Lectors del futur (si n'hi ha, de futur, clar): escric açò un dia abans de les eleccions generals de 2011, durant aquesta estranya i obsoleta convenció que és el "dia de reflexió". Jo l'he feta ja, la meua reflexió, i per tant he volgut, deliberadament, que una de les meues escasses entrades obertament polítiques coincidira amb aquesta data estúpidament reservada al silenci.
Rubalcaba (del PSOE, per si el lector del futur no el coneix o no el recorda) ha estat un bon candidat. Valent, perquè sabia que la seua missió consistia només a gestionar la dignitat de la derrota. Didàctic, no sé si per a contrastar amb el rival, perquè sabia com de difícil ho tenia per a convèncer o perquè, amb tot perdut, s'ha conformat amb "avisar" del que ens vindrà (merescudament) per votar PP. No sé quin paper té previst jugar en la periòdica reinvenció del Partit Socialista que haurà de tenir lloc els pròxims mesos, però els seus haurien de saber agrair-li en suport i en confiança allò que molta gent d'esquerres no li agrairà amb el seu vot demà.
Rajoy (PP) em sembla el polític de primera fila més competent, més digne del partit que representa (el mateix podria dir de Rubalcaba). Potser tolera en excés els exabruptes dels extremistes que l'envolten i li fan la feina bruta; però en política, saber delegar la feina bruta és una virtut que, per exemple, Aznar no va voler practicar en la fase "imperial" del seu govern. La seua proverbial indecisió, que algun opinador de dretes que no recorde va comparar desacomplexadament amb la de Franco ("haga usted como yo..."), és una arma ambivalent: fa impossible l'error de precipitació, però probable l'error contrari, el de deixar crèixer els problemes fins que són insolubles. No sé si és un consol que Rajoy compartisca aquest tret de caràcter, a més de la ideologia, amb qui mana realment en Europa, que és Merkel: benvingudes siguen estes coincidències si en traguem algun profit. L'altre gran poder d'Europa (o l'únic!) que és el Mercat, és més impacient, més passional: tanmateix, temperar eixes fogositats serà la tasca del ministre d'Economia, probablement un tecnòcrata (com ho han estat quasi tots estos anys sense que li donàrem massa importància: algú recorda Solbes?).
Fins i tot per als qui no el votarem, la victòria de Rajoy ofereix possibilitats "interessants". En primer lloc, significarà fer allò que l'alcalde de Gandia ha anomenat fa poc "el tres en ratlla", és a dir: un mateix partit (PP) governarà l'Estat, quasi totes les autonomies i la majoria dels ajuntaments. Això hauria de facilitat la reordenació (desduplicació, control pressupostari, delimitació de competències etc.) de les administracions públiques: amb partits distints en nivells de poder distints, sabem que això és poc menys que impossible, i que queda ràpidament assimilat a la pura i simple revenja política. Si Rajoy posa un mínim ordre en aquesta nostra gran casa de putes, serà tot un avanç. Si no, serà una oportunitat perduda per a molt de temps, perquè aquestes grans hegemonies, per sort, no solen durar. En segon lloc, Rajoy es veurà immediatament legitimat per a retallar allà on calga, sense haver de patir per les conseqüències electorals a curt termini: a tres anys i mig de les següents eleccions municipals i autonòmiques, el que ens espera és una espècie de "suspensió provisional de la democràcia", que li dóna molt de marge per a fer alguns sacrificis necessaris (o per a ensorrar completament l'estat de benestar, si ho fa malament). Respecte d'aquests suposats avantatges de tenir un govern liberal-conservador (!) el problema és, com sempre en política, el preu a pagar: quants crims es cometran en nom de l'austeritat? Ens sobrarà temps per a fer la llista.
Almenys a la meua circumscripció electoral (València), bona part de l'interés de l'escrutini de demà està en saber si Compromís obté o no representació al Congrés dels Diputats. La propaganda del partit (que he hagut de sofrir directament al Twitter, perquè simptomàticament, la meitat del meus "seguits" són militants o quasi) dóna per fet l'èxit i posa el dubte en quants representats traurà. Fan bé de simular optimisme, això significa que comencen a entendre les regles del joc (çò és: que no hi ha cap ni una). Però jo, que no estic obligat a participar de la propaganda, consideraré un èxit estratosfèric que aconseguisquen un sol diputat (Joan Baldoví, en aquest cas). No tant pel paper negociador que tindrà al Congrés en favor dels valencians, que serà quasi nul, sinó per la relativa presència mediàtica que això li pot proporcionar i per contribuir a la veritable batalla psicològica que el valencianisme està guanyant els darrers anys: oblidar-se'n, definitivament, de la seua marginalitat electoral, guarir-se de la síndrome del 5%, el terror (justificat per l'experiència) a la barrera de la no-representació en les Corts Valencianes. Hauria de bastar només amb què la putrefacció dels socialistes valencians prosseguira lentament per a que "l'altra esquerra" valenciana deixe tan arrere el 5% com per a considerar-la no una amenaça, sinó una protecció respecte d'alternatives més minoritàries. I perquè no dir-ho: d'advertència davant la temptació constant d'escindir-se sectàriament; hom no ha suportat dècades d'autocompassió per a morir sobtadament d'èxit (recordem la "primera" coalició Compromís). No sé quants anys durarà la majoria absoluta del PP al País Valencià, però sí sé que el dia després que acabe el valencianisme tastarà, com en un ritual iniciàtic, el seu primer mos de poder autonòmic. Un diputat al Congrés demà i més d'un començarà a salivar...
