Avui, que s’inaugura l’era post-Zidane amb la inauguració de la Universitat d’Estiu de Gandia (Internacional? Però si el tema és el País Valencià! Intranacional, en tot cas!), he decidit tancar aquest espai per vacances. Estaria bé dir ara que tinc grans idees per al futur – però no seria cert, del meu futur només em preocupen els números: els del compte corrent (els negatius) i algun altre (les arrels quadrades dels negatius, per exemple).
Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.
EM - La indiferència
Amb la gent que, per alguna estranya mania, se sent virulentament perseguida i arraconada per les seues idees i postures particulars, només hi ha una estratègia possible: fer-los veure que és justament la nostra indiferència el que ens fa més fàcil tolerar-los sense reserves. Això mateix, veure’s tolerats sense adhesió ni oposició, se’ls pot arribar a fer insuportable.
EM - Octubre 2003
[Aquest fragment de correu electrònic és d'Octubre 2003, ja fa quasi tres anys. El destinatari era Robert, a qui havien ofert la possibilitat d'escriure un llibre sobre comunicació local. Ho comente, amb perspectiva, més avall. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
EM - Essències
Genial ocurrència de Forges en El País de hui: "España es, me temo, una unidad de ladrillo en lo litoral" - i afegeix un mapa de la península que pren forma de rajola en la seua façana est. Podeu veure-ho ací.
Front a la visió espiritualment unitària d'Espanya que s'ha intentat formular recentment des de la teologia (sense sort, perquè la teologia és poc donada a consensos), aquesta, més materialista, té més evidències empíriques al seu favor. No és del tot unitària - però d'això no sé si alegrar-me o lamentar-me, perquè ja ens aniria bé repartir millor la rajola per la península. Més solidaritat que la del ciment, impossible.
(Els curiosos podeu explorar la formulació clàssica en què es basa Forges en l'enllaç següent:
http://www.filosofia.org/his/h1933a1.htm)
Front a la visió espiritualment unitària d'Espanya que s'ha intentat formular recentment des de la teologia (sense sort, perquè la teologia és poc donada a consensos), aquesta, més materialista, té més evidències empíriques al seu favor. No és del tot unitària - però d'això no sé si alegrar-me o lamentar-me, perquè ja ens aniria bé repartir millor la rajola per la península. Més solidaritat que la del ciment, impossible.
(Els curiosos podeu explorar la formulació clàssica en què es basa Forges en l'enllaç següent:
http://www.filosofia.org/his/h1933a1.htm)
EM - Metro
En un sentit estrictament polític, el colp que han rebut els dirigents valencians pocs dies abans de la gran celebració amb el Papa pot haver sigut enorme. Tota administració té preferències i deficiències. Les preferències del govern valencià són ben clares, m’estalviaré citar-les. Les deficiències, que en són moltes, solen esperar ocultes fins que un atzar desastrós les trau a la llum del dia. Que el govern valencià pague les seues responsabilitats com les ha de pagar depèn de com se sàpiguen explicar i explotar.
Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.
Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.
Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.
Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.
Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.
Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)