* * * * *
És ben delicat parlar, escriure o opinar sobre llibres: més que sobre cap altra matèria, possiblement. Sobretot si es tracta dels "nostres" llibres, o dels llibres dels "nostres": són pocs els qui els escriuen i no molts més els qui els llegeixen, de tal forma que cada judici que hom allibera del clos del seu silenci no pot evitar tenir un cert impacte en el magma, boirós i familiar alhora, de les "opinions crítiques". La consciència d'aquest impacte, d'una banda, i certes obligacions de generositat recíproca entre els pocs que tiren avant els nostres combois literaris, de l'altra, fan que bona part dels comentaristes de llibres (en el sentit menys restrictiu possible) opten per l'elogi en la majoria de casos, quan les obres els mereixen mínimament, o pel silenci o la descripció asèptica quan l'obra no els agrada. No sóc en absolut alié a aquesta tendència, que jo crec general. Les poques ocasions en què he hagut de fer de "crític" o m'ha abellit fer-ho, he intentat exercir allò que m'agrada anomenar una "mediocritat responsable": com que no crec ser ningú com per a amargar-li la vida a un altre, dic sense manies allò que m'agrada i qüestione, tan amablement com puc, les coses que jo no he sabut gaudir o entendre. Ja vaig comentar, en una anterior ocasió ací mateix, les serioses limitacions d'aquest plantejament crític (sí és que arriba a ser-ho): actituds com la meua es toleren millor si hi ha altres participants del debat crític que, sense emparar-se en mediocritats de cap classe, posen ordre i expressen, autoritzadament (que no autoritàriament) opinions més qualificades, més prestigioses.
Recorde bé la primera ocasió en què vaig haver de fer una ressenya. El llibre era "El vaixell de Genseric", un dietari de Ferran Garcia-Oliver (ací la ressenya, ací un comentari sobre aquells inicis). Un cop enllestida, però abans que veiés la llum, vaig llegir una crítica del mateix llibre, feta per Alfred Mondria al "Posdata" del Levante, que diferia de la meua en aspectes que em van fer dubtar del que jo havia escrit i com ho havia fet: allà on jo havia intentat posar ordre en allò que deia el llibre, l'altre comentarista no dubtava en entrar al detall d'en quines observacions del dietari estava o no d'acord. Un volum a què jo no havia sabut sospitar-li defectes dignes de ser explicitats esdevenia objecte d'un constant qüestionament o d'una irònica condescendència. Més encara: allà on la meua ignorància m'obligava a cenyir-me al contingut estricte del llibre comentat, Mondria posava l'obra en context, sense que acabara de quedar del tot ben parada. Amb el temps i un poc més de pràctica he deixat de preguntar-me si jo havia fet malament la meua ressenya, i no per a passar a preguntar-me si era ell qui havia errat: he tret altres conclusions. Com per exemple aquesta, no sé si massa acomodatícia: que una i altra opinió crítica es necessiten, o almenys es convenen l'una a l'altra. Sense una crítica ambiciosa (i la meua, com la d'altres practicants intermitents, no hauria de ser-ho, perquè no pot) la literatura moriria de banalitat; però sense aquest puntet de massatge intel·lectual, si em passeu l'expressió, o de generositat amable, el dany que podria fer la crítica de la primera classe seria irreparable, paralitzant, desencoratjador.
Aquestes consideracions m'han vingut al cap quan, ara que prepare la presentació de divendres, he topat amb l'article que Mondria ha dedicat en "Posdata" al darrer llibre d'Enric Sòria ("En el curs del temps": un recull de textos sobre literatura). He trobat el mateix to, el mateix esperit que en la crítica de què he parlat abans, però amb un parell de diferències pel que fa a la meua perspectiva. La primera, que aquest cop ni he llegit el llibre de Sòria ni m'atreviria a comentar-lo seriosament en cas que ho fe; i la segona, que salvant totes les distàncies entre Sòria i jo, m'ha semblat entendre que un dels retrets que Mondria li fa al seu col·lega crític coincideix amb la classe d'apreciacions que tot just he fet sobre la meua actitud a l'hora d'opinar de llibres. Quan parla d'"un insuls paper de promotor i publicista cultural" o "d'una prosa entumida i fatigada en l’afalac calculat" Mondria està acusant Sòria de la mateixa classe de faltes de què jo m'he confessat més amunt. Però l'abisme que ens separa a Sòria i a mi com a pecadors de la crítica em deixa perplex, com a mínim, i em fa dubtar, com en aquella ocasió de fa tres anys, de la justícia i la conveniència d'aquestes insinuacions.
Tanmateix, no estic en condicions d'exercir de jutge en aquesta disputa. I tinc altres feines. Quan em van proposar presentar el llibre de Tobies Grimaltos vaig acceptar sense dubtar massa i sense haver-lo llegit, convençut que l'autor em posaria fàcil dir les coses bones del seu llibre sense haver de callar-me'n massa de dolentes. És una llàstima que jo siga tan transparent a l'hora de reconéixer eixa modesta habilitat, perquè té l'efecte secundari de devaluar els meus elogis i de fer-vos sospitar que em calle més defectes dels que finalment he sabut trobar-li al llibre. Espere que Tobies sàpiga perdonar-m'ho. Fins divendres o fins la pròxima.