Tinc una sospita que faré bé de posar ací per escrit, encara que siga per a contrastar-la en el futur, a mig termini. Els temps que ens esperen seran un parèntesi, una pausa, en el funcionament "procedimental" de la democràcia: ja ho estem comprovant en Europa, on poques decisions rellevants estan prenent-se per votacions de cap classe, i a Espanya no es pot dir del tot que les de demà siguen unes "eleccions" generals a l'ús. No fa massa proclamàvem que la democràcia no és només votar: doncs bé, ara fins i tot la rellevància del vot queda en segon pla. Tanmateix, i qui sap si per reacció contra aquest estat de coses "ademocràtic", podria estar acostant-se el temps d'una altra política, menys maniquea, millor armada argumentalment, més interessant de seguir que el tenístic "i tu més" a què ens hem aconstumat. Això encara seria un consol: que l'abstinència democràtica ens duguera a reprendre-li el gust a opinar, participar, somiar. Si m'equivoque en els pronòstics, i en quin sentit, podrem continuar discutint-ho ací mateix.
La inèrcia i el neguit
Una entrada autobiogràfica (no ho són totes?) que m'ha anat bé escriure però que no esteu obligats a llegir. El lligam final amb la "situació actual" (la crisi econòmica, el moviment dels indignats, els dubtes sobre la situació de l'ensenyament, etc.) donaria per a més, però per a hui ja m'he allargat massa.
Recorde vivament una de les raons que jo mateix em repetia, o esgrimia en conversa amb altres, per a no intentar fer-me professor de secundària als meus vint-i-pocs anys, quan tenia el títol universitari encara calentet a la butxaca i una feina com a "oficinista", primer a Barcelona, després a Gandia. El batejaré com l'argument del "peatge": no m'apetia gens ni miqueta entrar en la roda que lentament conduïa a l'"estabilitat" geogràfica i intel·lectual del professor (substitucions ací i allà, primers destins horribles, alumnes de saldo...) En el meu càlcul aproximat, tardaria una dècada en aconseguir un lloc de feina fix prop de ma casa i amb accés (amb "dret") a un alumnat decent a qui explicar alguna cosa semblant a Matemàtiques. Eixe mateix temps m'havia de rendir molt més al món de l'empresa, més dinàmic que el del sector públic, on la sort de cadascú es mesura amb criteris distints de la pura i simple antiguitat. Digueu-me ingenu, però no pensava tant en els "diners" (n'he perdut, cada cop que he canviat de feina) com en el meu "lloc en la societat". Visc encara en un món menut, on cada persona té (o no!) el seu bon nom, i la perspectiva de passar tants anys de pelegrinatge anònim amunt i avall explicant als manyacos com sumar fraccions em frenava a l'hora de dedicar-me a una feina, la de professor, que mai no he deixat de valorar: l'ha feta mon pare tota la vida, he acabat fent-la jo mateix. El meu interés en l'"esfera pública", del qual aquest blog n'és una humil mostra, està també directament relacionat amb aquestes meues expectatives personals - no tant d'"èxit", com de respectabilitat, ciutadania, participació.
Aquest "argument del peatge" em semblava aleshores, i encara hui, incontestable. Simplement ha passat que, amb el temps, els desavantatges d'altres feines que he fet han acabat superant les de la docència. I ací em teniu: experimentant, amb uns quants anys de retard, la classe de "penalitats" (exagere!) per les quals no estava disposat a passar quan era més jove: no sé on treballaré i viuré d'ací un any, i el nivell d'exigència intel·lectual de les meues classes m'hagués fet plorar (o riure) quan estudiava a la Facultat. L'experiència de la vida (i no només un cert desencís del "sector privat") m'ha ajudat a relativitzar certes renúncies. Per exemple, és una estranya sort haver oblidat el 95% de les Matemàtiques que sabia. Als 22 anys, quan em vaig llicenciar, el temari d'oposicions m'hagués semblat un insult a la intel·ligència; als 29, quan vaig opositar per primera volta, el "back to the basics" tenia el seu interés després de tants anys d'inactivitat matemàtica, i em va costar "competir" amb candidats més joves, més "en forma". Un altre canvi: als 22 anys, jo era un matemàtic "amb inquietuds" més enllà de la meua especialitat científica (musicals, no sé si dir filosòfiques, mínimament literàries); però als 29 era un "humanista amateur" (amb títol, però!) més capaç ja de comentar un text o de intervenir en un debat que de calcular una derivada segona. Sense eixes dues transformacions, la meua devaluació com a científic i la meua reinvenció humanística, ser professor m'hagués continuat resultant tan insuportable com m'ho semblava als 22 anys. No he descartat mai, i de fet ho vaig intentar durant un temps, aconseguir una plaça com a professor de Socials, encara que fóra pels avantatges de proximitat geogràfica que em pogueren comportar.
