixem també els errors que una tradició ja de segles (que ara és la de la pròpia Il•lustració) ens ha fet cometre: l’exterminació humana mitjançant mètodes científics, la destrucció de la natura i en molts casos de la diversitat de les formes de vida en comunitat que poblen la terra. Matisar eixa pròpia herència de valors és la forma d’Il•lustració que ens toca practicar a nosaltres ara: i per a fer-ho no servirà de massa relativitzar o demonitzar el paper de la ciència i la tècnica, ni predicar cap retorn a la tribu, sinó pensar la contribució que la ciència i la identitat fan a la felicitat humana amb les mateixes ferramentes crítiques que hem heretat dels il•lustrats. En la mesura en què en aquesta assignatura hem reflexionat críticament sobre els avenços tècnics (com Internet) i el seu impacte en les nostres vides, crec modestament que estem complint amb aquest nou programa il•lustrat.

El cíclic retorn de les coses pures

Feia mesos que no em passava pel cap la idea, el desig – i fins fa pocs dies hagués jurat que no ho pensaria durant uns quants mesos més encara, potser anys. Però aquesta setmana se m’ha encès l’espurneta (serà el Nadal, o un propòsit per a l’any nou?) d’obrir de nou els meus llibres de Matemàtiques i dedicar una vesprada sencera, o almenys un parell de nits consecutives, a passejar per aquest meu jardí primigeni, i sentir-me de nou guardià de veritats immarcescibles, emperador dels eteris.

No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.

Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.

Litúrgia

La meua educació religiosa (que cada any que passa valore més, potser perquè poc a poc va difuminant-se en l’oblit) m'ha dut, en ocasions, a fer un ús fora de context d'algunes expressions apreses a la “doctrina”. Bé, matisem això de "fora de context": en un ambient impregnat de catolicisme, com el que es respirava ací fa cosa de trenta, cent, o cinc-cents anys, cap expressió referent a la doctrina o els costums de l'Església podia usar-se mai fora de context, perquè al capdavall el cristianisme era el nucli (o almenys un vernís dens i gruixut) de tota una visió del món, de la nostra cultura en el sentit més ample. Ara, per contra, l'extensió a altres usos d'alguna expressió o metàfora pròpies de la fe catòlica es veu frenada pel retrocés general de la nostra familiaritat amb eixa tradició: si em passa a mi, que encara me’n sent part, més encara ocorrerà amb qui l'ha abandonada per complet o qui no l'ha arribada a heretar directament.

La diferència entre els meus vint anys i els meus vint-i-cinc es podria il·lustrar, per exemple, en un detall com el següent: d'anar a missa dues voltes per setmana (els dimecres al Col·legi Major de Burjassot i els diumenges a la parròquia del meu poble), vaig passar a acudir a conferències i altres públics a Gandia més o menys amb la mateixa freqüència. És natural, doncs, que durant aquests anys de vida cívica haja acabat fent servir la paraula "litúrgia" per a encabir tota la sèrie de convencions rituals que regeixen cadascun d'aquests actes culturals o polítics. Res massa sofisticat, en principi: uns pocs minuts de retard de cortesia, una presentació amable, un torn programat d'intervencions, les preguntes del públic, i els mil i un detalls amb què pren forma cadascuna d'aquestes fases (les salutacions cordials, l'escenificació de les divergències, el lent degoteig de la gent que marxa per a arribar prompte a sopar... fins i tot el punt en què el moderador s’alça de la taula rodona quan li sona el mòbil comença a repetir-se d’una forma sospitosament cíclica...). També les trobades més subversives acaben per plegar-se a aquest esquema aproximat - i és en aquestes ocasions assenyalades per a la lluita, la queixa, i la resistència, en què el terme "litúrgia" pren un no-sé-què d'ironia que me'l fa encara més golós d’emprar.

Doncs bé: amb cada aplicació de termes religiosos a la nostra vida quotidiana, civil, el que fem és revertir un procés que es remunta en l’horitzó de la nostra era, quan les paraules del grec o del llatí van haver de nodrir d’estructura, de filosofia i de costum el missatge original i radical del cristianisme. Què es va perdre i que quedà de la bona notícia de Jesucrist després d’embolcallar-lo d’ontologia primer, i de poder terrenal després, és una altra història. Però sota la pàtina de dos mil·lenis de cristianisme retrobem l’origen civil o pagà d’algunes de les nostres expressions més beates. “Litúrgia”, per exemple, significa “treball per al poble”, i designava la classe de beneficències que els prohoms de l’antiga Grècia feien pels seus conciutadans: una de tantes era el finançament i producció de les obres de teatre per als festivals en honor a Dionís (i ha estat el meu recent interès per la tragèdia grega el que m’ha dut a trobar-me amb aquesta etimologia). Ampliar-ne ara el significat a l’esfera cívica, cultural, se’m presenta no només legítim, sinó quasi necessari: un exercici d’arqueologia creativa a què ens obliga la velocitat amb què s’esvaeixen totes les nostres tradicions.

