Observant l'estat actual de l'educació pública, hom pot plantejar una qüestió paradoxal: al ritme a què l'escola es modernitza tecnològicament, qualsevol avanç arriba força més tard a l'aula que a les cases o les habitacions dels nostres alumnes. Almenys pel que fa a l'ensenyament secundari, els ordinadors i internet arribaran a les taules dels alumnes uns quants anys que s'hagen acostumat al seu ús diari fora dels instituts. I podem projectar-nos un poc més cap al futur: el dia que hi haja una pissarra digital a cada aula, farà anys que la tecnologia tàctil serà un element del tot incorporat a l'experiència tecnològica de l'alumnat: en un institut de gent humil com el meu, ja he vist uns quants alumnes amb mòbils tàctils, i no tardaran en usar iPads o succedanis en cosa de dos, tres anys. Aquest no és un argument global en contra de la modernització tecnològica de l'aula, sinó en contra d'una creença concreta que genera entusiasmes infundats entre els nostres pedagogs més tecnòfils: la idea segons la qual l'ús de les últimes tecnologies ajuda a il·lusionar, motivar i centrar l'atenció dels alumnes. Si les últimes ho fan, mai ho sabrem a l'escola pública: però de les penúltimes, poca cosa podem esperar més enllà d'evitar-los als alumnes la sensació de viatjar en el temps quan entren als nostres centres educatius.
Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:
Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut?
En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.
Horitzons
Després de la meua anotació de fa dos dies, d'un pessimisme tan impropi de mi com d'aquestes dates assenyalades, em veig obligat a compensar-vos hui amb la meua felicitació de Nadal.
Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!
Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)
Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."
Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!
Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)
Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."
La República
Ara que el temps és escàs i la vida més generosa que mai, cal recuperar, si és que l'he practicada anteriorment, la virtut de la concisió.
Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.
Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.
Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.
Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.
Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.
Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.
Fase oral
Fa cosa d'un mes, les possibilitats eren molt més variades, però ara mateix, amb quasi cinc mesos, a penes puc fer res de profit amb el meu fill Emili. En l'intent d'agafar les tecles negres del piano, el feia sonar: jo me'l canviava de cama, ara tocàvem els greus, ara els aguts, o li donava la volta i el feia tocar a cops de cul. En l'intent de dur-se a la boca les peces del metal·lòfon, les sacsava i feia un soroll com el d'una cortina de botiga, però més intens i acolorit. El més divertit era quan, mig assegut sobre mi, i col·locats el cos i els instruments en una disposició molt concreta, movia instintivament els braços i percudia amb força el pandero amb una baqueta. Jo ja em sentia com el vell Leopold, el pare metòdic, sacrificat i sever que duu al món un geni... I una merda.
Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...
Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!
Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...
Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!
2ons Premis Blogs CCV
Fa un parell d'anys, quan em vaig assabentar casualment de la convocatòria dels primers Premis Blocs (o blogs) de les Comarques Centrals Valencianes vaig mostrar un indissimulat entusiasme per la idea, i una sincera admiració pels qui la proposaven i duien endavant, els components i col·laboradors de la revista digital El Penjoll, art de paraula, amb centre espiritual a Xàtiva. El fet que siguen una quadrilla de socarrats els qui ho organitzen és digne de menció, almenys per a mi, venint d'on vinc. Des de la Safor-Gandia és temptador sentir-nos el centre del nostre xicotet món cultural: hem tingut els poders locals a favor durant dues o tres dècades, i això s'ha fet lluir en cada ocasió en què s'han posat recursos públics al servei d'allò nostre. Em basta amb conèixer superficialment la situació de Xàtiva, pel que fa a la política cultural, per a sospitar-la ben distinta. I tanmateix, hi ha gent que continua movent-se, hi ha iniciatives que no moren: els saforencs no hauríem de perdre de vista aquestes manifestacions de cultura local "de resistència", a la qual no sabem en quin moment ens podríem veure abocats de nou.
Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.
En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.
Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.
Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.
En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.
Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.
So i silenci, de Guillem Calaforra
He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog "So i silenci" de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d'enllaços: n'he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s'han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l'assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L'intent, agosarat sense dubte, d'escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s'és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m'ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l'editor).
"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.
Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.
Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.
Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.
Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.
"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.
Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.
Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.
Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.
Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.
La mateixa setmana, fa tres anys
Avui mateix comença (començava, cal dir ja, a aquestes hores) la Setmana Literària de Gandia. Podria haver assistit a un dels seus primers actes (un recital poètic: For Sale), però al cost d'avançar o diferir obligacions indefugibles, de complicar-me la vida una miqueta més del que m'abellia fer-ho aquesta vesprada de tardor, fosca i quasi freda. A més, hagués anat jo sol, i ja no tinc edat per a això. Fa cinc, sis, set anys, quan solia ser dels més joves assistents a aquests tinglaos culturals, potser era més comprensible que no trobara una companyia de la meua edat - tot i que Marta m'acompanyava sovint. Ara, però, sóc un adult tan dret i fet com els qui probablement hui acudisquen a llegir versos o el pròxim dilluns acompanyen la presentació d'un llibre de cuina: si després de tants anys continue seient en alguna cadira arraconada dels salons d'actes de la meua ciutat no pot ser ja degut a cap fingida rebel·lia generacional, sinó potser a alguna vena misantròpica que he descobert massa tard com per a corregir-la.
Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:
[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.
Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:
[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.
Quatre mesos
Hui Emili fa quatre mesos. El fet que gairebé cada dia faça coses noves és motiu de celebració constant per a la família, però res que meresca destacar-se públicament: Emili sembla un xiquet d'allò més normal, fa més o menys el que fan tots a eixes edats, i això em fa sentir la mateixa inexpressable gratitud que fa mesos, quan posava la mà damunt la panxa de Marta i no podia notar res perquè la criatura tenia el tamany d'un cigronet. En aquest sentit, és un pensament consolador saber que la majoria de les millors experiències associades a ser pare (d'un xiquet de quatre mesos, almenys) són genèriques, universalitzables, inconcretes: tothom, a la meua edat dalt o baix, hauria de poder gaudir-les. Sé que no és el cas, i aquesta certesa de la fragilitat em fa cautelós, melancòlicament feliç, com ara que la casa dorm i jo faig guàrdia ja només de mi mateix.
Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.
Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.
Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.
Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.
Crònica personal de la Festa Estellés
La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país.
L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.
Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.
Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.
L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.
Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.
Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.
Festa Estellés
Els blogs són una magnífica ferramenta per a promocionar activitats i iniciatives culturals, locals o no: tal com jo mateix explicava al meu Treball Final de Màster (del qual tinc pendent des de fa uns mesos penjar-lo d'algun lloc i compartir les conclusions amb vosaltres), els blogs proporcionen notorietat, complicitat i suport a un grup, minoritari però actiu i qualitativament important, de persones implicades en la nostra vida cultural pública. Si jo mateix no faig més aquesta tasca de difusió és, en ocasions, perquè em despiste i se'm passen les dates: ja no estic tan "al dia" com abans de la vida cultural de Gandia, m'entere de tot a deshora... Però el motiu principal per a no fer ací massa pauses publicitàries és que, gràcies a les estadístiques de la pàgina, sé que em llegeix molt poca gent i no necessàriament tots ells són "pròxims" (geogràficament) als esdeveniments que podria anunciar. Dubte molt que algú s'entere només per mi de cap acte de què no tinga notícia per altres mitjans: aquest blog, des d'eixa perspectiva, és com una agència de notícies solipsista i ondoyante. És el que hi ha, sorry.
Tanmateix, de tant en tant apetix anunciar actes - fins i tot ara que, amb el xiquet, se'ns fa més difícil que mai assistir. Demà divendres 15 per la nit se celebra a Gandia la Festa Estellés, que fins on he pogut llegir a la pàgina de l'organització és un tinglao-poètico-musical ("varietés" per a intel·lectuals, que diria aquell) en què es commemora el naixement del poeta. Bé, eixa és la idea amb què no-sé-quants pobles ho van celebrar a principis de setembre: a Gandia, on l'estiu (amb bon criteri) no s'acaba fins després de la Fira, han decidit fer-ho més tard i sembla que han sofisticat una miqueta més l'acte i el menú. Marta, Emili i jo tindrem difícil anar a sentir poemes, i més difícil encara quedar-nos a sopar (ep! si voleu anar heu de reservar), i és una llàstima. Entre altres coses perquè últimament és difícil trobar alguna cosa a Gandia en què el protagonista NO siga Sant Francesc de Borja: si l'Ajuntament s'entera d'aquesta profanació de l'agenda cultural potser envie la policia a dissoldre l'acte...