Aquestes primeres setmanes de curs, tanmateix, comença a doldre'm haver-me "abandonat" com a científic, haver cedit a la desídia en allò relatiu a les Matemàtiques. L'atzar ha fet que l'exigència "intel·lectual" de les meues classes haja anat disminuint al llarg de la meua experiència docent. Fa tres anys, només donava Batxillerats (nocturns, cal dir-ho), fa dos anys 3ers i 4ats d'ESO (al meu IES de Pego no sabien què era el primer cicle... tot els arribarà!), l'any passat donava 2on i 3er d'ESO i enguany, sense haver canviat de centre, sóc el responsable d'un grup per a alumnes en risc de marginació social (absentistes, conflictius, despenjats... "Programa Integra" és el nom "tècnic"). El "nivell" (no sé si el terme ha deixat de ser políticament correcte ja) del meu curs actual és més propi de primària que de secundària (i en certa manera és una sort: si no fóra així no podria amb totes les "matèries" que impartisc: Matemàtiques, Naturals, Socials, Valencià). Així les coses, el meu problema no és només la desídia: que jo em "reciclara" com a matemàtic, recordant algunes coses més sucoses i complexes i pensant la millor forma d'explicar-les, tindria tan escàs resultat, tan poca recompensa, que he adoptat com a principi ni tan sols intentar-ho, pel bé de la meua salut mental. Tot plegat no és sols una llàstima, sinó un símptoma: potser he comés errors garrafals orientant la meua carrera professional, però potser també el "sistema" educatiu que tant lluitem per defensar és absolutament incapaç d'aprofitar millor algunes capacitats dels qui habitem els seus engranatges. "Se m'acabarà assecant el cervell", és la forma en què he expressat col·loquialment entre els més pròxims les meues pors. Sé que per simple inèrcia m'arribarà el dia de fer coses més interessants, més complicades, de més "nivell"... Però això serà si la pròpia inèrcia no m'ha matat abans.
No renegue de la meua feina actual (perseguir alumnes que no venen a classe, se'n fugen, no escolten, quan escolten no entenen, quan entenen no saben explicar-ho...), que ve a ser l'apoteosi d'un model de "mestre 4x4" en què mai hagués cregut que podria convertir-me. Vist així, és una fase nova de la meua "reinvenció", que em fa crèixer personalment. Però examine "la situació" econòmica, pedagògica, cívica, i em creixen els dubtes. Es qüestiona un sistema educatiu acusant-lo d'ineficient al mateix temps que milers de joves desesperen perquè estan sobrequalificats per a les engrunes que el mercat laboral pot oferir-los. Compartisc només parcialment algunes "idees" del moviment dels indignats, però tinc la més profunda simpatia per un dels seus motius de queixa grupal: després d'haver fet el que la societat els demanava, no tenen oportunitats dignes de guanyar-se el pa demostrant el que saben fer. Tinc més sort que ells, cert, però m'identifique amb eixa frustració generacional. Em faig la pregunta: que jo estiga explicant la prehistòria, la deriva continental i les operacions amb enters a la meua estimada quadrilla de pàries, no és quasi un crim? I ja no ho dic només en termes personals, sinó de contribució a la societat en el moment que passem. No aprofite per a res més? No puc aportar res més valuós? Això em faltava: donar-li una dimensió social, ètica si ho voleu, al que durant aquest temps eren poc més que manies o ambicions personals...
No fa massa, en una conversa domèstica un tant apocalíptica (els temps conviden) vaig proposar un símil, una distopia (ço és: el contrari d'una utopia). Si vinguera una guerra o una catàstrofe, és a dir: una situació extrema en què les capacitats i potencialitats de tothom hagueren de ser reevaluades d'inici per a trobar-li a cadascú un lloc òptim en una societat amenaçada, la llista de les meues millors "capacitats" (competències, les anomenen ara) coincidiria ben poc amb les que pose en pràctica cada dia. La paciència amb el proïsme (de qualsevol edat), els meandres de la meua prosa, una certa sofisticació cultural, un temperament afable i tolerant i altres qualitats serien considerades virtuts menors, reservades a l'àmbit personal. La meua capacitat científica, matemàtica, analítica, expositiva, per contra, tornaria a resultar decisiva, definitòria de qui sóc, de què sé fer. No sóc tan nihilista com per a desitjar que tot s'ensorre per a poder treure-li la pols i esmolar les meues millors armes: però m'inquieta veure com es rovellen, dia rere dia, sense que importe massa i sense tenir una oportunitat positiva de demostrar-ne l'ús. Aquesta és part de la meua "indignació": individualista, egoista en part, però honesta i simptomàtica. Si en comptes de participar d'una rabieta sorollosa i gregària el millor que sé fer és aquest prolix descàrrec de consciència, espere que sapigueu perdonar-m'ho.
* * * *
Recorde vivament una de les raons que jo mateix em repetia, o esgrimia en conversa amb altres, per a no intentar fer-me professor de secundària als meus vint-i-pocs anys, quan tenia el títol universitari encara calentet a la butxaca i una feina com a "oficinista", primer a Barcelona, després a Gandia. El batejaré com l'argument del "peatge": no m'apetia gens ni miqueta entrar en la roda que lentament conduïa a l'"estabilitat" geogràfica i intel·lectual del professor (substitucions ací i allà, primers destins horribles, alumnes de saldo...) En el meu càlcul aproximat, tardaria una dècada en aconseguir un lloc de feina fix prop de ma casa i amb accés (amb "dret") a un alumnat decent a qui explicar alguna cosa semblant a Matemàtiques. Eixe mateix temps m'havia de rendir molt més al món de l'empresa, més dinàmic que el del sector públic, on la sort de cadascú es mesura amb criteris distints de la pura i simple antiguitat. Digueu-me ingenu, però no pensava tant en els "diners" (n'he perdut, cada cop que he canviat de feina) com en el meu "lloc en la societat". Visc encara en un món menut, on cada persona té (o no!) el seu bon nom, i la perspectiva de passar tants anys de pelegrinatge anònim amunt i avall explicant als manyacos com sumar fraccions em frenava a l'hora de dedicar-me a una feina, la de professor, que mai no he deixat de valorar: l'ha feta mon pare tota la vida, he acabat fent-la jo mateix. El meu interés en l'"esfera pública", del qual aquest blog n'és una humil mostra, està també directament relacionat amb aquestes meues expectatives personals - no tant d'"èxit", com de respectabilitat, ciutadania, participació.
