Històries sense final

Pel que puc recordar dels meus anys del Batxillerat, els temaris estan per a no acabar-los – i em fa l’efecte que les coses continuen essent així en la majoria de les assignatures de Secundària. Lluny de queixar-me per la gravetat d’aquesta situació en la meua pròpia matèria, les Matemàtiques, crec que aquest fet, més o menys assumit, resulta especialment contraproduent en aquelles disciplines humanístiques que tradicionalment s’exposen d’acord amb el seu desenvolupament històric. És el cas de la Història (òbviament) i la Literatura: ignore si en les poques hores de Filosofia que estan quedant al currículum és encara possible una tal exposició diacrònica (una de les herències més sòlides del hegelianisme, si no vaig errat).

Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.

El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.

El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...

Resultats i expectatives

Es convocaven 60 places per a Matemàtiques i he quedat el número 80: per tant, tal i com sospitava, no sóc encara funcionari. Però he de dir que he quedat més prop de ser-ho del que he estat pronosticant durant tots aquests mesos, la qual cosa hauria de dur-me a pensar que, o el càlcul de les meues possibilitats estava equivocat, o d'alguna forma rebuscada i fal•laç (“no tinc res a fer, enguany serà un pur tràmit”) he necessitat justificar la meua actitud passiva vers l'estudi de les oposicions durant un curs sencer. Si qualsevol d'aquestes dues opcions fos certa, ara seria el moment de lamentar-me per no haver estudiat més o millor, o de denunciar alguna mena de conspiració contra la meua (humil?) persona. Aquesta darrera possibilitat resulta ben curiosa: els mateixos opositors que anualment entonen allò de “el tribunal em té mania”, o “m'han baixat la nota per ser xic/a”, o “allà tothom coneixia el tribunal excepte jo”, són els que ridiculitzen, durant la resta de l'any, els alumnes que tenen reclamacions semblants respecte d'ells mateixos com a professors. No entraré ara en si aquesta classe de queixes dels i sobre els docents són legítimes o no: de moment, només volia fer notar la inconsistència d'aquestes dues actituds.

Tornant als meus resultats d'enguany, diré que no estic ni per a lamentacions ni per a denúncies. En certa manera, el que ha passat no té més diferència amb el que estava previst que les circumstàncies: durant aquestes tres setmanes he viscut, i m'he implicat a fons, en allò en què durant un any sencer no he fet més que imaginar i “pronosticar” desapassionadament. És fàcil pensar ara que només m'ha faltat “un poquet” per a quedar dels seixanta primers: però aquest “poquet” és la diferència entre fer un bon examen com el que crec haver fet i un examen brillant. I cal no oblidar que la brillantor, eixa luxosa avantsala de la perfecció, és més difícil d'assolir del que a tothom li agrada pensar quan prepara aquesta classe de proves. Una altra idea equivocada de molts opositors (tornem a carregar ara contra aquest meu gremi provisional...), de la qual potser m'ha lliurat només la meua apatia a l'hora de treballar-me el temari, és creure que mereixen un 9 o 10 pels temes que han preparat o exposat amb tanta paciència i esforç. Haurien de preguntar-se amb quina freqüència obtenien eixes qualificacions tan altes quan estudiaven la Secundària o la seua carrera universitària, per a no rebaixar la dificultat (i el valor) d'allò que probablement no han aconseguit mai abans. Jo també hagués sigut funcionari traient un 9 o un 10, però el que he tingut molt clar durant tot un curs és que aquesta possibilitat era remota, molt complicada, i que depenia d'uns quants colps de sort en cadena. Crec que he tingut sort, però no tanta. I al que aspire no és a tindre'n més en el futur, sinó senzillament a deixar de necessitar-la (quan tinga més experiència, punts, mèrits, etc.)

Lamente haver consumit tant d'espai darrerament per a comentar un tema tan personal i tan poc interessant per als qui em visiteu com les meues oposicions. Però havent-li dedicat ja algunes anotacions al procés durant els mesos anteriors, em pareixia una qüestió gairebé de cortesia penjar aquest escrit final per a compartir els meus resultats. Si la meua disciplina ho fa possible (per primera volta en la meua vida adulta, el temps i les obligacions han deixat de ser un problema) intentaré escriure alguna cosa al voltant de les meues lectures estivals i les reflexions que en segueixen. A banda d'un interessant llibre de contes que he hagut de ressenyar, la major part del meu temps lector (i “oient”, ja m'enteneu) se l'està emportant, de moment, la filosofia: l'exposició exhaustiva (160 pàgines és la meua definició d'exhaustivitat...) que fa Copleston sobre el pensament de Kant, en primer lloc, i també dos textos breus al voltant del pensament de Milosz i de Wittgenstein. Si aconseguisc fer-vos-en un comentari, passarem així d'un extrem a l'altre de l'eix egolatria-pedanteria al voltant del qual oscil•la aquest diari. Gaudiu del vostre temps (i del bon temps) mentrestant.

