Invenció (II)

No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.

Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.

Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.

Invenció (I)

He aprofitat que estic off-line mentre escric estes línies per a confirmar en l’enciclopèdia Larousse (en paper) el matís diferenciador que ja sospitava entre els significats (o les connotacions, almenys) d’inventar i innovar. Inventar és “trobar la forma de fer una cosa nova o desconeguda”, innovar és “introduir novetats”: el primer terme remet a una creació ex novo, el segon a una adaptació o millora de quelcom ja existent. Però els camps semàntics tenen fronteres ben borroses, i per poc que ho pensem, el grau de sofisticació tecnològica del nostre temps fa de la figura de l’inventor solitari poc més que una icona romàntica: una invenció és, des d’aquesta perspectiva, una xicoteta innovació que ens encega pel seu èxit – i ens camufla sota la forma d’un gran salt les passes sigil•loses amb què ha esdevingut possible.

A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.

Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.

Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...

Eine kleine nachtmusik

Amb dues mans faig meu el món: una duu posat el guant de ferro de la lògica – l’altra el caricia amb el tacte vellutat de la metàfora. Quan s’enfronten, el combat és desigual: tinc més de militar que de prestidigitador. En mi, la lògica sempre ha vençut la metàfora – i venç, encara.

Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.

I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.

La paraula clara

No se’ns ha de fer estrany que la major part dels blogs en català que ens agrada llegir als aficionats a aquestes coses tinguen per tema recurrent la literatura: els llibres, els autors, els corrents literaris, la vida editorial... Qui més qui menys dels qui mantenen amb dignitat un espai com aquest deriva el seu vici públic de l’escriptura d’un altre vici més privat i més llargament conreat, com és el de llegir. Resulta tan natural, per tant, llegir un blogger en català parlant de les seues inquietuds lectores o crítiques, com sentir parlar de futbol en un bar a segons quines hores – salvant totes les distàncies entre Ronaldinho i Montaigne...

En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).


[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]

Revolucions

[Si no he escrit res ací des de fa molts dies, el motiu és ben simple: he escrit ja massa en altres llocs - als espais col·laboratius del meu Màster a la UOC, principalment. No vull omplir aquest blog amb els textos que escric allà - però sí que vull triar-ne algun de tant en tant, i penjar-lo com a mostra del que està ocupant la meua vida intel·lectual d'una forma fructífera, encara que perillosament exclusiva.

El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]


Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.

Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.

Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.

Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.

En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.

Corona de flames

1) Això de cremar fotos del Rei per a protestar del sistema vigent pot semblar-me una estupidesa, però no un delicte. Si hom comencés a tancar la gent a la presó per segons quina classe d’actes, els impostos que hauria de pagar la poca gent que quedaria fora se’ls farien més insuportables que la cadena perpètua.

2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.

3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.

4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.

Esbós per a un mètode

[ Els dos paràgrafs següents, extrets d’una contribució meua a les tasques pròpies del Màster a la UOC, són una espècie de punt de partida metodològic personal. La meua forma híbrida de percebre (o millor encara, d’analitzar) el que puc saber del món és fruit d’una circumstància casual, i d’una necessitat: la de convertir la meua estranya barreja de ciències i lletres en un avantatge, i no en una esquizofrènia. Ben sovint la meua tria d’una espècie de terme mig en moltes qüestions i debats és una postura del tot conservadora i còmoda, quasi irreflexiva – però en aquest cas concret, és el resultat d’haver-ne explorat personalment els extrems. ]

En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.

I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.