Aquest "argument del peatge" em semblava aleshores, i encara hui, incontestable. Simplement ha passat que, amb el temps, els desavantatges d'altres feines que he fet han acabat superant les de la docència. I ací em teniu: experimentant, amb uns quants anys de retard, la classe de "penalitats" (exagere!) per les quals no estava disposat a passar quan era més jove: no sé on treballaré i viuré d'ací un any, i el nivell d'exigència intel·lectual de les meues classes m'hagués fet plorar (o riure) quan estudiava a la Facultat. L'experiència de la vida (i no només un cert desencís del "sector privat") m'ha ajudat a relativitzar certes renúncies. Per exemple, és una estranya sort haver oblidat el 95% de les Matemàtiques que sabia. Als 22 anys, quan em vaig llicenciar, el temari d'oposicions m'hagués semblat un insult a la intel·ligència; als 29, quan vaig opositar per primera volta, el "back to the basics" tenia el seu interés després de tants anys d'inactivitat matemàtica, i em va costar "competir" amb candidats més joves, més "en forma". Un altre canvi: als 22 anys, jo era un matemàtic "amb inquietuds" més enllà de la meua especialitat científica (musicals, no sé si dir filosòfiques, mínimament literàries); però als 29 era un "humanista amateur" (amb títol, però!) més capaç ja de comentar un text o de intervenir en un debat que de calcular una derivada segona. Sense eixes dues transformacions, la meua devaluació com a científic i la meua reinvenció humanística, ser professor m'hagués continuat resultant tan insuportable com m'ho semblava als 22 anys. No he descartat mai, i de fet ho vaig intentar durant un temps, aconseguir una plaça com a professor de Socials, encara que fóra pels avantatges de proximitat geogràfica que em pogueren comportar.
Aquestes primeres setmanes de curs, tanmateix, comença a doldre'm haver-me "abandonat" com a científic, haver cedit a la desídia en allò relatiu a les Matemàtiques. L'atzar ha fet que l'exigència "intel·lectual" de les meues classes haja anat disminuint al llarg de la meua experiència docent. Fa tres anys, només donava Batxillerats (nocturns, cal dir-ho), fa dos anys 3ers i 4ats d'ESO (al meu IES de Pego no sabien què era el primer cicle... tot els arribarà!), l'any passat donava 2on i 3er d'ESO i enguany, sense haver canviat de centre, sóc el responsable d'un grup per a alumnes en risc de marginació social (absentistes, conflictius, despenjats... "Programa Integra" és el nom "tècnic"). El "nivell" (no sé si el terme ha deixat de ser políticament correcte ja) del meu curs actual és més propi de primària que de secundària (i en certa manera és una sort: si no fóra així no podria amb totes les "matèries" que impartisc: Matemàtiques, Naturals, Socials, Valencià). Així les coses, el meu problema no és només la desídia: que jo em "reciclara" com a matemàtic, recordant algunes coses més sucoses i complexes i pensant la millor forma d'explicar-les, tindria tan escàs resultat, tan poca recompensa, que he adoptat com a principi ni tan sols intentar-ho, pel bé de la meua salut mental. Tot plegat no és sols una llàstima, sinó un símptoma: potser he comés errors garrafals orientant la meua carrera professional, però potser també el "sistema" educatiu que tant lluitem per defensar és absolutament incapaç d'aprofitar millor algunes capacitats dels qui habitem els seus engranatges. "Se m'acabarà assecant el cervell", és la forma en què he expressat col·loquialment entre els més pròxims les meues pors. Sé que per simple inèrcia m'arribarà el dia de fer coses més interessants, més complicades, de més "nivell"... Però això serà si la pròpia inèrcia no m'ha matat abans.
No renegue de la meua feina actual (perseguir alumnes que no venen a classe, se'n fugen, no escolten, quan escolten no entenen, quan entenen no saben explicar-ho...), que ve a ser l'apoteosi d'un model de "mestre 4x4" en què mai hagués cregut que podria convertir-me. Vist així, és una fase nova de la meua "reinvenció", que em fa crèixer personalment. Però examine "la situació" econòmica, pedagògica, cívica, i em creixen els dubtes. Es qüestiona un sistema educatiu acusant-lo d'ineficient al mateix temps que milers de joves desesperen perquè estan sobrequalificats per a les engrunes que el mercat laboral pot oferir-los. Compartisc només parcialment algunes "idees" del moviment dels indignats, però tinc la més profunda simpatia per un dels seus motius de queixa grupal: després d'haver fet el que la societat els demanava, no tenen oportunitats dignes de guanyar-se el pa demostrant el que saben fer. Tinc més sort que ells, cert, però m'identifique amb eixa frustració generacional. Em faig la pregunta: que jo estiga explicant la prehistòria, la deriva continental i les operacions amb enters a la meua estimada quadrilla de pàries, no és quasi un crim? I ja no ho dic només en termes personals, sinó de contribució a la societat en el moment que passem. No aprofite per a res més? No puc aportar res més valuós? Això em faltava: donar-li una dimensió social, ètica si ho voleu, al que durant aquest temps eren poc més que manies o ambicions personals...