(I del Tour de France, que és una delícia per a la vista i les emocions calmades...)

Excel·lència i suficiència

Dijous passat vaig fer l’última prova de les meues oposicions: aquest mateix dimarts, molt probablement, eixirà la nota del conjunt del procés, i pocs dies després, sabré el lloc en què hauré quedat a la llista d’aspirants. L’any passat hi havia 70 places i vaig quedar el 181, si no recorde malament. Enguany, després d’haver-me defès amb més o menys dignitat en les tres proves, em creuré qualsevol nota que em posen que estiga entre el 6 i el 8 (sense contar els “mèrits”, que en tinc pocs i em baixaran la nota “final” un punt i mig, aproximadament). Hi ha 60 places en joc, i supose que estaré entre el 50 i el 150. És a dir: tinc alguna (molt xicoteta) possibilitat de ser funcionari, depenent de com de malament hagen fet els seus exàmens la resta de candidats, però no crec que els meus resultats hagen estat suficientment bons com per a compensar els meus escassos mèrits. No em lamentaré el més mínim: aquest any, allò important era participar, com degué dir algun perdedor (de qui, inevitablement, he oblidat el nom).

Simultàniament a les meues oposicions, vaig gaudir de l’experiència de participar en el tribunal de selecció de candidats a les beques del meu Col•legi Major (el “Sant Joan de Ribera” de Burjassot). No puc donar detalls del procés, perquè he jurat guardar secret – ni tan sols he parlat amb Marta del tema. Però aquesta coincidència en el temps em va fer reflexionar sobre el contrast, marcadíssim, entre la forma tradicional de triar els candidats a la beca del Col•legi i les meues oposicions a Secundària. En el primer cas, el que es busca és l’excel•lència, i aquesta classe de recerca té el seu mètode particular. Personalment, i després de tants anys sense haver format part d’un tribunal d’accés al Col•legi Major, em va resultar difícil, i fins i tot cruel en ocasions, haver d’examinar tan durament (i d’eliminar, en alguns casos) candidats de 18 anys que fins el moment no havien fet altra cosa que superar amb escreix, amb brillantor, tots els seus reptes acadèmics anteriors. Però calen condicions un tant extremes per a poder destil•lar el bo i millor del que la societat ens ofereix; espere que una experiència tan difícil haja pagat la pena per als aspirants que no hagen aconseguit entrar al Col•legi (pel que fa als seleccionats, no tinc cap dubte que els canviarà la vida). Contràriament, el sistema d’accés al cos de professors de Secundària (almenys des de l’any passat, en què va canviar), el que demana no és excel•lència, sinó suficiència: en aquest sentit, el procés és suficientment pautat i d’abast general com per a que, en massa ocasions, les diferències entre els candidats acaben essent més sovint esborrades que no amplificades. No diré que siga un procés injust: no és el moment de tractar el tema, i conec sistemes molt pitjors (com les oposicions del camp del Dret, per exemple). Només volia assenyalar la diferència: no deuria haver-hi res de pejoratiu en termes com suficiència, mediocritat, correcció, etc.

Ara seria el moment de tancar aquesta dissertació sobre l’excel•lència i la suficiència amb un dels meus habituals exercicis de malenconia i d’idealització dels temps passats. Només caldria recordar que, als meus dihuit anys, vaig superar la més exigent de les dues proves que he descrit més amunt, i que ara als trenta, entropesse (i el que em queda...) amb la més rutinària i deslluïda. No ho faré, però. Amb els anys he aprés que l’hàbit de fer les coses bé és, per si mateix, una de les majors fonts de confiança en la capacitat i el valor propis que hom pot cultivar. Si la resposta que el món dóna a aquesta sana disposició és un Premi Extraordinari i una ovació sentida, o si és la grisa dignitat del “no ha estat malament, però torna-ho a intentar”, és en el fons irrellevant. Això és el que crec, i qui em coneix bé sap que no només visc d’acord amb aquesta creença, sinó que em fa honestament feliç.

Certeses silenciades, dubtes compartits

Rellegisc en diagonal la llista de les anotacions acumulades ací al llarg dels mesos, i no puc evitar pensar que he escrit sobre més temes dels que deuria haver intentat. La ignorància és atrevida.

