El frenesí de la revolta

L'actualitat - qualsevol actualitat - em desconcerta. Acostumat al ritme pausat d'assimilació de la història, de la monografia, al seu caràcter lineal i lògic, llegir periòdics (digitals, quasi sempre) o veure les notícies em produeix una forma especial de vertigen. Allà on l'exposició progressiva, narrativa, dels fets pot arribar a provocar-me impaciència, la notícia d'última hora (curiosa redundància: no ho són totes les noticies, ja, d'últimíssima hora?) em provoca una explosió encadenada de dubtes, de cadenes causals, de factors de comprensió que se m'escapen. I és que entre el passat, que m'he esforçat al llarg dels anys per conèixer de forma genèrica, i el "ara mateix" de la política global hi ha un hiatus difícilment salvable, almenys per a mi: el d'allò que encara no és història, i que per edat o per distracció no m'és tampoc "història viscuda".

Posem-li nom als meus dubtes, o a la meua ignorància. Fa dos mesos l'únic que sabia de Tunísia és que era un país relativament petit, situat allà on fa dos mil•lenis hi havia Cartago: i quasi continue sense tenir ni idea de què dimonis ha passat allà des que va acabar la Tercera Guerra Púnica (una cruel caricatura de les dues primeres, dit de passada). Hagués associat correctament Mubarak amb Egipte: són massa anys d'escoltar de passada les notícies per a que aquesta associació no solidificara. Però que era un dictador corrupte, repressor i indigne del poble que governava... doncs sobre això no recorde que feren cap èmfasi especial a les notícies. Com que era (fins aquest mes) un dictador "dels nostres", potser no calia insistir-hi. Per això no deixava de causar-me una certa vergonya aliena l'ingenu entusiasme que la premsa més "progre" demostrava pel triomf de la revolta a Egipte: allà on jo veia un cop d'estat militar i una telefonada des de Washington a la ràdio era la victòria d'un poble sotmés des de feia dècades. Amb la desena part de l'esforç informatiu que li han dedicat, posem per cas, a Marta del Castillo o a Mari Luz, alguns ens haguerem assabentat abans. De qui no he descobert res nou és de Gadaffi: era un mànager destrellatat de terroristes fa vint anys, no va deixar de semblar-me un dèspota sinistre quan li va regalar un cavall a Aznar en la seua esperpèntica visita (el Rei i ZP han tornat a Líbia, ja sense cavalls pel mig) i ara sembla condemnat al seu particular Gottendammerung, sanguinari i imbècil. El dia que les revoltes es traslladen, posem pel cas, al Iemen, Jordània o Argèlia, tornarem a aquest cicle de la ignorància, el frenesí informatiu i l'oblit.

A l'hora de posar-me "al dia" sense quedar desconcertat pel minut a minut de les revoltes o els canvis, m'han servit d'ajuda un parell de reportatges de TV3 (no és per furgar en la nafra, però encara es veu, "a la carta": ací i ací, i aviat faran un 30 minuts dedicat a Gadafi). Amb més calma, si puc, aniré explorant els capítols més genèrics del recull Democracy in the arab world: Explaining the Deficit, publicat per Routledge quatre mesos abans de l'esclat de les revoltes i del qual he aconseguit un exemplar que puc compartir amb vosaltres només amb què m'ho demaneu per correu electrònic o en un comentari (ah, quin art més difícil, el de l'eufemisme). Estaria bé eixir de tot plegat una miqueta menys ignorants, nosaltres, i una miqueta més lliures ells, els musulmans. Que Al•là ens ajude.

Udols d'un llop de paper, Rózewicz - Ysern

Una de les meues primeres lectures de l'any ha estat una antologia poètica bilingüe de Tadeusz Rózewicz preparada per Josep-Antoni Ysern, que ha traduït els versos i ha escrit les valuoses anotacions crítiques i biogràfiques que els acompanyen. El títol de l'antologia, publicada per Edicions 96, és "Udols d'un llop de paper", i està extret d'un text del poeta polonés que apareix a la contraportada i a l'epíleg del llibre. Tot i els mèrits del llibre, ben probablement no hagués caigut a les meues mans si no hagués estat la proposta inaugural d'una espècie de club de lectura "a distància" recentment encetat al "Patio Virtual": tot i que m'he retardat a l'hora d'incorporar-me al debat posterior a la lectura (ací i ací les contribucions dels altres participants), el llibre m'ha transportat a territoris poètics desconeguts i m'ha despertat qüestions que intentaré traslladar-vos.

Primer detall sobre el llibre: potser siga jo qui no ha sabut triar altres llibres o altres versions dels nostres propis poetes, però la quantitat i qualitat de la informació crítica que del poeta ens dóna Josep-Antoni Ysern és excel•lent, supera en molt el que m'he trobat sovint en reculls o antologies en català. Em ve al cap Càtedra, amb edicions assequibles de literatura en castellà de què fa goig llegir els pròlegs i les anotacions, pel seu rigor i pel seu enfocament no sé si dir "didàctic". Doncs bé, l'antologia de Rózewicz està així de ben treballada, i no cal ser un erudit polonista per a apreciar-ho i agrair-ho.