No fa massa, en una conversa domèstica un tant apocalíptica (els temps conviden) vaig proposar un símil, una distopia (ço és: el contrari d'una utopia). Si vinguera una guerra o una catàstrofe, és a dir: una situació extrema en què les capacitats i potencialitats de tothom hagueren de ser reevaluades d'inici per a trobar-li a cadascú un lloc òptim en una societat amenaçada, la llista de les meues millors "capacitats" (competències, les anomenen ara) coincidiria ben poc amb les que pose en pràctica cada dia. La paciència amb el proïsme (de qualsevol edat), els meandres de la meua prosa, una certa sofisticació cultural, un temperament afable i tolerant i altres qualitats serien considerades virtuts menors, reservades a l'àmbit personal. La meua capacitat científica, matemàtica, analítica, expositiva, per contra, tornaria a resultar decisiva, definitòria de qui sóc, de què sé fer. No sóc tan nihilista com per a desitjar que tot s'ensorre per a poder treure-li la pols i esmolar les meues millors armes: però m'inquieta veure com es rovellen, dia rere dia, sense que importe massa i sense tenir una oportunitat positiva de demostrar-ne l'ús. Aquesta és part de la meua "indignació": individualista, egoista en part, però honesta i simptomàtica. Si en comptes de participar d'una rabieta sorollosa i gregària el millor que sé fer és aquest prolix descàrrec de consciència, espere que sapigueu perdonar-m'ho.
Centenari Mahler
Ahir vaig impartir la segona d'un minicicle de dues xarrades musicals sobre Gustav Mahler al meu Col·legi Major (i ara afegisc amb l'habitual solemnitat: Sant Joan de Ribera de Burjassot). Ja havia anat la passada primavera a explorar amb els actuals estudiants les cinc primeres simfonies, i ahir vam poder completar la resta del nostre trajecte musical: de la Sisena simfonia fins a una breu referència a la història de la reconstrucció musicològica de la Desena simfonia, tot això fent les omissions obligades pel temps limitat de l'acte (poc més d'una hora) i alguna "trampeta" en l'ordre d'audició de les obres que comentaré més avall.
El resultat, o si voleu, la valoració de l'esforç de preparar la xarrada és ambigu, com sempre. D'una banda, si no ha baixat el llistó des dels temps en què jo mateix vivia allà i assistia (obligatòriament: com ha de ser!) a les xarrades setmanals, dec ser un dels pocs conferenciants convidats que no és professor universitari de la matèria que exposa, no sé si l'únic sense un miserable doctorat però sí l'únic que parla d'una qüestió absolutament allunyada de la seua "branca del coneixement". No em cal assistir a la resta de les xarrades de l'any per a imaginar com de ridícula és la comparació amb les que es fan sobre literatura, arts plàstiques, filosofia, ciència o teologia. Però tinc aliats a favor: les peces que trie, faig sonar (en CD o DVD) i "explique" són, llevat d'excepcions "didàctiques", obres mestres absolutes i universals de l'art musical. Donar-li al "play" és el 80% de la meua feina (bé: i comentar al vol l'estructura o resseguir amb el cursor "fofi" la partitura en PowerPoint), i una de les claus de l'èxit de la xarrada és aconseguir parlar el menys possible - per a no allargar-la, per a no extraviar-me en "batalletes" biogràfiques, etc. Algun detallet morbós sobre Alma Mahler o (quin èxit, aquell!) les atrafegades vides dels grans romàntics (Schumann, Berlioz, Chopin...) està bé - però tindre aquells futurs científics fins la mitjanit escoltant adaptacions de poemes xinesos a l'alemany són ganes de fotre... Des del punt de vista personal, ho puc dir ben alt: la tortura que em suposa preparar-me cada xarrada és formativa i enriquidora, i una oportunitat privilegiada de compartir, humilment, allò que m'ha apassionat des de jove. Al Col·legi saben que poden comptar amb mi per al pròxim curs, i els he promés alguna cosa més lleugera que enguany: no ho sé encara, però per dir-ho a la manera de Burjassot, potser ha arribat l'hora del meu cant a Beethoven...