Tanmateix, de tant en tant apetix anunciar actes - fins i tot ara que, amb el xiquet, se'ns fa més difícil que mai assistir. Demà divendres 15 per la nit se celebra a Gandia la Festa Estellés, que fins on he pogut llegir a la pàgina de l'organització és un tinglao-poètico-musical ("varietés" per a intel·lectuals, que diria aquell) en què es commemora el naixement del poeta. Bé, eixa és la idea amb què no-sé-quants pobles ho van celebrar a principis de setembre: a Gandia, on l'estiu (amb bon criteri) no s'acaba fins després de la Fira, han decidit fer-ho més tard i sembla que han sofisticat una miqueta més l'acte i el menú. Marta, Emili i jo tindrem difícil anar a sentir poemes, i més difícil encara quedar-nos a sopar (ep! si voleu anar heu de reservar), i és una llàstima. Entre altres coses perquè últimament és difícil trobar alguna cosa a Gandia en què el protagonista NO siga Sant Francesc de Borja: si l'Ajuntament s'entera d'aquesta profanació de l'agenda cultural potser envie la policia a dissoldre l'acte...
País íntim
Avui, que és Nou d'Octubre, Emili fa tres mesos. Ara dorm, al meu costat, després d'haver-lo esgronsat amb el peu durant una estona en la seua hamaca: se li va quedant poc a poc menuda, no sé què farem per a adormir-lo d'ací uns pocs mesos. Marta descansa encara: les seues nits són intermitents, així que bé mereix allargar-les una miqueta els pocs matins que puc ocupar-me de la criatura. No cal despertar-los, no hi ha pressa: no farem cap celebració especial, serà només un altre dissabte. Ni tan sols estan els avis: uns han anat a Barcelona, com fan sovint; els altres a València, a posar a punt el pis dels meus germans de cara al nou curs (Maria l'abandona perquè ja treballa a Gandia, Joan encara seguirà uns pocs anys més). No he tingut mai costum d'acudir a les celebracions públiques pròpies d'aquesta o cap altra efemèride, i ara el petit Emili em serveix d'excusa perfecta per a continuar sense fer-ho: gaudirem d'una festa tranquil·la, doncs.
El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.
Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.
Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.
Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.
[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]
El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.
Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.
Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.
Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.
[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]
La Fira de l'Any Borja
Ja queda menys per a la Fira de Gandia, que tots els anys se celebra al voltant de la festivitat de Sant Francesc de Borja (3 d'Octubre), patró de la ciutat i no-sé-quin-duc de Gandia (sí, ja sé que és el quart dels ducs Borja, però no sé ben bé com es computen Alfons el Vell i els altres ducs anteriors a la reversió del ducat a la corona: la Viquipèdia no m'ha estat de massa ajuda en això). Com que tot l'any Gandia ha estat celebrant el cinqué centenari del naixement de l'insigne jesuïta, imagine que aquests dies de festa la ciutat continuarà en la mateixa línia dels mesos anteriors: llençar el burro per la finestra com si s'acabara el món. Una cosa és certa: s'acaba la legislatura, i per tant imagine que ni la crisi ni la (miserable, hipòcrita, desvergonyida) renúncia de la Generalitat a participar econòmicament dels actes del centenari hauran reprimit els programadors de la Fira 2010. Per als qui no heu visitat mai la Fira i Festes, o almenys no els últims anys, aquest pot ser un bon any per a fer-ho: ací teniu el programa. Marta i jo segur que durem el petit Emili.
Me n'adone de com han passat de ràpid els mesos i em lamente, un tant retòricament, de no haver participat enguany de la vida de la ciutat tant com en anys anteriors: em faig major, tinc més responsabilitats (i un puntet de desgana), no he treballat a Gandia fins que hem iniciat el nou curs... He de dir que hagués estat difícil acudir a tot, amb tant de "tinglao" que s'ha organitzat. Els pretextos més esbojarrats han servit per a fer de "Borja" un epítet, una marca suposadament de "classe" que s'ha afegit pràcticament a qualsevol iniciativa: s'anuncia el creuer dels Borja fins a Roma (crec recordar que el sant hi va anar pelegrinant), els festivals de música pop-rock són en honor a Sant Borja (que practicava formes de mortificació igualment intenses), una vida del sant guanya el premi de narrativa de la ciutat (ja ho vam comentar en el seu dia)... L'excusa del centenari era magnífica, sense dubte: el personatge bé mereix un any de celebracions. Però ha estat també un any d'excessos, que potser no s'adiuen del tot ni amb els temps que vivim ni, probablement, amb allò més destacat del personatge: que sent noble i ric, va bescanviar una plaent existència material per una vida de militància en la santedat. No sé si exagere ara la meua vena "contrarreformista", però una lectura més "beata" de la vida de Francesc de Borja potser no ens hagués resultat del tot anacrònica.
Esperaré a final d'any per a fer-ne un balanç més complet. El lloc per a fer-ho potser no siga aquest blog (que també) sinó la meua (ja habitual) col·laboració satírica en un llibret de falla. En un atac de megalomania literària, m'he imaginat a mi mateix repetint, paròdicament, el viatge de Dant, el pelegrí, i trobant-me Sant Francesc (de Borja, no el d'Assís) en el Paradís. Imaginem l'escena, així, al vol: el Sant reconeix el meu parlar de la Safor i interromp els seus exercicis ignasians per a preguntar-me què és de la seua ciutat cinc segles després que el veié nàixer, i aquesta petició és l'excusa per a malparlar, a dues veus, de la nostra modesta, estimada i petita Florència. Si m'arribe a convèncer que el resultat no és menys divertit que pedant (i això serà tan difícil com en l'edició passada o l'anterior), potser ho intente per a les falles del pròxim any. De moment, però, tinc altres feines...
Me n'adone de com han passat de ràpid els mesos i em lamente, un tant retòricament, de no haver participat enguany de la vida de la ciutat tant com en anys anteriors: em faig major, tinc més responsabilitats (i un puntet de desgana), no he treballat a Gandia fins que hem iniciat el nou curs... He de dir que hagués estat difícil acudir a tot, amb tant de "tinglao" que s'ha organitzat. Els pretextos més esbojarrats han servit per a fer de "Borja" un epítet, una marca suposadament de "classe" que s'ha afegit pràcticament a qualsevol iniciativa: s'anuncia el creuer dels Borja fins a Roma (crec recordar que el sant hi va anar pelegrinant), els festivals de música pop-rock són en honor a Sant Borja (que practicava formes de mortificació igualment intenses), una vida del sant guanya el premi de narrativa de la ciutat (ja ho vam comentar en el seu dia)... L'excusa del centenari era magnífica, sense dubte: el personatge bé mereix un any de celebracions. Però ha estat també un any d'excessos, que potser no s'adiuen del tot ni amb els temps que vivim ni, probablement, amb allò més destacat del personatge: que sent noble i ric, va bescanviar una plaent existència material per una vida de militància en la santedat. No sé si exagere ara la meua vena "contrarreformista", però una lectura més "beata" de la vida de Francesc de Borja potser no ens hagués resultat del tot anacrònica.
Esperaré a final d'any per a fer-ne un balanç més complet. El lloc per a fer-ho potser no siga aquest blog (que també) sinó la meua (ja habitual) col·laboració satírica en un llibret de falla. En un atac de megalomania literària, m'he imaginat a mi mateix repetint, paròdicament, el viatge de Dant, el pelegrí, i trobant-me Sant Francesc (de Borja, no el d'Assís) en el Paradís. Imaginem l'escena, així, al vol: el Sant reconeix el meu parlar de la Safor i interromp els seus exercicis ignasians per a preguntar-me què és de la seua ciutat cinc segles després que el veié nàixer, i aquesta petició és l'excusa per a malparlar, a dues veus, de la nostra modesta, estimada i petita Florència. Si m'arribe a convèncer que el resultat no és menys divertit que pedant (i això serà tan difícil com en l'edició passada o l'anterior), potser ho intente per a les falles del pròxim any. De moment, però, tinc altres feines...
