Resultats i expectatives

Es convocaven 60 places per a Matemàtiques i he quedat el número 80: per tant, tal i com sospitava, no sóc encara funcionari. Però he de dir que he quedat més prop de ser-ho del que he estat pronosticant durant tots aquests mesos, la qual cosa hauria de dur-me a pensar que, o el càlcul de les meues possibilitats estava equivocat, o d'alguna forma rebuscada i fal•laç (“no tinc res a fer, enguany serà un pur tràmit”) he necessitat justificar la meua actitud passiva vers l'estudi de les oposicions durant un curs sencer. Si qualsevol d'aquestes dues opcions fos certa, ara seria el moment de lamentar-me per no haver estudiat més o millor, o de denunciar alguna mena de conspiració contra la meua (humil?) persona. Aquesta darrera possibilitat resulta ben curiosa: els mateixos opositors que anualment entonen allò de “el tribunal em té mania”, o “m'han baixat la nota per ser xic/a”, o “allà tothom coneixia el tribunal excepte jo”, són els que ridiculitzen, durant la resta de l'any, els alumnes que tenen reclamacions semblants respecte d'ells mateixos com a professors. No entraré ara en si aquesta classe de queixes dels i sobre els docents són legítimes o no: de moment, només volia fer notar la inconsistència d'aquestes dues actituds.

Tornant als meus resultats d'enguany, diré que no estic ni per a lamentacions ni per a denúncies. En certa manera, el que ha passat no té més diferència amb el que estava previst que les circumstàncies: durant aquestes tres setmanes he viscut, i m'he implicat a fons, en allò en què durant un any sencer no he fet més que imaginar i “pronosticar” desapassionadament. És fàcil pensar ara que només m'ha faltat “un poquet” per a quedar dels seixanta primers: però aquest “poquet” és la diferència entre fer un bon examen com el que crec haver fet i un examen brillant. I cal no oblidar que la brillantor, eixa luxosa avantsala de la perfecció, és més difícil d'assolir del que a tothom li agrada pensar quan prepara aquesta classe de proves. Una altra idea equivocada de molts opositors (tornem a carregar ara contra aquest meu gremi provisional...), de la qual potser m'ha lliurat només la meua apatia a l'hora de treballar-me el temari, és creure que mereixen un 9 o 10 pels temes que han preparat o exposat amb tanta paciència i esforç. Haurien de preguntar-se amb quina freqüència obtenien eixes qualificacions tan altes quan estudiaven la Secundària o la seua carrera universitària, per a no rebaixar la dificultat (i el valor) d'allò que probablement no han aconseguit mai abans. Jo també hagués sigut funcionari traient un 9 o un 10, però el que he tingut molt clar durant tot un curs és que aquesta possibilitat era remota, molt complicada, i que depenia d'uns quants colps de sort en cadena. Crec que he tingut sort, però no tanta. I al que aspire no és a tindre'n més en el futur, sinó senzillament a deixar de necessitar-la (quan tinga més experiència, punts, mèrits, etc.)

Lamente haver consumit tant d'espai darrerament per a comentar un tema tan personal i tan poc interessant per als qui em visiteu com les meues oposicions. Però havent-li dedicat ja algunes anotacions al procés durant els mesos anteriors, em pareixia una qüestió gairebé de cortesia penjar aquest escrit final per a compartir els meus resultats. Si la meua disciplina ho fa possible (per primera volta en la meua vida adulta, el temps i les obligacions han deixat de ser un problema) intentaré escriure alguna cosa al voltant de les meues lectures estivals i les reflexions que en segueixen. A banda d'un interessant llibre de contes que he hagut de ressenyar, la major part del meu temps lector (i “oient”, ja m'enteneu) se l'està emportant, de moment, la filosofia: l'exposició exhaustiva (160 pàgines és la meua definició d'exhaustivitat...) que fa Copleston sobre el pensament de Kant, en primer lloc, i també dos textos breus al voltant del pensament de Milosz i de Wittgenstein. Si aconseguisc fer-vos-en un comentari, passarem així d'un extrem a l'altre de l'eix egolatria-pedanteria al voltant del qual oscil•la aquest diari. Gaudiu del vostre temps (i del bon temps) mentrestant.

(I del Tour de France, que és una delícia per a la vista i les emocions calmades...)

2 comentaris:

ginjol ha dit...

Emili, no crec que els posts sobre les opos siguen sobrers. Més aviat al contrari. Crec que els posaré de lectura obligatòria als meus opositors. Com dius bé, totes les excuses de mal pagador que posa la gent per justificar el fet de no haver tret plaça, no se sostenen. Vas pel bon camí. Amb uns poquets punts més, caurà. Persevera.

Emili Morant ha dit...

El que intentaré, Urbà, és estudiar més durant aquest pròxim any: tinc la sensació que ho tinc ja prop. En el meu cas concret, crec que la "sensació" està més o menys avalada pels números, per la "teoria de probabilitats".

Una de tantes "claus" (sempre discutibles i personals) sobre les oposicions és l'habilitat personal que tinga cadascú per a convertir "probabilitats matemàtiques" (que són conseqüència del treball d'estudi i de les circumstàncies - experiència, punts, etc.) en "confiança psicològica". Quan algú aconsegueix aquest equilibri entre l'avaluació "científica" de les seues possibilitats i la seua sensació ("subjectiva", però essencial) de confiança o benestar, té molt avançat. Perquè sabrà gaudir d'eixe premi immediat del treball que és "saber que estàs fent el que has de fer", amb independència del resultat. I perquè haurà convertit l'èxit i el fracàs en dues possibilitats racionals, i no en cap obsessió, catàstrofe o heroïcitat sense mesura.

Però aquesta teoria meua entre la matemàtica i la psicologia potser mereix una exposició més detallada, i més general: té a veure amb tants altres àmbits de la vida, a més de les oposicions (l'economia, la malaltia i la salut...)