Enfant terrible

La precocitat és d’aquesta classe de virtuts que és perillós lloar desmesuradament – al capdavall, és la que més temps ha de resistir la persistent oxidació causada pel costum, el desànim, o fins i tot el propi elogi. Potser hi ha un punt d’enveja en aquesta apreciació meua: tinc edat suficient com per a comprovar que cada any el món va omplint-se de gent més jove, més brillant, amb més futur. No és que no meresquen el nostre aplaudiment, però potser els convé, i ens convé a tots, que siga moderat, condicional - un dipòsit més que no una hipoteca.

Però hi ha alguna cosa més que enveja disfressada en aquesta cautela que ara recomane. Hi ha també l’experiència, sovint amarga però enriquidora. Hi ha l’estúpida tranquil•litat de saber que mai més tornaré a fer tan bé com abans cap de les coses en què vaig ser precoç. I hi ha, finalment, la certesa que per a mi és ja tard com per a arribar massa prompte enlloc, si no és a aquesta estranya nostàlgia d’allò que, ben probablement, no vaig ser mai.

[Sóc incorregiblement enrevessat: si el que jo volia era parlar de Fernando Alonso...]

L'imperialisme domèstic del televisor

Entre que estic quasi sempre sol i no m’he molestat encara en moblar-lo, havia aconseguit mig oblidar com de menut és el meu pis nou, on visc des de fa dos mesos. Per a recordar-me eixa mancança d’espai han bastat un parell de dies de tranquil·la convivència, i una agradable visita - la primera que rebíem, dels meus cunyats i nebots (són les paraules més serioses que he après a dir d’un temps ençà – bé, i també “sogres”...). Aquesta reduïda reunió familiar em va confirmar que sóc un amfitrió tan inepte com sospitava: vaig estar tot el dinar amb la sensació contínua que faltava alguna cosa a taula, i tan aviat com descobria quina era, Marta ja estava duent-la de la cuina... L’únic que em redimí de la meua incompetència va ser l’escurada de proporcions mítiques amb què em vaig enfrontar per la vesprada – i que vaig amenitzar com mereixia, amb quatre capítols d’audiollibre sobre l’Orestíada d’Èsquil.

Ja imaginava, quan vaig comprar el pis, que setanta metres quadrats no donarien per a massa (el meu sou tampoc donava per a molt més), però el que em faltava, i vaig acumulant poquet a poquet, era una vivència de l’espai compartible i de l’espai íntim, que és quelcom que no es mesura en metres quadrats. La primera nota que prenc d’aquests darrers dies té a veure amb la televisió, que per plana que puga arribar a ser (la meua no ho és, encara) no deixa d’ocupar una quota excessiva de l’espai d’un pis tan menut: el soroll que no deixa cap racó verge, la quasi inevitable configuració del menjador al voltant de la pantalla... Contra el que tòpicament sol afirmar-se, jo no sabria viure (bé, s’entén) sense televisió, i la idea de la parella o la família unides davant la caixa lluminosa no se’m presenta més alienant ni apocalíptica que les que hem heretat d’èpoques passades – la família unida pel càstig de la fam, la terra i la ignorància, o per la xicoteta dosi d’opressió domèstica, jeràrquicament administrada, que un fals enyor ens fa associar amb els “valors”, el “respecte”, i totes eixes coses. La televisió uneix, certament – però cal que aquesta classe d’unió no siga sagramental, obligatòria i contínua, i això no és immediat d’aconseguir quan les rialles o les explosions de cada sèrie o pel·lícula arriben a cada racó de casa.

El dia que tinga una televisió nova serà segurament (em conec, sóc dèbil) un caríssim prodigi tecnològic – i això explica que no puga posar-li encara data a aquesta inevitable adquisició. Però potser més que el tamany (secundari en un pis on és impossible veure la tele de massa lluny) hauré de mirar com de factible és escoltar-la amb un bon sistema d’auriculars. El resultat extrem de tot plegat pot acabar assemblant-se a una família silenciosa, com de somnàmbuls – sí, però capaç de resistir-se a l’imperi del televisor amb les seues pròpies armes.