Primeres impressions
Tinc un parell de motius per a no dedicar l'espai de les meues anotacions a la la situació general del nostre sistema educatiu. El primer és que bona part dels meus escassos lectors són docents ells mateixos, i per tant coneixen directament i des de fa més temps que jo qualsevol de les situacions que jo podria descriure ací maldestrament. El segon motiu per a estalviar-vos les meues opinions és més subtil, i alhora més inquietant per a qui sàpiga llegir entre línies: l'administració pública (la de l'ensenyament com qualsevol altra) és un engranatge opac i hostil, a mig camí entre les preocupacions diàries dels qui som funcionaris i les lluites polítiques més cruels i descarades. Mai se sap si un bon dia, d'ací sis mesos o tres anys, algú desconegut ha de decidir algun aspecte vital de la meua recentment estrenada carrera docent (vital per a mi: per al buròcrata, purament rutinari) sense més informació rellevant sobre la meua persona que la que li puga proporcionar una ràpida cerca al Google. Davant aquesta possibilitat, un cautelós silenci és la forma més convenient de no buscar-me problemes que em puguen passar factura. On he dit "convenient" podeu llegir també "còmoda", "passiva" o "covarda": no sóc alié a les conseqüències (morals, de consciència) que té la meua internalització d'aquesta "llei del silenci". Els paral·lelismes entre els laberints burocràtics de la nostra democràcia i la història (recent però eclipsada) del "socialisme real" a l'est d'Europa són ben suggeridors: però tal i com acabe d'explicar, aquest no és el moment ni el lloc d'investigar-los.
Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.
Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.
Concert inaugural: enguany, a duo
No sé si recordeu que fa exactament un any vaig penjar el meu patètic humil Concert inaugural del curs blogger 09-10. Moltes coses han canviat en un any: centrant-nos en el terreny musical, les diferències són que ara tinc un piano millor i un nou deixeble (o víctima) de les meues inquietuds (o frustracions) musicals. Emili va fer dos mesos fa dos dies, i tot i que és encara massa menut per a gairebé qualsevol cosa que hom intente ensenyar-li, m'agrada aprofitar els breus periodes (potser un quart d'hora, dues o tres ocasions al llarg del dia) en què està actiu i animat per a cantar, ballar o tocar amb ell els pocs instruments que tenim a casa.
Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.
Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.
El Tour de Rafa Valls
La criatura bé, gràcies. Espere no haver d'empassar-me les meues paraules, però està resultant ser un xiquet d'allò més tranquil i agraït: dorm bé per les nits (ara mateix ho està fent) i ens deixa bona cosa de temps de calma al llarg de matins i vesprades. Evidentment, a sa mare, que li ha de donar pit, la requereix més que a mi: en compensació, intente que la resta de tasques de la casa caiguen més del meu costat. Ser un bon pare, de moment, està limitant-se a ser un bon marit: cada ocasió en què intente anar més enllà en el meu rol de figura paterna el meu fill intenta inútilment traure llet dels meus braços o es queixa perquè em troba massa pelut... Tot arribarà.
Una de tantes coses que el meu fill està respectant és el seguiment del Tour de França, el major espectacle ciclista del món: el seguisc cada mes de juliol des de fa més de vint anys (quan corria Perico, que ara és qui comenta les retransmissions), i no deixen de fascinar-me ni l'heroisme (embrutat, en ocasions, pel dopatge) dels ciclistes ni els fabulosos paisatges de postal que els realitzadors francesos aprofiten per a mostrar-nos cada etapa. Per a molts és un esport avorrit: bé, podem concedir que hi ha dies en què les hores i hores d'esforç de tants ciclistes no donen per a més que una persecució o un esprint final. Però començant hui i continuant bona part de la pròxima setmana (l'última), el Tour de França 2010 encadena una sucessió d'etapes de muntanya que prometen ser molt emocionants. Entre elles, una cosa que no recorde haver vist mai en tots el meus anys de ciclista de sofà: un final d'etapa dalt del port del Tourmalet, el pròxim dijous.
Tot i que la carrera d'enguany sembla cosa de dos (Andy Shleck i Alberto Contador), m'he fixat en més d'una ocasió en un corredor que no havia sentit anomenar abans i l'he vist destacar en més d'una etapa: Rafael Valls Ferri. Hui mateix li deia al meu cunyat en un dinar familiar: "eixe ha de ser valencià, de per ací prop, amb aquests cognoms!". I en efecte: és de Cocentania, només té 23 anys i per a ser el seu primer any com a professional, s'està deixant veure bona cosa (i això és el millor que pot fer un ciclista pels seus patrocinadors). Segur que algun any s'endurà alguna etapa, i qui sap si més. Vos convide a seguir els dies apassionants de ciclisme que ens queden, i a posar-li un ull damunt al maillot de color marró d'aquest jove ciclista valencià. Descansem un poc del futbol, que prompte ens en tornaran a donar per a salar.
[Un seguidor de Rafa Valls (sembla algú pròxim) manté aquest blog, on comenta una a una les etapes de la volta a França i on la gent que el coneix li deixa missatges d'ànim. El necessitarà, amb la setmana terrible que li espera...]
Una de tantes coses que el meu fill està respectant és el seguiment del Tour de França, el major espectacle ciclista del món: el seguisc cada mes de juliol des de fa més de vint anys (quan corria Perico, que ara és qui comenta les retransmissions), i no deixen de fascinar-me ni l'heroisme (embrutat, en ocasions, pel dopatge) dels ciclistes ni els fabulosos paisatges de postal que els realitzadors francesos aprofiten per a mostrar-nos cada etapa. Per a molts és un esport avorrit: bé, podem concedir que hi ha dies en què les hores i hores d'esforç de tants ciclistes no donen per a més que una persecució o un esprint final. Però començant hui i continuant bona part de la pròxima setmana (l'última), el Tour de França 2010 encadena una sucessió d'etapes de muntanya que prometen ser molt emocionants. Entre elles, una cosa que no recorde haver vist mai en tots el meus anys de ciclista de sofà: un final d'etapa dalt del port del Tourmalet, el pròxim dijous.
Tot i que la carrera d'enguany sembla cosa de dos (Andy Shleck i Alberto Contador), m'he fixat en més d'una ocasió en un corredor que no havia sentit anomenar abans i l'he vist destacar en més d'una etapa: Rafael Valls Ferri. Hui mateix li deia al meu cunyat en un dinar familiar: "eixe ha de ser valencià, de per ací prop, amb aquests cognoms!". I en efecte: és de Cocentania, només té 23 anys i per a ser el seu primer any com a professional, s'està deixant veure bona cosa (i això és el millor que pot fer un ciclista pels seus patrocinadors). Segur que algun any s'endurà alguna etapa, i qui sap si més. Vos convide a seguir els dies apassionants de ciclisme que ens queden, i a posar-li un ull damunt al maillot de color marró d'aquest jove ciclista valencià. Descansem un poc del futbol, que prompte ens en tornaran a donar per a salar.
[Un seguidor de Rafa Valls (sembla algú pròxim) manté aquest blog, on comenta una a una les etapes de la volta a França i on la gent que el coneix li deixa missatges d'ànim. El necessitarà, amb la setmana terrible que li espera...]
Cançó de bressol per a vuvuzela i clàxon
Com que tinc dubtes seriosos que aquesta classe de coses, fins ara inaudites, esdevinguen costum, crec que d'ací molts anys encara podré dir-li al meu fill com de grossa es va montar al poble la primera nit que va passar a casa: era la nit que Espanya va guanyar el Mundial, i mentre sa mare i ell dormien a l'habitació i son pare escrivia al menjador, els clàxons i els coets sonaven tan fort que es transmetien fins i tot a través l'intercomunicador per a bebés. A hores de publicar açò no sé si l'escàndol ens costarà a tots una nit sense tancar l'ull: però ara que dormir per les nits podria haver-se convertit definitivament en un luxe, almenys queda el consol de compartir l'insomni amb un país sencer.