La xarrada d'ahir tenia la seua complicació "estructural", si ho voleu dir així. Biogràficament, l'esquema era clar: en 1903 Mahler és feliç, poderós (com a director) i està enamorat de la seua Alma, però després de 1907 Mahler "perd" la feina, se li mor una filla de quatre anys i experimenta problemes de salut que el fan substituir l'atletisme per la hipocondria. La resta de la seua obra creativa, fins que mor l'any 1911 (fa just un segle: per això les xarrades), la constituirà una sèrie de variacions sobre la presència indefugible de la mort i el ventall de respostes que li provoca: desesperació, acceptació serena, vitalisme, rebuig... Però des del punt de vista de l'"espectacle", de l'eficàcia "narrativa" de la xarrada, no convenia acabar-la escoltant el comiat de Das Lied von der Erde, o fragments de la Novena o Desena simfonies, totes elles obres magistrals però tràgiques, desconcertants, amargues especialment per a qui no les ha fet encara seues. Així que vaig fer trampa: la més optimista, mística i grandiosa de les obres de Mahler és la seua Vuitena simfonia (la dels Mil), escrita en 1906 però que fou l'última en estrenar-se en vida de Mahler, i el seu darrer i apoteòsic èxit. La Vuitena té, a més, un to "beatet" d'allò més propi per a cloure un acte d'un Col·legi inspirat i protegit pel Patriarca: l'himne "Veni creator spiritus" i la fantàstica cantata sobre el final del Faust amb els sants anacoretes, les penitents intercedint per Faust davant una Marededéu naturalista i romàntica, xiquets morts al poc de nàixer demanant-li a Faust que els ensenye coses del món que no han conegut... I així és com vam acabar escoltant un dels finals més brillants del repertori orquestral, en la versió de Leonard Bernstein (i un miler de músics més), magníficament enregistrada i realitzada com podeu comprovar més avall. Jo, extenuat, ja puc donar per tancat el meu any Mahler: els dos mesos que queden els passaré practicant "Jingle Bells" en versió adaptada per a mà esquerra d'Emili pare i un dit de mà dreta d'Emiliet fill...
El resultat, o si voleu, la valoració de l'esforç de preparar la xarrada és ambigu, com sempre. D'una banda, si no ha baixat el llistó des dels temps en què jo mateix vivia allà i assistia (obligatòriament: com ha de ser!) a les xarrades setmanals, dec ser un dels pocs conferenciants convidats que no és professor universitari de la matèria que exposa, no sé si l'únic sense un miserable doctorat però sí l'únic que parla d'una qüestió absolutament allunyada de la seua "branca del coneixement". No em cal assistir a la resta de les xarrades de l'any per a imaginar com de ridícula és la comparació amb les que es fan sobre literatura, arts plàstiques, filosofia, ciència o teologia. Però tinc aliats a favor: les peces que trie, faig sonar (en CD o DVD) i "explique" són, llevat d'excepcions "didàctiques", obres mestres absolutes i universals de l'art musical. Donar-li al "play" és el 80% de la meua feina (bé: i comentar al vol l'estructura o resseguir amb el cursor "fofi" la partitura en PowerPoint), i una de les claus de l'èxit de la xarrada és aconseguir parlar el menys possible - per a no allargar-la, per a no extraviar-me en "batalletes" biogràfiques, etc. Algun detallet morbós sobre Alma Mahler o (quin èxit, aquell!) les atrafegades vides dels grans romàntics (Schumann, Berlioz, Chopin...) està bé - però tindre aquells futurs científics fins la mitjanit escoltant adaptacions de poemes xinesos a l'alemany són ganes de fotre... Des del punt de vista personal, ho puc dir ben alt: la tortura que em suposa preparar-me cada xarrada és formativa i enriquidora, i una oportunitat privilegiada de compartir, humilment, allò que m'ha apassionat des de jove. Al Col·legi saben que poden comptar amb mi per al pròxim curs, i els he promés alguna cosa més lleugera que enguany: no ho sé encara, però per dir-ho a la manera de Burjassot, potser ha arribat l'hora del meu cant a Beethoven...
La xarrada d'ahir tenia la seua complicació "estructural", si ho voleu dir així. Biogràficament, l'esquema era clar: en 1903 Mahler és feliç, poderós (com a director) i està enamorat de la seua Alma, però després de 1907 Mahler "perd" la feina, se li mor una filla de quatre anys i experimenta problemes de salut que el fan substituir l'atletisme per la hipocondria. La resta de la seua obra creativa, fins que mor l'any 1911 (fa just un segle: per això les xarrades), la constituirà una sèrie de variacions sobre la presència indefugible de la mort i el ventall de respostes que li provoca: desesperació, acceptació serena, vitalisme, rebuig... Però des del punt de vista de l'"espectacle", de l'eficàcia "narrativa" de la xarrada, no convenia acabar-la escoltant el comiat de Das Lied von der Erde, o fragments de la Novena o Desena simfonies, totes elles obres magistrals però tràgiques, desconcertants, amargues especialment per a qui no les ha fet encara seues. Així que vaig fer trampa: la més optimista, mística i grandiosa de les obres de Mahler és la seua Vuitena simfonia (la dels Mil), escrita en 1906 però que fou l'última en estrenar-se en vida de Mahler, i el seu darrer i apoteòsic èxit. La Vuitena té, a més, un to "beatet" d'allò més propi per a cloure un acte d'un Col·legi inspirat i protegit pel Patriarca: l'himne "Veni creator spiritus" i la fantàstica cantata sobre el final del Faust amb els sants anacoretes, les penitents intercedint per Faust davant una Marededéu naturalista i romàntica, xiquets morts al poc de nàixer demanant-li a Faust que els ensenye coses del món que no han conegut... I així és com vam acabar escoltant un dels finals més brillants del repertori orquestral, en la versió de Leonard Bernstein (i un miler de músics més), magníficament enregistrada i realitzada com podeu comprovar més avall. Jo, extenuat, ja puc donar per tancat el meu any Mahler: els dos mesos que queden els passaré practicant "Jingle Bells" en versió adaptada per a mà esquerra d'Emili pare i un dit de mà dreta d'Emiliet fill...