Un segon detall: l'estètica, la tria poètica de Rózewicz és, en el millor dels sentits possibles, simple, directa, nua, accessible, i allà on no és directament explícita (hi ha un bon grapat de poemes "metapoètics", és a dir, centrats en els perquès i el sentit, si el té, d'escriure poesia) les anotacions del traductor ajuden a comprendre-la, a contextualitzar-la. Si vos agrada el vers transparent, clar, rotund, planer, vos agradarà Rózewicz, a qui les circumstàncies vitals (combaté com a partisà durant la Segona Guerra Mundial) el dugueren a un rebuig bastant radical de la floritura verbal, de l'evasió esteticista. L'afirmació (de què se n'ha fet ús i abús) d'Adorno segons la qual no es podia fer poesia després d'Auschwitz rep ací una resposta poètica personal: quina poesia es pot fer després d'haver conviscut amb una forma de tragèdia que treu a la superfície l'absurditat, la banalitat, la brutalitat de la vida? La de Rózewicz és una actitud poètica coherent amb aquestes noves circumstàncies, de forma que fins i tot els qui no assumim la radicalitat d'aquestes postures, els qui continuem agraïnt l'esforç estètic d'alguns artistes de fer-nos més bell el món o més neta la mirada, podem endinsar-nos en aquest particular univers poètic. Vos copie ací un exemple (p.165), mig a l'atzar, abans de tancar aquesta nota (l'absència de signes de puntuació és la constant en els versos de Rózewicz, no el resultat d'una còpia apressada):

Entre tantes ocupacions
tan urgents
m'he oblidat
que també cal
morir

capfluix
he negligit aquesta obligació
o l'he acomplerta
de qualsevol manera

des de demà
tot canviarà

començaré a morir acuradament
amb intel•ligència amb optimisme
sense perdre el temps

No seré jo qui diga que aquesta aparent simplicitat resulte fàcil de traduir (això seria restar-li mèrit a qui ho ha fet), però almenys sí permet al lector sospitar que no s'han perdut massa coses pel camí de la traducció (sempre se'n perden, ja ho sé). L'evitació sistemàtica dels recursos més sofisticats de la poesia potser fa de Rózewicz un poeta més "llegible" en català que altres - però la meua ignorància (del polonés i de tantes altres coses) fa que aquests darrers suggeriments no siguen més que especulacions sense fonament. La voluntat de Rózewicz és justament la d'arribar al lector, expressar preocupacions compartides sense artificis o fingiments (que els hi ha, evidentment: és poesia!): em ve al cap l'expressió "poeta del poble", que apliquem a alguns dels nostres homes de lletra, i no sé si el paral•lelisme amb la poesia polonesa pot funcionar o no.

Per tot plegat, llegir "Udols d'un llop de paper" m'ha resultat una experiència d'allò més enriquidora, que espere haver-vos descrit de manera més o menys general. Per si algú s'ha quedat amb ganes de més, les qüestions més de "detall", més personals que m'ha plantejat la lectura, he preferit compartir-les en el blog del "Patio Virtual", en aquesta entrada en què m'he incorporat, tardanament, al debat dels qui ja l'han llegit.

[ Ací podeu comprar el llibre (jo ho vaig fer i als dos dies el tenia ja a casa). ]

Matemàtiques superiors

Hui he anat per tercera volta a la classe de 2on de Batxillerat a cobrir la baixa d'un company: és lamentable que eixos alumnes duguen tants dies sense un substitut. He explicat el Teorema de Bolzano, un resultat teòric que als alumnes (d'eixe nivell, és clar) els resulta bastant comprensible, però que sota la seua intuïtiva aplicació amaga les més profundes subtileses matemàtiques: hom no obté deductivament el teorema sense haver trobat respostes sòlides (i no són senzilles) a les preguntes què és un número, què és el continu, que és l'infinit. Però aquesta comprensió més completa i radical no correspon ja al Batxillerat, sinó als primers cursos universitaris d'unes poques carreres difícils. Tota la confiança que tinc en les meues moltes o poques capacitats intel·lectuals la podria resumir dient que si vaig poder entendre el Teorema de Bolzano, puc entendre qualsevol cosa. Tot l'escepticisme, tota l'empatia i tolerància amb què intente moure'm en els terrenys espinosos de la vida, de la cultura o de la política es podrien resumir dient que, després d'haver entés la classe de certesa (constructiva, lògica, pràctica) del Teorema de Bolzano sé que no hi ha res al món que siga tan transparent, indubitable, inamovible - i en conseqüència, hom ha de fer i deixar fer, sense vergonya d'expressar dubtes, d'escoltar i rectificar.

Quan he eixit de la classe ha vingut el contrast: els alumnes de la meua tutoria d'ESO s'han buscat un grapat de problemes durant els últims dies. En l'hora llarga que he passat intentant solucionar-los hem tocat un amplíssim repertori: maltractament del mobiliari, bromes pesades, filmacions amb el mòbil, algun indici d'assetjament, expulsions a casa, problemes amb les famílies... Un desastre absolut de què ni puc ni vull donar detalls. En ocasions, quan veig la misèria del món (no l'econòmica, sinó l'emocional i moral) i la compare amb la meua vida, la gratitud es torna culpa, i allà on caldria lloar Déu em pregunte si hauria de demanar perdó als homes, per ser feliç quan no toca, per gaudir de les matemàtiques superiors, de l'òpera en DVD, de les rialles del meu fill, de la generositat dels meus pares. Perdó, doncs. I continuem.