Disculpeu-me per no iniciar el relat des del principi. Marta va començar a sentir contraccions durant la semifinal contra Alemanya, que van anar intensificant-se durant el dia següent fins a extrems dolorosos de recordar (i que per això mateix ja se'ns han oblidat). Per obra i gràcia de l'anestèsia epidural els patiments de la mare van cessar poques hores abans del part, i divendres dia 9 a les 8:20 del matí el petit Emili va abandonar el si matern. La criatura està saníssima, ha pesat 3.780 g i mesura 51'5 cm després de més de 41 setmanes de gestació: no fa altra cosa que dormir, despertar-se demanant el pit i enganxar-s'hi amb ànsia poc després fins quedar satisfet. De les nits a l'hospital de Dénia, n'hem tingut una de cada color: la primera horrible, la segona fantàstica. La tercera, ja a Almoines, dependrà del que els dure la febra patriòtica als joves del poble: de moment, en hora i mitja des del gol d'Iniesta (memorable!) s'han sentit més "vivaessssspanyes" que en trenta-cinc anys de democràcia...
Ups, un plor. I ara vos deixe que he de canviar-li el bolquer...
Disculpeu-me per no iniciar el relat des del principi. Marta va començar a sentir contraccions durant la semifinal contra Alemanya, que van anar intensificant-se durant el dia següent fins a extrems dolorosos de recordar (i que per això mateix ja se'ns han oblidat). Per obra i gràcia de l'anestèsia epidural els patiments de la mare van cessar poques hores abans del part, i divendres dia 9 a les 8:20 del matí el petit Emili va abandonar el si matern. La criatura està saníssima, ha pesat 3.780 g i mesura 51'5 cm després de més de 41 setmanes de gestació: no fa altra cosa que dormir, despertar-se demanant el pit i enganxar-s'hi amb ànsia poc després fins quedar satisfet. De les nits a l'hospital de Dénia, n'hem tingut una de cada color: la primera horrible, la segona fantàstica. La tercera, ja a Almoines, dependrà del que els dure la febra patriòtica als joves del poble: de moment, en hora i mitja des del gol d'Iniesta (memorable!) s'han sentit més "vivaessssspanyes" que en trenta-cinc anys de democràcia...
Ups, un plor. I ara vos deixe que he de canviar-li el bolquer...
Un piano al menjador
La de "ser pare" és una categoria buida, almenys inicialment. Milions d'anys d'evolució han proveït d'una base biològica més o menys sòlida, interpretable però indefugible, a les relacions entre una mare i les seues criatures; però els pares han quedat en una situació bastant més lliure i justament per això, en alguns aspectes puntuals, més incòmoda. En cosa de dies (hores?), si tot va com ha d'anar, tindré a casa una criatura per a qui, en allò essencial, seré una figura supèrflua, almenys durant uns mesos. No cal que m'ho dieu, que ja ho sé: hauré de netejar merdes, canviar bolquers i altres tasques d'un valor simbòlic equivalent. Però fer de "pare", en un sentit tradicional, cultural, arquetípic o com vulgueu dir-li, no toca encara: ensenyar, tindre expectatives, jutjar, premiar o castigar... tot això haurà d'esperar una miqueta. I quan toque, hi haurà infinites formes de fer-ho: res no hi ha escrit sobre aquest tema en el llibre de la natura.
Des d'aquesta espera, des de la meua perifèrica posició de partida respecte de Marta i el petit Emili, no he sabut triar una millor forma de projectar-me als mesos que m'esperen immediatament que a través del meu amor per la música. No hi ha cap altre material simbòlic més valuós que puga compartir amb el meu fill quan nasca: més enllà d'una afectivitat primària i de tenir cura de la seua salut, en poques coses més podré fer de pare que compartint amb ell a música de la meua (de la nostra) vida. Per això vaig voler que, entre els mil i un accessoris amb que calia omplir el nostre pis abans del naixement d'Emili hi hagués un piano, com hi ha un piano a casa dels meus pares i també a casa dels pares de Marta; per a que fóra una miqueta més la nostra casa desitjada, imaginada.
És ben probable que tot açò no siguen altra cosa que manies, quimeres de pare: la realitat, més grisa o més frenètica, se les endurà per davant com una riuada. Però mentrestant, ací el tenim, el piano, i la seua simple presència i les il·lusions que m'ha despertat m'han dut a tornar a tocar-lo i estudiar, intermitentment, peces que fa deu, quinze anys, que no intentava. Els resultats són encara molt pobres, i no sé si deixaran de ser-ho algun dia. Però si el meu fill arriba a temps de veure'm intentant-ho, haurà pagat la pena.
Com a anècdota final, diré que per a decidir-me per quin piano comprar vaig haver de documentar-me per la xarxa, de totes les maneres possibles: és tan gran el ventall de possibilitats, en preu i qualitat, en el terreny dels pianos digitals (sí: s'engeguen a la llum i es poden tocar amb auriculars, sense molestar el veïnat) que tota informació és bona. Buscant pels codis dels distints models a Youtube vaig trobar gent que pujava els seus vídeos tocant, i fils de comentaris en què la gent discutia sobre el funcionament, preguntava el preu, comparava entre models, etc. Gràcies a això vaig poder fer una bona compra: em vaig decidir per un dels models més barats (un Yamaha YDP-140 de 700 euros, irrisori en comparació amb un piano de paret tradicional), i he quedat d'allò més content. Fins al punt de decidir-me a penjar el meu propi video mostrant com sona l'instrument i fent uns pocs comentaris en anglés en la descripció del vídeo, per si algú hi arriba fent cerques. He fet un parell d'intents, però no me n'he sortit del tot: quan no m'ha fallat una cosa ha fallat una altra, ho hauré d'intentar amb una bona càmera o en algun altre format. Si teniu curiositat o sabeu d'algú que es plantege comprar un piano, recomaneu-li que mire uns quants vídeos abans: ací vos enllace els meus, feu clic en els vídeos suggerits i en veureu d'altres.
Des d'aquesta espera, des de la meua perifèrica posició de partida respecte de Marta i el petit Emili, no he sabut triar una millor forma de projectar-me als mesos que m'esperen immediatament que a través del meu amor per la música. No hi ha cap altre material simbòlic més valuós que puga compartir amb el meu fill quan nasca: més enllà d'una afectivitat primària i de tenir cura de la seua salut, en poques coses més podré fer de pare que compartint amb ell a música de la meua (de la nostra) vida. Per això vaig voler que, entre els mil i un accessoris amb que calia omplir el nostre pis abans del naixement d'Emili hi hagués un piano, com hi ha un piano a casa dels meus pares i també a casa dels pares de Marta; per a que fóra una miqueta més la nostra casa desitjada, imaginada.
És ben probable que tot açò no siguen altra cosa que manies, quimeres de pare: la realitat, més grisa o més frenètica, se les endurà per davant com una riuada. Però mentrestant, ací el tenim, el piano, i la seua simple presència i les il·lusions que m'ha despertat m'han dut a tornar a tocar-lo i estudiar, intermitentment, peces que fa deu, quinze anys, que no intentava. Els resultats són encara molt pobres, i no sé si deixaran de ser-ho algun dia. Però si el meu fill arriba a temps de veure'm intentant-ho, haurà pagat la pena.