Territori
Acudisc d'espectador al Casal Jaume I de Gandia a una presentació-debat al voltant d'un llibre sobre les Comarques Centrals Valencianes. I com que sóc llec en la matèria al voltant de la qual ha girat bona part del debat (la Geografia, que és la que busca, troba i delimita l'abast d'aquesta demarcació supracomarcal), els meus dubtes prenen cos no en una proposta o crítica concreta, sinó en el pantanós terreny de la semàntica, dels conceptes clau, dels mètodes. Quin sentit té ara o tindrà durant els pròxims 10, 15 o 20 anys l'expressió "ordenar el territori"? Que pot conjugar-se en passat i de forma negativa, està clar de sobres. Però pensem: amb la sobreoferta de vivenda ja construida que tenim, amb la quantitat de polígons industrials desocupats o decadents amb què hem infestat cada terme municipal i sense un duro per a fer ni massa bé ni massa mal en termes d'infraestructures (trens, carreteres, tramvies, grans iniciatives...), ¿què dimonis ens queda encara per pensar, planificar, preveure?
No vull dir que una ciència social tan ampla en inquietuds com la Geografia vaja a quedar-se sense objecte d'estudi: hi haurà moviments de població, reconversions i abandonaments d'edificis o zones, qui sap si algun canvi substancial en els usos de l'espai agrícola (per poca fe que tinga jo en certes propostes arcàdiques). Però el final abrupte de la nostra dèria constructora marca un abans i un després entre allò (mal) fet, ja irreversible, i allò que es podria fer, que sembla quimèric a hores d'ara. A l'altra banda de l'espill deformat del temps, la (des)planificació territorial queda com una disciplina ja només arqueològica, malencònica, escolàstica.
I tanmateix, tot el temps que puguem tardar en tornar a actuar físicament sobre el territori és temps de què disposem per al debat d'idees, per a intentar canviar les percepcions de la gent sobre què fer amb els nostres entorns. Fa cinc, deu anys, això era lluitar contra molins de vent - contra un huracà d'avarícia i fals progrés. Ara, caldria anar preparant-nos per a que la pròxima vegada que puguem modificar els nostres pobles i paisatges siguem menys bàrbars, menys ineptes, menys irresponsables. És demanar tant?
No vull dir que una ciència social tan ampla en inquietuds com la Geografia vaja a quedar-se sense objecte d'estudi: hi haurà moviments de població, reconversions i abandonaments d'edificis o zones, qui sap si algun canvi substancial en els usos de l'espai agrícola (per poca fe que tinga jo en certes propostes arcàdiques). Però el final abrupte de la nostra dèria constructora marca un abans i un després entre allò (mal) fet, ja irreversible, i allò que es podria fer, que sembla quimèric a hores d'ara. A l'altra banda de l'espill deformat del temps, la (des)planificació territorial queda com una disciplina ja només arqueològica, malencònica, escolàstica.
I tanmateix, tot el temps que puguem tardar en tornar a actuar físicament sobre el territori és temps de què disposem per al debat d'idees, per a intentar canviar les percepcions de la gent sobre què fer amb els nostres entorns. Fa cinc, deu anys, això era lluitar contra molins de vent - contra un huracà d'avarícia i fals progrés. Ara, caldria anar preparant-nos per a que la pròxima vegada que puguem modificar els nostres pobles i paisatges siguem menys bàrbars, menys ineptes, menys irresponsables. És demanar tant?
Dismal science
Ha passat molt de temps, i no sé ben bé com començar de nou. Provem a parlar de la crisi, com fa tothom.
La crisi econòmica ha afectat a molta gent de formes molt distintes. Afortunadament, a casa nostra no ho estem patint més que "indirectament" (bé: si ho pense un poc, la baixada de sou als funcionaris ha estat bastant "directa"...). Així que el temps que no dediquem a la preocupació domèstica l'invertim parlant de les "generalitats" de la crisi - si ho preferiu: fent macroeconomia de café. Personalment, la situació actual i les seues possibles respostes (ciutadanes, polítiques, econòmiques) m'han inspirat inquietuds molt personals, relativament poc sistemàtiques o ideolologitzades, si ho voleu, que provaré d'esbossar a continuació.
Primer, faré una curiosa confessió professional: tot i haver-me dedicat durant anys a fer d'"analista", és a dir, a guanyar-me el jornal gràcies a una certa habilitat per a recollir, depurar i interpretar informació de tipus estadístic o comercial, la meua incultura econòmica ha sigut, durant tot eixe temps, absoluta i vergonyant. Els meus intents, des de l'època universitària, de (auto)formar-me en els principis de la teoria econòmica (res de l'altre món: les corbes d'oferta/demanda/preus, la interrelació entre variables macroeconòmiques, etc.) han estat sempre intermitents i infructuosos. Potser des de fa un parell d'anys he aconseguit entendre alguna cosa millor, gràcies sobretot a algun audiollibre divulgatiu, però més enllà dels meus progressos personals la qüestió és: si algú com jo, en condicions òptimes per a entendre com funcionen els engranatges econòmics, no acaba de tenir-los clars, què podem esperar que entenga l'home del carrer?