Per contra, repasse mentalment quines inquietuds (a banda del futbol) he tingut durant les setmanes del mes passat que no he escrit en aquest blog, i la llista és tan breu com redundant: l’ensenyament, les Matemàtiques, i l’ensenyament de les Matemàtiques... Aquesta especialització és una alternativa més o menys segura al ridícul que sovint suposa parlar de qualsevol cosa: restringir la pròpia ignorància a un camp on només uns pocs (sovint amics) aconsegueixen reconèixer-la. Però estareu d’acord en que aquest replegament a les petites certeses de cadascú no pot resultar massa fructífer, i ens podria deixar sense cap àmbit compartible en què poder sentir-nos pròxims.

A estes alçades no us sorprendrà de mi que ara proclame la conveniència de buscar el terme mig entre aquests extrems, o almenys de practicar-los simultàniament tots dos: la tediosa confiança en un mateix del buròcrata, d’una banda, i l’amateurisme insuportable de qui creu saber de tot, de l’altra. Si per un moment creieu que jo mateix no pose en pràctica aquesta regla d’or en les meues anotacions públiques, penseu l’escàs interés que tindria per a vosaltres (i per a mi mateix) que escrigués ací sobre Matemàtiques, sobre enquestes, o sobre alguna de les coses que he arribat a fer i conèixer com a home pràctic que sóc. En altres paraules (i en decasíl•lab): només escric d’allò de què no sé. I no podria fer-ho amb tanta despreocupació si no assumís aquest punt de partida: la vergonya que la tinguen els qui escriuen del que saben.

Juny

Hola de nou a tots els meus lectors – bé, algun n’hauré perdut pel camí, però n’hi ha temps de sobres per a recuperar-los. Com que em vaig agafar un mes d’”excedència blogger” per a alliberar-me una miqueta a final de curs i de cara a les oposicions, em veig obligat a fer-vos quatre ratlles sobre com ha anat tot plegat: serà, per tant, un post lleuger, del tipus “redacció del que heu fet el cap de setmana”.

El final de curs ha estat difícil, amb molta feina i molta paperassa (més de la que creia, i més inútil). He aprovat bona cosa d’alumnes (més del que hagués fet un altre, probablement), i tot i així m’ha sabut malament pels pocs que he suspès. Amb el temps, quan tinga més clara quina és l’alçada justa del llistó que he de posar als alumnes en cada curs, deixarà de tremolar-me el pols per a suspendre els qui no hi arriben. Però donat que han estat els primers a sofrir la meua inexperiència, i que jo no estaré en Setembre per a recuperar-los amb un mínim coneixement de causa, he preferit pecar per excés de benevolència que per defecte. Alguns no s’ho creien...

Les oposicions, per si no ho havia explicat abans, són un curiós tràmit aquest any, en el meu cas concret. Com que ja sóc interí, no tinc cap possibilitat de quedar-me fora (ni més alt, ni més baix) de la borsa de substitucions. I com que a penes tinc “mèrits” (un de tants eufemismes del món docent a què potser dedicaré alguna nota en el futur), amb el sistema recent (des de l’any passat) d’oposicions en què cap prova és eliminatòria, el pes dels pràctics és molt xicotet, etc. no tinc a penes opcions de ser funcionari. En resum, no tinc res a perdre, i tinc tan poques probabilitats “matemàtiques” de treure alguna cosa en clar, que el que he de valorar no és el resultat, sinó l’experiència d’haver passat per tot el procés. El que faig ara, una prova rere l’altra, és poc més que “entrenar-me” per al dia que tinga més punts: si tot va bé, a partir del pròxim any tindré opcions suficients que justifiquen un esforç major que el d’enguany. Tot i així, estic content perquè la primera fase de l’examen no em va anar gens malament: vaig triar (podia fer-ho) un tema sobre el desenvolupament històric de l’Àlgebra, molt propi del refregit de matemàtic i humanista que sóc ja a estes alçades. Me’l sabia tan bé que no vaig tindre temps d’acabar-lo com calia, i a penes vaig poder esbossar les contribucions dels últims cinc segles (que no són poques: amb la possible excepció de la cavalleria, poques disciplines humanes no s'han vist del tot capgirades durant els passats cinc segles...).

No tindré massa temps (em queden encara dues proves d’oposició) ni moltes possibilitats de connexió les pròximes dues setmanes, de manera que el ritme a què escriuré no serà frenètic. Però espere poder parlar-vos prompte de les mateixes coses de sempre: de futbol, d’economia, del paisatge, del lent fluir del temps pels qui viuen de l’atur... Bé, la veritat és que no recorde haver escrit mai sobre aquestes coses, però potser serà el moment de fer-ho :-)