* * *
Com a anècdota final, diré que per a decidir-me per quin piano comprar vaig haver de documentar-me per la xarxa, de totes les maneres possibles: és tan gran el ventall de possibilitats, en preu i qualitat, en el terreny dels pianos digitals (sí: s'engeguen a la llum i es poden tocar amb auriculars, sense molestar el veïnat) que tota informació és bona. Buscant pels codis dels distints models a Youtube vaig trobar gent que pujava els seus vídeos tocant, i fils de comentaris en què la gent discutia sobre el funcionament, preguntava el preu, comparava entre models, etc. Gràcies a això vaig poder fer una bona compra: em vaig decidir per un dels models més barats (un Yamaha YDP-140 de 700 euros, irrisori en comparació amb un piano de paret tradicional), i he quedat d'allò més content. Fins al punt de decidir-me a penjar el meu propi video mostrant com sona l'instrument i fent uns pocs comentaris en anglés en la descripció del vídeo, per si algú hi arriba fent cerques. He fet un parell d'intents, però no me n'he sortit del tot: quan no m'ha fallat una cosa ha fallat una altra, ho hauré d'intentar amb una bona càmera o en algun altre format. Si teniu curiositat o sabeu d'algú que es plantege comprar un piano, recomaneu-li que mire uns quants vídeos abans: ací vos enllace els meus, feu clic en els vídeos suggerits i en veureu d'altres.
Nòmada
Fa just una setmana vaig elaborar i enviar telemàticament el meu llistat de destins preferents per a l'any que ve: una experiència nova, no sé si millor o pitjor, que substitueix els histèrics i massius "actes d'adjudicacions" que se celebraven cada estiu a València. En un revelador tercer lloc, després dels dos instituts més pròxims a ma casa (i no només en distància física: hi treballen mon pare i la meua cunyada) vaig situar el que ha estat el meu centre durant el curs, l'IES Enric Valor de Pego, davant d'altres centres geogràficament més pròxims. No ho vaig triar així només per allò de "más vale malo conocido...": he estat molt a gust amb els companys i alumnes de Pego, he intentat implicar-me en la vida del centre (en la mesura raonable en què pot fer-ho un professor "de pas", com jo) i crec haver completat el millor any de la meua curta carrera docent. Això darrer no era un repte tan difícil, certament: és el meu primer any complet de setembre a setembre (fa un any que vaig obtenir plaça de funcionari), he sigut tutor per primera vegada, he pogut tenir sota control els nivells que havia d'impartir... Per tot plegat, i sabedor (perquè hi estic ben informat, ja ho he dit) que les meues primeres dues opcions eren més difícils d'aconseguir que la tercera, confiava en repetir curs a Pego l'any que ve.
Però no serà possible: una davallada en nombre d'alumnes per ací, un retall pressupostari de l'administració educativa per allà, la plaça que he ocupat enguany ha desaparegut per al pròxim curs, de forma que ja sé que no podré tornar. Justament per eixe motiu he volgut fer hui, abans que se m'oblide o que altres quefers (imminents, ja sabeu) m'inunden les idees, aquesta anotació senzilla, mig de comiat, mig d'agraïment, que ben a gust hagués preferit publicar dintre d'un any o de dos. Una llàstima, però la vida continua.
Com que bona part dels meus escassos lectors sou mestres vosaltres mateixos, no seré jo qui vos descobrisca el nomadisme del professor, sobretot durant els primers anys de vida docent. De fet, si he de ser honest, m'he sentit privilegiat per haver tingut només tres destins durant els meus primers tres cursos, dos d'ells ben pròxims (Elx, Gandia, Pego). Però no és només de quilòmetres que parle: hi ha també el sentiment d'inconstància, de desarrelament, de sentir-se esborrat de la llista cada estiu o ser "el nou" cada mes de setembre. No acostume a exterioritzar aquests sentiments, i no està entre les meues habilitats la de mantenir vius els contactes, les relacions, després dels canvis: però tot això, que podria suggerir tebiesa o indolència per la meua part, potser no siga més que un mecanisme defensiu a què he acabat acomodant-me. La veritat, per dins, és una altra. La veritat és que desitjaria poder saludar l'any que ve pels passadissos els meus alumnes d'enguany, compartir l'hora de l'esplai amb els mateixos companys, que la gent pogués saber qui sóc d'ací tres mesos com han acabat coneixent-me durant tot el curs.
No sé encara on estaré, però en qualsevol cas la pròxima tardor retornaré, sense ganes, al meu cíclic anonimat docent. Paradoxalment, la xarxa, que és un suport arquetípicament intangible, continuarà oferint-me una oportunitat per a la permanència, per a una certa continuïtat més enllà dels estrets cercles de la família i els amics. I per si algú dubta del valor d'aquesta presència, o de la classe de consol que pot oferir la més modesta de les escriptures, acabaré aquesta notació citant-ne una altra, de fa més de dos anys: al capdavall, com ja sabien els antics, que compartien el meu terror a la història i al canvi, repetir-se és ancorar-se, tornar és ser, allò constant és allò sagrat...
[Febrer 2008, últims dies a l'empresa]
La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. [...]
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentres no m’ofegue en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...
Però no serà possible: una davallada en nombre d'alumnes per ací, un retall pressupostari de l'administració educativa per allà, la plaça que he ocupat enguany ha desaparegut per al pròxim curs, de forma que ja sé que no podré tornar. Justament per eixe motiu he volgut fer hui, abans que se m'oblide o que altres quefers (imminents, ja sabeu) m'inunden les idees, aquesta anotació senzilla, mig de comiat, mig d'agraïment, que ben a gust hagués preferit publicar dintre d'un any o de dos. Una llàstima, però la vida continua.
Com que bona part dels meus escassos lectors sou mestres vosaltres mateixos, no seré jo qui vos descobrisca el nomadisme del professor, sobretot durant els primers anys de vida docent. De fet, si he de ser honest, m'he sentit privilegiat per haver tingut només tres destins durant els meus primers tres cursos, dos d'ells ben pròxims (Elx, Gandia, Pego). Però no és només de quilòmetres que parle: hi ha també el sentiment d'inconstància, de desarrelament, de sentir-se esborrat de la llista cada estiu o ser "el nou" cada mes de setembre. No acostume a exterioritzar aquests sentiments, i no està entre les meues habilitats la de mantenir vius els contactes, les relacions, després dels canvis: però tot això, que podria suggerir tebiesa o indolència per la meua part, potser no siga més que un mecanisme defensiu a què he acabat acomodant-me. La veritat, per dins, és una altra. La veritat és que desitjaria poder saludar l'any que ve pels passadissos els meus alumnes d'enguany, compartir l'hora de l'esplai amb els mateixos companys, que la gent pogués saber qui sóc d'ací tres mesos com han acabat coneixent-me durant tot el curs.
No sé encara on estaré, però en qualsevol cas la pròxima tardor retornaré, sense ganes, al meu cíclic anonimat docent. Paradoxalment, la xarxa, que és un suport arquetípicament intangible, continuarà oferint-me una oportunitat per a la permanència, per a una certa continuïtat més enllà dels estrets cercles de la família i els amics. I per si algú dubta del valor d'aquesta presència, o de la classe de consol que pot oferir la més modesta de les escriptures, acabaré aquesta notació citant-ne una altra, de fa més de dos anys: al capdavall, com ja sabien els antics, que compartien el meu terror a la història i al canvi, repetir-se és ancorar-se, tornar és ser, allò constant és allò sagrat...
[Febrer 2008, últims dies a l'empresa]
La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. [...]
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentres no m’ofegue en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...
La revolució imminent
El mateix que afirmà Tocqueville de la seua societat en 1848 ho puc dir jo de la meua vida present: estic vivint i dormint plàcidament sobre el cràter d'un volcà, sense adonar-me que en un grapat de dies (deu? quinze? vint?) tot al meu voltant es girarà cul per amunt i res del que faig ara i duc anys fent, res del que m'importa i omple els meus dies podrà continuar la seua inèrcia. Emili pot nàixer en qualsevol moment, i la meua allargassada vida d'adolescent acabarà violentament i irreversible.
I tanmateix, puc passar hores senceres sense pensar-hi: ara posant i corregint exàmens, ara redactant el meu Treball Final de Màster (abans se'n deia "tesina doctoral", a aquesta peça retòrica que serà meu epitafi acadèmic), ara envernissant una prestatgeria... El dia passa de feina en feina i de sobte, en la calma nocturna del nostre cau humil, pose la mà sobre el ventre de Marta i allà emergeix: el Destí que truca a la porta... a patades! El caos de cables i aparells que inunda el menjador, les muntanyes de CDs, les partitures de quartet de corda, la pila de llibres que fullege intermitentment... Aquest paisatge juvenil, que he habitat íntimament des de fa quinze anys, serà ocupat per un invasor benigne i implacable. Marta, en la seua infinita comprensió, ha tolerat aquesta pròrroga de la meua independència, de les meues excentricitats i desídies; però quan arribe Emili, aquest acollidor desordre serà ja impossible.
