El món és com un immens joc de billar, en què les coneixences i les casualitats impacten unes sobre les altres en cadena i sense pausa. Cada colp, considerat separadament, resulta més o menys previsible o explicable, i sovint obeeix a una voluntat més o menys exacta dels qui participen del contacte. Però el resultat acumulat d’aquestes col•lisions, la dansa caòtica que veuria algú al seu voltant només amb què gaudís d’uns instants de repòs, difícilment dibuixaria un patró intel•ligible.
En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.
Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).
No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.
Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.
Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.
Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?
Com estava previst
Com a home prudent que sóc, sospite fins i tot de les més agradables sorpreses, dels regals que l'atzar de tant en tant em deixa sense haver-los demanat ni merescut. Eixa és la malaltissa extensió que faig del meu desig de control, de la meua avarícia de certeses: només li pregunte al meu oracle tot allò que ja sé que ocorrerà.
Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.
Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.
Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.
Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.
Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.
Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.
Matemàtica i música - So i silenci
Fa cosa d'uns pocs mesos, els companys bloguers Josep Lluís Abad (artífex d'aquest univers tan personal que és Espaiclaudàtor, habitat per fades i animals domèstics) i Guillem Calaforra (mestre de cerimònies de So i silenci i barman incisiu de la Ronda de cerveses al Patio Virtual) em van mig convidar per correu electrònic (o vaig acabar convidant-me jo mateix, no ho recorde) a exposar les meues idees sobre la relació entre les matemàtiques i la música. Com quasi sempre que em prenc un text massa seriosament, el resultat del meu esforç d'exposició ha estat un tant dens i pretensiós (però no massa llarg, he de dir). Podria haver-lo penjat ací, però li vaig proposar a Guillem que el penjara al seu blog musical i allà és on podeu trobar-lo des d'ahir sota el títol de Contrapunts.
Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.
Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.
El meu valencianisme
Recorde perfectament que l’any 1992, quan jo cursava vuité d’EGB a l’escola del meu poble, Almoines, el nostre professor de valencià Batiste Malonda (a qui coneixereu, entre altres coses, per haver estat víctima recent d’una obscura purga políticoeducativa) ens va recomanar assistir a una xarrada en Bellreguard a càrrec de qui aleshores ja sabíem que era un escriptor importantíssim en valencià, Joan Fuster. A la nostra tendra edat de catorze anys no teníem encara motos ni una forma fàcil d’acudir a l’acte (i era al poble del costat!), de forma que ens perdérem l’última conferència que féu el nostre gran prohom abans de morir – clar, ningú ens va avisar que seria l’última... Tampoc crec que haguérem entés gran cosa del seu discurs sobre Josep Pla: com a molt, haguérem compartit, vagament, el sentiment d’estar escoltant algú important dient coses importants. Seria un record valuós, a hores d’ara, d’haver-hi anat.
Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.
Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).
He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.
He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.
Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.
Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).
He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.
He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)