American Heritage

Marta i jo marxarem finalment de viatge de bodes aquest mes d'Agost, després d'haver dedicat els tres mesos posteriors a la boda a guanyar-nos les nostres places de funcionari. Hem viatjat poc, ella i jo, des que ens coneixem, principalment per motius econòmics: la nostra particular "crisi" la vam passar fa un, dos o tres anys, quan haguérem de renunciar a part dels nostres ingressos i despeses "familiars" (fins i tot a la possibilitat de casar-nos abans) per l'oportunitat, finalment consumada, d'obtenir la nostra estabilitat professional com a docents. En això ha consistit, entre altres coses, la "vida diferida": una antítesi vital del crèdit, una reivindicació del sacrifici; i d'ací potser que la meua actitud vers els efectes de la crisi econòmica general siga més de caritat i compassió cristianes que la d'esclatar en una jeremíada pseudoideològica. Però parlem del viatge, ara, que per a la crisi sempre hi ha temps.

Marta i jo volarem el dia 7 des de Barcelona a Nova York, on passarem tres dies i mig, tres dies més a Boston, tres a Filadèlfia, tres a Washington D.C., i dos mitjos dies finals a Nova York de nou abans de tornar a Barcelona. Tots els trajectes allà els farem amb tren, ja que hem contractat una adaptació personal d'un paquet de vacances anomenat "American Heritage by rail". Considerant el meu confés eurocentrisme, visitar la costa est dels Estats Units suposa traçar els límits del meu món cognoscible, com si cada viatge posterior no pogués sinó limitar-se a omplir els buits, a xafar els indrets que em quedaran més pròxims, no només en quilòmetres, sinó culturalment, conceptualment. En realitat, són dues les idees que m'hauran dut als Estats Units: la que els veu com una destil·lació de la millor herència europea (política, cultural, ètnica) i a la inversa, en el motor i focus d'allò a què progressivament anem assemblant-nos (per ambigua que siga la valoració que en fem d'eixa tendència). Crec que en el nostre viatge hi haurà més de Thomas Jefferson que de Walt Disney, més condescendència vers les ex-colònies que admiració incondicional per la superpotència, més Museum of Fine Arts que Broadway. Però estic disposat a deixar-me seduir pel somni: he pagat suficient pel viatge com per a permetre'm eixes llicències i deixar la porta oberta a l'americanisme.

Són molts els qui associen el turisme a l'aventura, però als qui em llegiu de tant en tant no us sorprendrà que jo faça tot el possible per separar eixos dos camps semàntics. Si ja m'agrada poc improvisar en la meua vida quotidiana, encara veig menys motius per a fer-ho quan tot un oceà em separa de ma casa i dels meus. Salvant les distàncies intel·lectuals amb tots dos, com a turista tinc més d'Immanuel Kant que d'Indiana Jones. D'aquesta manera, cadascun dels meus escassos viatges sol tenir per pròleg una planificació exhaustiva: itineraris sobre plànol, control estricte dels horaris, i documentació i jerarquització prèvia d'allò que podré veure i allò que no. Ben mirat, és una forma d'allargar el viatge per davant de la forma en què la memòria (i no només la digital, de què tant abusem) el prolonga posteriorment. Visc convençut que és aquesta programació, i no la sorpresa del descobriment, el que intensifica cada experiència fora de casa - almenys les meues experiències.

I en això estem: des que vam pensar en anar als EUA he estat explorant (via audiollibres, és clar) algunes qüestions mínimes d'història americana, per a que passejar per Boston o Filadèlfia siga alguna cosa més que veure gent disfressada contant batalletes. I si tinc el temps i la disciplina necessàries, faré de la visita al MoMA la culminació d'una nova exploració intel·lectual, més rica i sensible que les anteriors, a la tradició pictòrica des de Cézanne, com si passejar-me unes poques hores entre obres mestres foren la recompensa, i no l'excusa, per a treure-li la pols al meu vell mapa d'"-ismes" artístics. És "la vida programada", sí: però no en conec cap de millor, i a més és l'única forma de poder contar els viatges abans de fer-los, i no després com fa tothom, que ja no té gràcia...

A la tercera i triplet

He aconseguit, en el tercer intent, la meua plaça de funcionari com a professor de Matemàtiques. La nota de la fase d'oposició ha estat pràcticament la mateixa que en les ocasions anteriors: poc més d'un 7. És a dir: les meues habilitats científiques i docents no semblen haver millorat en aquests dos anys passats, molt probablement a causa del meu escàs interés per la classe de destreses pautades de què se'ns avalua. Però el Sistema en aquesta ocasió ha volgut convertir en "mèrits" (una altra paraula per a llançar al fem, de tan pervertida ja) la meua rutinària acomodació (mesos treballats), els diners gastats en cursets estúpids (formació del professorat), i la meua habilitat per a redactar actes de les meues taules de café amb col·legues professors (treballs d'innovació educativa). El Sistema, a més, ha tingut la gentilesa de considerar que el meu expedient acadèmic com a matemàtic i la meua llicenciatura en Humanitats poden ser també considerats formació acadèmica, estalviant-me així haver de contribuir més encara al finançament d'algun sindicat pagant per cursos a distància (dels quals fa vergonya llegir els apunts, redactats a mig camí entre una certa puerilitat summerhilliana i una claredat expositiva digna de Hegel). No és que no estiga content per la plaça obtinguda. Simplement volia recordar que certes peces de l'engranatge del món no deixen de ser absurdes només pel fet que, en un moment donat, passen a funcionar a favor nostre: he hagut de perdre una miqueta de vergonya, de dignitat (i de temps i diners) per a guanyar una plaça, i això no li ho perdonaré mai al Sistema. Mai.

He d'afegir que la meua alegria és triple, perquè a la meua desganada i grisa victòria he d'afegir un parell de proeses familiars, més brillants i mereixedores de celebració: la meua dona Marta i el meu cunyat Juli han aconseguit les seues places a la primera. En el cas de Marta, ha ajudat que el tribunal no compartira la seua pròpia ceguesa i el seu escepticisme histèric respecte a les moltes coses que ella sabia fer i dir: suportar (i corregir) durant setmanes el seu desgavellat pessimisme ha pagat la pena, i ja pensaré una forma de cobrar-li-ho que siga compatible amb la nostra recentment encetada pau conjugal. En el cas de Juli, em consta que part del seu èxit té a veure amb què havia preparat tots els temes de les oposicions de Valencià en decasíl·labs amb cesura (incloent els temes de lingüística: "Llir entre cards, Ferdinand de Saussure..."). Així, si a més de la plaça es guanya un altre premi de versos, l'esforç li haurà resultat encara més rendible. Déu meu, una família de funcionaris: si dura més la crisi, acabaran prohibint-ho...

El mestre que vull ser

La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).

Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.

Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.