La meua nostàlgia ja sabeu que és arquetípica, sí, però és sincera. El millor de mi, des de fa uns quants anys, és l'eco ja fluix però subtil, estilitzat, de l'adolescent que vaig ser: intel·ligent, mordaç, immodest, prometedor. El tro que farà el meu fill en nàixer apagarà definitivament aquest eco i esdevindré ja només quelcom més comú i més gran alhora: seré pare. I eixa serà, durant un temps, l'última de les meues certeses.
I tanmateix, puc passar hores senceres sense pensar-hi: ara posant i corregint exàmens, ara redactant el meu Treball Final de Màster (abans se'n deia "tesina doctoral", a aquesta peça retòrica que serà meu epitafi acadèmic), ara envernissant una prestatgeria... El dia passa de feina en feina i de sobte, en la calma nocturna del nostre cau humil, pose la mà sobre el ventre de Marta i allà emergeix: el Destí que truca a la porta... a patades! El caos de cables i aparells que inunda el menjador, les muntanyes de CDs, les partitures de quartet de corda, la pila de llibres que fullege intermitentment... Aquest paisatge juvenil, que he habitat íntimament des de fa quinze anys, serà ocupat per un invasor benigne i implacable. Marta, en la seua infinita comprensió, ha tolerat aquesta pròrroga de la meua independència, de les meues excentricitats i desídies; però quan arribe Emili, aquest acollidor desordre serà ja impossible.
La meua nostàlgia ja sabeu que és arquetípica, sí, però és sincera. El millor de mi, des de fa uns quants anys, és l'eco ja fluix però subtil, estilitzat, de l'adolescent que vaig ser: intel·ligent, mordaç, immodest, prometedor. El tro que farà el meu fill en nàixer apagarà definitivament aquest eco i esdevindré ja només quelcom més comú i més gran alhora: seré pare. I eixa serà, durant un temps, l'última de les meues certeses.
Poeta inèdit (4/4)
IV (i final)
Cavil•lacions meues a banda, he de respondre-li (sincerament: recordem-ho) al nostre jove poeta. Li dic que “m’agraden” els seus versos i li explique perquè, però alhora em veig obligat a suggerir, a sospitar que podria no ser fàcil convèncer altres, justament pel que té el seu material de distingit, d’inusual. I això és rellevant en la mesura que, sense convèncer altres, tindrà barrat el pas per a arribar “als seus”, als qui com jo agrairem la seua forma de fer, la rítmica serenor d’allò que, certament, no pot ser ja nou, però tampoc pot ja caducar. Li caldrà potser tant de temps per a trobar un públic (que això és publicar, ni més ni menys) com el que ha necessitat per a crear, per a buscar la paraula exacta, la rima desitjada: difícilment s’estalviarà “no guanyar” alguns premis, mentrestant. No té alternatives a la paciència, certament: qualsevol altre camí que l’obligués a cridar els seus versos, a convertir-los en proclama, trairia la seua obra en allò que té de més essencial, de valuós. Alguna cosa em fa pensar que no li hauré dit res que no sabés ja: però si ajude a refermar allò en què creu, haurà pagat la pena intentar explicar-me.
Jo no faig versos, el meu costum és un altre. Opine, divague, raone, confesse, dubte, done fe... i això en prosa. Des que vaig començar a fer-ho, el meu espai d’expressió ha estat aquest: un quadern digital i públic, que amb el temps ha passat de tenir dues lectores a tenir-ne dues dotzenes. He dubtat, en ocasions, si m’hagués convingut intentar quelcom distint: deixar madurar allò que escric com ho ha deixat madurar el nostre amic poeta, i buscar, per camins semblants als dels poetes, la forma de compartir cabòries amb més gent, amb el prestigi encara associat (i merescut, crec) d’un llibre, qui sap si d’un premi (si és que el llorer d’un concurs no és ja un “sine qua non” de la publicació impresa). No ho he fet, i continue escrivint ací. Primer perquè el mitjà, el blog, és més amable amb les meues divagacions que amb la bona poesia, que perd bona part del seu misteri en aquesta interfície prosaica, apressada, fugaç. I segon perquè he crescut escrivint per a un públic mínim, simbòlic, familiar: bescanviar-lo per la promesa futura de tenir una “obra”, de fer un “llibre”, suposa el risc terrorífic, paralitzant, que no em llegisca ja ningú, o pitjor, d’abandonar l’escriptura. Allà on he recomanat al nostre poeta inèdit que tinga paciència i que persevere fins ser publicat, jo mateix he optat per la resignada covardia de qui publica sempre, de manera immediata i incondicional. Tanmateix, té els seus avantatges, aquesta publicitat sense esforços: com que espere continuar “fent blog” el dia esperat que el nostre inèdit deixe de ser-ho, podré aprofitar per a fer-li una propaganda menys obscura i acompanyar els meus elogis d’alguna petita mostra que puga justificar-los. Tot arribarà.
Poeta inèdit (3/4)
III
Tornem al nostre poeta inèdit, i a un dubte que havíem deixat en l’aire. Si ell fa la classe de poemes que vol escriure, i hi ha algú (segur que jo no sóc l’únic) que els acull com la classe de poemes que vol llegir, què hauria d’importar allò que un tercer opine? Doncs sí, importa, a efectes pràctics. Entre la cançó del trobador i la balconada de la dama sempre hi ha hagut obstacles, com per exemple la vigilància d’un gos perillós (no és potser la metàfora més digna per a descriure la noble responsabilitat del filtre editorial, però intentem seguir-la). Hi ha els qui creuen, de forma sincera o acomodatícia, que els obstacles entre qui crea i qui rep tenen un valor positiu, de selecció. Puc incloure’m, aproximadament, entre ells: tots sabem que bona part de la passió, l’esforç i la desesperació creativa del trobador són fruit justament de la dificultat d’allò a què aspira. Però això no deixa de tenir el seu preu: posa, en la pràctica, les preferències del gos vigilant per davant de les de la dama, que triarà sempre, sí, però en segon lloc.
Fins on arribe a entendre-ho, el filtre principal que separa un poeta dels seus lectors a casa nostra és el de guanyar un premi literari. Bona part dels pocs llibres recents (no només en vers) que he llegit tenen la referència d’haver “guanyat” ací o allà, çò és, d’haver convençut un grup de tres, quatre o cinc lectors qualificats que mereixien (abans que els altres) ser publicats i gratificats econòmicament. Doncs bé, allò que he pogut llegir com a “premiat” és, en general, bastant distint als versos del nostre poeta inèdit. No he dit “millor” o “pitjor”, ni és el que m’interessa, ara, sinó diferent, incommensurable en el seu sentit matemàtic (que és l’etimològic: que no poden ser comparats amb una mateixa mesura). I això resulta preocupant, no sols per al poeta que pretén arribar al seu públic, sinó per al públic mateix: la dama acull només a la seua alcova els qui el gos ha deixat passar, i ignora si els qui han quedat fora són ja no millors o pitjors, sinó senzillament “distints”.
Hi ha mil formes de ser “distint”. L’arquetípica és l’actitud de ruptura, mig real mig fingida, amb allò tradicional, dominant o comú: “originalitat”, en diem, quan pretenem posar-la en valor. Aquesta postura de trencament, de canvi de tendència, té un curiós avantatge si més no psicològic: rep bona part del seu pedigrí, de la seua força motriu, del rebuig que altres (els “antics”, els “acadèmics”, els “famosos”) en facen d’aquest canvi, i s’alimenta de la nostra ja centenària fascinació per allò nou. La seua estètica és sorollosa: ve acompanyada d’un programa (ben sovint generacional, quasi juvenil) que afegeix a la creació la provocació i un cert proselitisme grupal. Però, ai del “distint” discret i mesurat, solitari, pacient, silenciós. El nostre poeta inèdit sosté la seua distinció sobre pilars antics, i el que reclama és una continuïtat digna amb allò que aprecia, no la seua histriònica abolició. Del seu hipotètic isolament no traurà cap avantatge, car no té burgesos que espantar: havent ja creat, la seua principal aspiració és ser llegit.