La vida divertida

[ He pogut desfer-me finalment de les dues pràctiques que he retardat i acumulat durant la setmana sencera que ha transcorregut des de la seua data límit – i aquest mig alleujament no em lleva de damunt un sentiment de cansament, mediocritat i vergonya. No és açò el que m’animava a tornar a la universitat, certament – però d’aquest tema ja he parlat els últims dies, i no escric tant ací com per a permetre’m el luxe de repetir-me (i tanmateix, ho faig a tota hora...) ]


Per molt personal que siga l’escriptura, sempre hi ha diferències entre el blog i l’home, el text i l’autor. Això només podem constatar-ho reflexivament, respecte de nosaltres mateixos, i en part també respecte de les (sempre poques) persones de qui coneixem alhora la presència real i el registre hipertextual. En aquest sentit puc dir-los als curiosos, i sense entrar en més detalls, que Marta i Juli no són en la realitat massa distints del que un observador exterior podria inferir de la lectura dels seus blogs: una neo-hippie espontània i optimista, i un frontennista líric que igual tira de braç que de ploma. Això ja revela d'ells una adequació entre la persona, l’estil i els continguts de què jo mateix, sense anar més lluny, no podria presumir.

Una de les separacions radicals que em venen al cap ara entre l’Emili que viu i l’Emili que escriu és l’absència absoluta de sentit de l’humor en els textos que he anat acumulant ací al llarg d’aquests cinc mesos (i algunes altres notes anteriors ja dispersades). Res que faça pensar en el terror que despertava el meu sarcasme entre alguns dels meus companys universitaris (de la universitat de veres, no la d’ara, que és virtual), ni en la banqueta i micròfon amb peu que em regalaren els meus companys de feina a Barcelona per a impulsar la meua (mai iniciada) carrera de monologuista. En aquestes notes no hi ni traça de tot això: només algunes lamentacions repetitives, dissertacions massa serioses sobre xifres i lletres, i algunes poques anècdotes sense gràcia.

Aquesta seriositat excessiva és fruit de l’edat i del mitjà. En el món adult (a què em vaig incorporar de colp, quasi sense voler, tan aviat vaig xafar una oficina fa set anys i mig) he hagut de mesurar les meues paraules, els meus actes, més del que mai ho he fet en altres ambients – les relacions ja no estan regides per la intimitat i la complicitat pròpies de l’adolescència, sinó per una fràgil cordialitat que convé no forçar. En relació al mitjà, l’escriptura també posa fre al poc que en mi resta d’espontani: hi ha expressions que em salten al vol en una conversa (ben sovint destrellatades i bròfegues) que no hauria de permetre’m reproduir per escrit en un espai com aquest – que en principi podria visitar qualsevol i demana un cert decòrum. Ni tan sols un hipotètic anonimat a la xarxa aconseguiria alliberar-me d’aquesta classe de reserves: en aquest país tan petit en què vivim, un pseudònim només funciona de veres quan se’n fa un ús quasi tan moderat i restringit com el que hom faria amb el propi nom.

No és res de nou per a qui em llegisca que sé parlar de poques coses més a banda de mi mateix. El que potser no havia explicat, i resulta més greu encara, és com en el propi procés d'escriptura he acabat mutilant el que de més graciós té el meu personatge. L’”altre jo” seria, de lluny, més divertit: però l’intent de descriure’l quasi m’obligaria a endinsar-me en els territoris de la ficció - una aventura que per a altres seria art, per a mi una insensatesa...

Periòdic de diumenge

La primera cosa que puc trobar llegint el periòdic hui, és que un pot acabar fent-se independentista per degoteig - cada dia uns quants minuts, cada setmana unes hores perdudes en una andana o un embús. Parla'ls a la gent d'identitats i nacions, i descobriràs què són les teues paraules - l'ombra buida d'una substància. Però recorda'ls que perdre una hora cada dia és un crim silenciós, que el temps és la vida, i ben aviat demanaran alguna cosa millor. Algun polític se'n deuria adonar, que als catalans comença a no servir-los allò de "els altres són pitjor encara". I no em fot tant pels catalans com per mi mateix: per a bé o per a mal, continuem viatjant tots en el mateix tren, i falta ja ben poc per a la pròxima parada. Si ells sacsegen massa el seu vagó (i tenen tot el dret de fer-ho), podem acabar descarrilant tots.

El periòdic duu més coses, però. No queda gens clar de quina forma, però ETA ha assassinat un guàrdia civil (i el segon podria estar ja quasi mort, també). Vaig recolzar el govern quan va voler obrir la mà, i que tot isqués malament no em fa pensar que em vaig equivocar en l'actitud. El que li demane ara és més simple, més clar: que tanque el puny. Escolte en ocasions que hi ha causes per les quals cal vessar sang, i generalment no hi estic d'acord. Llevat dels dies com hui, en què veig vessar la sang equivocada. Però tranquils, que se'm passarà prompte: al capdavall, en una societat democràtica i lliure, hi ha un lloc per tothom - i el d'ells, particularment, és la presó.