Un piano al menjador

La de "ser pare" és una categoria buida, almenys inicialment. Milions d'anys d'evolució han proveït d'una base biològica més o menys sòlida, interpretable però indefugible, a les relacions entre una mare i les seues criatures; però els pares han quedat en una situació bastant més lliure i justament per això, en alguns aspectes puntuals, més incòmoda. En cosa de dies (hores?), si tot va com ha d'anar, tindré a casa una criatura per a qui, en allò essencial, seré una figura supèrflua, almenys durant uns mesos. No cal que m'ho dieu, que ja ho sé: hauré de netejar merdes, canviar bolquers i altres tasques d'un valor simbòlic equivalent. Però fer de "pare", en un sentit tradicional, cultural, arquetípic o com vulgueu dir-li, no toca encara: ensenyar, tindre expectatives, jutjar, premiar o castigar... tot això haurà d'esperar una miqueta. I quan toque, hi haurà infinites formes de fer-ho: res no hi ha escrit sobre aquest tema en el llibre de la natura.

Des d'aquesta espera, des de la meua perifèrica posició de partida respecte de Marta i el petit Emili, no he sabut triar una millor forma de projectar-me als mesos que m'esperen immediatament que a través del meu amor per la música. No hi ha cap altre material simbòlic més valuós que puga compartir amb el meu fill quan nasca: més enllà d'una afectivitat primària i de tenir cura de la seua salut, en poques coses més podré fer de pare que compartint amb ell a música de la meua (de la nostra) vida. Per això vaig voler que, entre els mil i un accessoris amb que calia omplir el nostre pis abans del naixement d'Emili hi hagués un piano, com hi ha un piano a casa dels meus pares i també a casa dels pares de Marta; per a que fóra una miqueta més la nostra casa desitjada, imaginada.

És ben probable que tot açò no siguen altra cosa que manies, quimeres de pare: la realitat, més grisa o més frenètica, se les endurà per davant com una riuada. Però mentrestant, ací el tenim, el piano, i la seua simple presència i les il·lusions que m'ha despertat m'han dut a tornar a tocar-lo i estudiar, intermitentment, peces que fa deu, quinze anys, que no intentava. Els resultats són encara molt pobres, i no sé si deixaran de ser-ho algun dia. Però si el meu fill arriba a temps de veure'm intentant-ho, haurà pagat la pena.

* * *

Com a anècdota final, diré que per a decidir-me per quin piano comprar vaig haver de documentar-me per la xarxa, de totes les maneres possibles: és tan gran el ventall de possibilitats, en preu i qualitat, en el terreny dels pianos digitals (sí: s'engeguen a la llum i es poden tocar amb auriculars, sense molestar el veïnat) que tota informació és bona. Buscant pels codis dels distints models a Youtube vaig trobar gent que pujava els seus vídeos tocant, i fils de comentaris en què la gent discutia sobre el funcionament, preguntava el preu, comparava entre models, etc. Gràcies a això vaig poder fer una bona compra: em vaig decidir per un dels models més barats (un Yamaha YDP-140 de 700 euros, irrisori en comparació amb un piano de paret tradicional), i he quedat d'allò més content. Fins al punt de decidir-me a penjar el meu propi video mostrant com sona l'instrument i fent uns pocs comentaris en anglés en la descripció del vídeo, per si algú hi arriba fent cerques. He fet un parell d'intents, però no me n'he sortit del tot: quan no m'ha fallat una cosa ha fallat una altra, ho hauré d'intentar amb una bona càmera o en algun altre format. Si teniu curiositat o sabeu d'algú que es plantege comprar un piano, recomaneu-li que mire uns quants vídeos abans: ací vos enllace els meus, feu clic en els vídeos suggerits i en veureu d'altres.