Poeta inèdit (2/4)
II
Allò que per a mi pot semblar domini formal, per a altres és una submissió anacrònica al ritme, a la rima. La meua demanda d’intel•ligibilitat, d’accessibilitat del text poètic, és distintament entesa per altres lectors (i per molts poetes): hi ha una frontera mòbil que separa el terreny d’allò que pot dir-se d’allò que cal callar (per obvi, per incomunicable, ben sovint per absurd), i allà on jo puc lloar una certa transparència un altre pot menysprear allò evident, gastat, pobre. No caldrà insistir allargant la llista de criteris oposats: la pluralitat de gustos és tan vella com l’home, i la nostra no és la millor època per a pretendre abolir-la o regular-la.
Però hi ha una asimetria sobre la qual voldria incidir: la preferència per allò mesurat, clar, compartible, podria no ser més que un reflex de la meua quasi-virginitat lectora. Hi ha, d’una banda, un classicisme madur, el de qui després d’un llarg pelegrinatge estètic ha quedat convençut del valor pervivent d’alguns principis, i del superior potencial de la seua aplicació. D’altra banda, hi ha un classicisme instintiu, iniciàtic, que ve a ser aproximadament el meu: l’home de poques lectures es troba, de partida, més còmode entre els cotonets de les convencions temàtiques o formals. No puc posar aquest segon criteri, innat, simple, a la mateixa alçada crítica que el primer, el dels qui saben. I no es tracta només d’una humilitat fingida o morbosa: jo mateix, en altres terrenys en què crec haver acumulat més experiències, més coneixement de causa (probablement el camp de la música oferisca la millor analogia), em sent confiat a l’hora de posar el meu criteri per davant de la ingenuïtat del no iniciat. No serà “clàssic” l’adjectiu pretensiós amb què dissimule les meues preferències elementals?
Poeta inèdit (1/4)
[Aquesta entrada, juntament amb les tres que seguiran, és una mostra d'allò que podria haver sigut aquest espai des de la seua (re)inauguració fa quasi tres mesos, però no ha estat possible (almenys encara). Un simple blog, sí, però que buscava formes d'enriquir el seu discurs: combinant entrades breus però temàtiques, categoritzades, encadenades, en l'intent de conjugar la necessitat personal d'una reflexió distesa, ampla de mires, amb la forma apressada amb què llegim (tots, i jo el primer) a la pantalla. Hagués preferit publicar aquesta xicoteta reflexió estètica en quatre actes abans o després d'altres divagacions, del mateix estil, en què he pensat (i fins i tot he mig començat a escriure) durant aquest temps, però m'està resultant impossible per motius (acadèmics) als quals faria bé de dedicar un altre text.]
I
Com a corol·lari d’un frontennístic intercanvi de correus electrònics sobre temes diversos, un jove poeta em fa arribar un extracte del poemari en què treballa. En el propi text amb què me’l presenta, em demana una opinió sincera, alhora que confessa com, en alguna ocasió, ell mateix ha hagut de sacrificar eixa sinceritat a l’hora de fer judicis crítics de l’obra d’altres. És a dir, em posa la trampa davant per a que hi caiga, i gentilment em recorda quelcom que tinc la sort de saber ja: les mil i una formes en què podria escapar-me.
El cas és que els versos que m’envia m’han agradat bastant, per motius que em resulten fàcils d’enumerar, car s’arrengleren en paral·lel amb els meus propis prejudicis estètics: la seua pulcritud mètrica, la seua qualitat translúcida (aquest punt intermedi entre allò obvi i allò senzillament incomprensible), la seua concepció unitària, el seu classicisme no sols formal, sinó temàtic (la nostàlgia de dies feliços, les oposicions metafòriques fonamentals: dia-nit, memòria-present), la dosi justa de narrativitat que em cal per a implicar-me en els versos... Els problemes comencen quan, en un instintiu arravat de prudència, em veig obligat a subratllar allò que, generalment, hom diu exclusivament quan ha d’endolcir el tràngol d’una opinió negativa: que es tracta només dels meus gustos, qui sap si immadurs o corruptes, i que no hauria de descartar que, a “algú altre”, no li agradaren. Però, per què preocupar-nos dels gustos d’”algú altre”?
Sanus
Aquesta nit ha mort l'alcoià Rafael Sanus, que fou bisbe auxiliar de València. Jo el recorde, vagament, d'alguna visita pastoral al meu poble quan jo era xiquet i anava a "doctrina". Però sobretot el recorde perquè ell fou col·legial primer (com jo) i després director del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot, i allà acudia, entre altres ocasions, als actes d'inauguració del curs. Fou en un d'aquells actes, no sé si coincidint en el temps amb la polèmica pública que mantingué amb l'ex-arquebisbe de València (del qual depenia jeràrquicament com a bisbe auxiliar) que va pronunciar una frase, en un sermó, que em quedà gravada a foc en la memòria: "Cada volta que l'Església s'acosta al poder s'allunya de l'Evangeli". En boca d'un ateu, d'un crític "des de fora", una afirmació com eixa no passaria de tenir un cert valor lògic de veritat, en la mesura en què allò que diu es correspon fidelment amb l'òbvia discrepància entre la radicalitat del missatge evangèlic i el forçós pragmatisme d'una institució poderosíssima com ha estat i és l'Església. Però quan algú com Sanus assenyala aquestes mateixes qüestions, les paraules deixen de ser purament descriptives i arrosseguen amb elles tot un seguit d'implicacions vitals, ètiques: amb el missatge, es transmeten alhora un problema i una esperança per a resoldre'l. Almenys per als qui, com jo, encara creiem que aquesta complicada tensió entre el món i la creença pot infantar un home millor, una vida més digna, un món menys cruel.
Hui mateix, a poqueta nit, faré per quarta vegada de padrí de confirmació, en aquest cas del meu cosí (i fillol!) Salva, en una cerimònia que a mi m'agrada especialment, per les oportunitats que m'ha oferit d'estar al costat dels meus cosins i germans ja adults (bé, deixem-ho en adolescents) i perquè és un acte senzill i barat. No sé si en l'acte es farà alguna referència a Rafael Sanus, però almenys he volgut fer-la jo ací. Descanse en pau.
Hui mateix, a poqueta nit, faré per quarta vegada de padrí de confirmació, en aquest cas del meu cosí (i fillol!) Salva, en una cerimònia que a mi m'agrada especialment, per les oportunitats que m'ha oferit d'estar al costat dels meus cosins i germans ja adults (bé, deixem-ho en adolescents) i perquè és un acte senzill i barat. No sé si en l'acte es farà alguna referència a Rafael Sanus, però almenys he volgut fer-la jo ací. Descanse en pau.
El filtre interior
La forma inconstant i apressada amb què m'adrece darrerament a aquest quadern em fa quedar-me massa sovint a mitges. L'impuls de l'escriptura, sempre calmat i racional, evitant alhora les obvietats i les indignacions quotidianes, però impuls al capdavall, em dóna o només per a l'anècdota o només per a la categoria, i així s'han quedat pel camí unes quantes anotacions mutilades, germinals. L'inconvenient no és la brevetat (que, en el meu cas, sol ser l'infreqüent resultat d'una profitosa destil·lació) sinó la incompletitud, la demolidora intuïció que ens fa abandonar un text prometedor, una experiència o una idea fecundes, per no haver sabut trobar un tancament, una cadència mínimament conclusiva. Fins i tot el simple suggeriment reclama la seua estructura.
És ben paradoxal, tot plegat. D'una banda, valore positivament tot allò que el blog té de contenidor, de pila de materials amb què nodrir el futur, la memòria, el pensament. Però de l'altra, aquesta mena de filtre estètic de què he parlat, més o menys interioritzat, fa que bona part d'aquest material, d'aquesta meua vivència del món que és constantment reflexiva, en ocasions fins i tot original, creativa, es perda pel camí: tot allò que no arrela i brota en forma de peça unitària, de fragment tancat, mor, o queda aparcat indefinidament. I en el seu lloc, allà on devia sorgir el pensament profitós, creix la mala herba del blogger: aquesta estilitzada lamentació pel tot el que no queda escrit. Una llàstima, perquè no sempre ha estat així.
