La revolució imminent

El mateix que afirmà Tocqueville de la seua societat en 1848 ho puc dir jo de la meua vida present: estic vivint i dormint plàcidament sobre el cràter d'un volcà, sense adonar-me que en un grapat de dies (deu? quinze? vint?) tot al meu voltant es girarà cul per amunt i res del que faig ara i duc anys fent, res del que m'importa i omple els meus dies podrà continuar la seua inèrcia. Emili pot nàixer en qualsevol moment, i la meua allargassada vida d'adolescent acabarà violentament i irreversible.

I tanmateix, puc passar hores senceres sense pensar-hi: ara posant i corregint exàmens, ara redactant el meu Treball Final de Màster (abans se'n deia "tesina doctoral", a aquesta peça retòrica que serà meu epitafi acadèmic), ara envernissant una prestatgeria... El dia passa de feina en feina i de sobte, en la calma nocturna del nostre cau humil, pose la mà sobre el ventre de Marta i allà emergeix: el Destí que truca a la porta... a patades! El caos de cables i aparells que inunda el menjador, les muntanyes de CDs, les partitures de quartet de corda, la pila de llibres que fullege intermitentment... Aquest paisatge juvenil, que he habitat íntimament des de fa quinze anys, serà ocupat per un invasor benigne i implacable. Marta, en la seua infinita comprensió, ha tolerat aquesta pròrroga de la meua independència, de les meues excentricitats i desídies; però quan arribe Emili, aquest acollidor desordre serà ja impossible.

La meua nostàlgia ja sabeu que és arquetípica, sí, però és sincera. El millor de mi, des de fa uns quants anys, és l'eco ja fluix però subtil, estilitzat, de l'adolescent que vaig ser: intel·ligent, mordaç, immodest, prometedor. El tro que farà el meu fill en nàixer apagarà definitivament aquest eco i esdevindré ja només quelcom més comú i més gran alhora: seré pare. I eixa serà, durant un temps, l'última de les meues certeses.