És ben paradoxal, tot plegat. D'una banda, valore positivament tot allò que el blog té de contenidor, de pila de materials amb què nodrir el futur, la memòria, el pensament. Però de l'altra, aquesta mena de filtre estètic de què he parlat, més o menys interioritzat, fa que bona part d'aquest material, d'aquesta meua vivència del món que és constantment reflexiva, en ocasions fins i tot original, creativa, es perda pel camí: tot allò que no arrela i brota en forma de peça unitària, de fragment tancat, mor, o queda aparcat indefinidament. I en el seu lloc, allà on devia sorgir el pensament profitós, creix la mala herba del blogger: aquesta estilitzada lamentació pel tot el que no queda escrit. Una llàstima, perquè no sempre ha estat així.
Un dilettante incorregible
Quan tenia 20 anys i cursava 3er a la Facultat de Matemàtiques, vaig donar la primera "xarrada musical" al meu col·legi major, el Sant Joan de Ribera de Burjassot. El títol era "La forma Sonata", una qüestió no sé si dir "tècnica", pròpia del classicisme musical de la qual no m'atreviria a parlar ara, dotze anys després, en part per tot el que he oblidat des d'aleshores, en part perquè no puc saber quantes de les coses que vaig dir aleshores eren veritat i quantes no: dieu-li edat, dieu-li escepticisme. En anys següents he tornat per a parlar de la Passió Segons Sant Mateu de Bach (en dues ocasions), del Messiah de Haendel, de la música del Romanticisme, del Nacionalisme (Smetana, Dvorak, Elgar, Albéniz, Manolo Escobar), de Mozart... Enguany tocava parlar de la música del Renaixement (ací una entrada meua al respecte), en un principi, però com que és una regió musical en la qual no em trobe encara del tot còmode, he aprofitat una oportuna efemèride per a canviar de tema i jugar "a casa": enguany celebrem el 200 aniversari del naixement de Frédéric Chopin (1810-1849), un dels 10 o 20 millors compositors dels darrers segles, però que especialment per als qui toquem el piano és una espècie de semidéu estimat, venerat (i justificadament temut, en ocasions). Falten unes poques hores per a la xarrada (aquesta nit després de sopar), i no és el moment de posar-me a escriure res sobre Chopin: si cal, li dedicaré algun text, o alguna sèrie amb vídeos de Youtube i coses així. Només necessitava escriure perquè estic un poc nerviós: en part per com anirà la conferència, en part perquè hem de conduir fins Burjassot en un dia gris i plujós com avui.
Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).
Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...
Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).
Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...
Pragmàtica de l'aficionat
Si no volem que l'esport, com a espectacle, esdevinga un estèril joc de suma zero, en què tot allò que guanya un ho perd un altre (o pitjor: ho perden molts altres), caldrà aplicar-se una norma com la següent: paladejar lentament els nostres triomfs i oblidar ràpidament les nostres derrotes. Jo, que presumisc sempre del meu utilitarisme d'anar per casa, poc rigorós intel·lectualment però pràctic i efectiu (i això, per a un utilitarista, ja és un criteri), fa anys que em prenc la competició d'aquesta manera: m'alegre si guanyen els meus, m'evadisc quan perden, però m'entretinc en qualsevol dels casos. No cal dir que, des d'aquest plantejament, alegrar-se per la derrota aliena té només sentit quan els propis se'n beneficien directament, i fins i tot en aquests casos, aquestes xicotetes celebracions convé que queden reservades a una decorosa intimitat.
No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...
La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.
Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...
No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...
La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.
Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...
What is this thing...
Una de les millors coses de Youtube són els vídeos musicals: en funció de la qualitat (o la popularitat) de la música que algú ha penjat, hi ha tot un seguit de comentaris més o menys discrepants, d'entesos, intèrprets (o flipats de tota classe) que ajuden a afinar i entendre millor les diferències entre versions, entre formes de tocar un instrument, de cantar, etc. Deu passar amb tota classe de vídeos: els d'Operación Triunfo, els de Beioncé i els de Tony el Gitano, però m'ha fascinat poder explorar eixa possibilitat en la classe de música que més m'agrada, com la clàssica (sobretot) o el jazz (a temporades: la meua matèria sempre pendent). Duc uns quants dies examinant versions distintes de Chopin per alguns dels millors pianistes clàssics del segle recent, però hui he fet algunes cerques sobre jazz que m'han dut a escoltar de nou un músic fabulós, el trompetista Wynton Marsalis. Fins on arribe a entendre d’aquestes coses no és cap revolucionari ni ha obert cap nou període o tendència, però com a intèrpret és d’una claredat en el so, una expressivitat i un virtuosisme que em deixen bocabadat.
El jazz potser ha estat la meua oportunitat perduda com a músic. Després d’haver abandonat els meus estudis de piano clàssic, podria haver passat bones estones tocant en companyia, polint una miqueta la meua inventiva harmònica i el meu costum d’improvisar i fer variacions. Fins i tot com a oient, ja no com a pianista, podria haver-me endinsat en un univers musical que continue coneixent només d’una manera tòpica, amb un bagatge escàs de discos i mites. Però no: he perdut el temps en altres coses. A falta de majors sofisticacions, podem gaudir almenys d’aquest “What is this thing called love”, magistralment tocat entre amics en un d’eixos locals que no vaig visitar a Nova York, ara no recorde si per falta de diners o de pressupost...
El jazz potser ha estat la meua oportunitat perduda com a músic. Després d’haver abandonat els meus estudis de piano clàssic, podria haver passat bones estones tocant en companyia, polint una miqueta la meua inventiva harmònica i el meu costum d’improvisar i fer variacions. Fins i tot com a oient, ja no com a pianista, podria haver-me endinsat en un univers musical que continue coneixent només d’una manera tòpica, amb un bagatge escàs de discos i mites. Però no: he perdut el temps en altres coses. A falta de majors sofisticacions, podem gaudir almenys d’aquest “What is this thing called love”, magistralment tocat entre amics en un d’eixos locals que no vaig visitar a Nova York, ara no recorde si per falta de diners o de pressupost...
La glossa infinita: Pensaments de Goethe
No sóc home d'aforismes. Posats a demanar, preferisc un discurs ben lligat i argumentat, no necessàriament encaminat a una conclusió provada però que almenys es passege pausadament pels racons del pensament, sense conformar-se només amb suggerir-nos direccions sense moure's de la cruïlla. Ignore en quina mesura aquesta preferència pel desenvolupament raonat té a veure amb la meua condició (formació? professió?) de matemàtic: com si l'aforisme, que és una paròdia seriosa de l'axioma, per ambivalent, per dens, em demanara a crits ser espremut, ser elàsticament prolongat. És clar que la peripècia lògica que inicia una premissa tan indeterminada, tan oberta com un aforisme, no pot deixar de ser ondoyante, com la vida mateixa. Però, tot i així, preferisc tornar a casa exhaust i escèptic que conformar-me amb el confús enlluernament de la sorpresa, del colp d'enginy, de l'acrobàcia verbal.
Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.
[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]
Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.
[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]
Dues tradicions
És ben curiós: durant aquests mesos d'espera, en què la paternitat m'és ja certa però només indirectament tangible, tot allò que abans eren projectes personals, prioritats i desitjos a llarg termini esdevenen ara obligacions morals, responsabilitats d'un cap de família. Aquesta mutació és tan fascinant com perillosa: la de prolongar-se, la de redimir-se mitjançant la descendència és una temptació a què cal cedir moderadament. Si no oferisc al meu fill la possibilitat de rebre el millor de mi, li hauré fallat; si faig d'aquesta herència una càrrega de què no puga lliurar-se, serà pitjor encara. Tot plegat ben arquetípic, ja ho sé, però confesse que la meua present expectativa de paternitat no s'està desviant massa dels tòpics: no cal ser original per a ser sincer.
D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.
Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.
D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.
Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)