Aquests dubtes, en última instància, ataquen a la difícil relació entre democràcia i política econòmica: a l'hora de debatre sobre el matrimoni homosexual o l'autodeterminació dels pobles tothom sap dir la seua, però del que més ens preocupa ara, que és la butxaca... Ara mateix, les decisions sobre política econòmica més importants es prenen en el si de la menys democràtica (des del punt de vista "procedimental", com a mínim) de les institucions de què formem part: la Unió Europea. L'instint encara em demana revoltar-me contra això, però no sabria què dir-vos. He llegit que durant les últimes negociacions per a atacar la crisi de la zona Euro, alguns primers ministres "es perdien" discutint les condicions dels rescats, etc. Què puc esperar dels meus veïns, dels meus alumnes (quan siguen adults, clar: d'ací dos anys!), de mi mateix? Un país que ha tolerat, promogut i premiat la irresponsabilitat econòmica domèstica de tants ciutadans no perd el dret a indignar-se (que és un dret barat, al capdavall). Però què puc esperar, en positiu, de les masses? Com a molt, el que passarà d'ací tres setmanes, el 20-N: una vendetta potser merescuda, però no especialment meditada.
Digueu-me simple, però el meu contacte amb les nocions bàsiques de la dismal science han tingut el resultat més previsible: m'han fet un poc més "ortodox" (de quina ortodòxia?), més liberal, més sensible a les ineficiències resultants de no deixar treballar les lleis del mercat. No és que m'haja fet anarcoliberal (que tindria gràcia, sent funcionari com sóc) però com a mínim he aconseguit desacralitzar allò públic, gratuït, subvencionat, que té sentit per a certa classe restringida de serveis però no per a altres. He fonamentat de nou les sospites sobre la figura i el paper del "funcionari públic" que ja tenia abans d'aconseguir ser-ho jo mateix (i que no havia abandonat del tot): la relació entre la qualitat d'un servei públic i la condició blindada dels qui treballen oferint-lo està lluny de ser tan evident com agrada proclamar, per exemple, als sindicats. (Una espècie de vergonya corporativa m'impedix posar exemples de funcionaris ja no improductius, sinó directament fraudulents). El resultat d'aquestes cabòries no deixa de ser paradoxal, incoherent des del punt de vista "ideològic": per exemple, mantinc una posició moderadament favorable respecte del copagament sanitari, però alhora, dispose de millors arguments que mai per a deslegitimar la suposada "improductivitat" de l'ensenyament públic.
En la resta de coses de què discutiem quan l'economia anava bé, continue sent, per fer-ho fàcil, un home d'esquerres (se'n recordeu, de tot allò? Españñña, ETA, els bous, els homosexuals, l'avortament, els immigrants...) Però em separa del 15-M i de l'esquerra convencional (incloc els socialistes, sí) la sospita que és el moment de fer una "retirada tàctica", d'eixir del pas fent certs sacrificis en termes de benestar, patint allò just i necessari, com es diu en missa. Aquesta combinació, no sé si temporal, d'idees socials progressistes i postures econòmiques mig "de dretes" pot resultar inaudita, però crec que eixa perplexitat no és sinó efecte d'un sistema polític pobre, immadur, atàvic com el nostre. "Liberal" és un dels adjectius més maltractats pel nostre discurs ideològic, com si haver inventat la paraula fa dos segles ens donara dret a distorsionar-la o ignorar-ne les possibilitats. Fins al punt de no atrevir-me a aplicar-me'l, ni tan sols amb la classe de cautela de què he fet abús al llarg d'aquesta anotació.
Ara que recorde quant em costa vomitar aquests rotllos, entenc que ho deixara fa uns mesos...
* * *
La crisi econòmica ha afectat a molta gent de formes molt distintes. Afortunadament, a casa nostra no ho estem patint més que "indirectament" (bé: si ho pense un poc, la baixada de sou als funcionaris ha estat bastant "directa"...). Així que el temps que no dediquem a la preocupació domèstica l'invertim parlant de les "generalitats" de la crisi - si ho preferiu: fent macroeconomia de café. Personalment, la situació actual i les seues possibles respostes (ciutadanes, polítiques, econòmiques) m'han inspirat inquietuds molt personals, relativament poc sistemàtiques o ideolologitzades, si ho voleu, que provaré d'esbossar a continuació.
Primer, faré una curiosa confessió professional: tot i haver-me dedicat durant anys a fer d'"analista", és a dir, a guanyar-me el jornal gràcies a una certa habilitat per a recollir, depurar i interpretar informació de tipus estadístic o comercial, la meua incultura econòmica ha sigut, durant tot eixe temps, absoluta i vergonyant. Els meus intents, des de l'època universitària, de (auto)formar-me en els principis de la teoria econòmica (res de l'altre món: les corbes d'oferta/demanda/preus, la interrelació entre variables macroeconòmiques, etc.) han estat sempre intermitents i infructuosos. Potser des de fa un parell d'anys he aconseguit entendre alguna cosa millor, gràcies sobretot a algun audiollibre divulgatiu, però més enllà dels meus progressos personals la qüestió és: si algú com jo, en condicions òptimes per a entendre com funcionen els engranatges econòmics, no acaba de tenir-los clars, què podem esperar que entenga l'home del carrer?
Aquests dubtes, en última instància, ataquen a la difícil relació entre democràcia i política econòmica: a l'hora de debatre sobre el matrimoni homosexual o l'autodeterminació dels pobles tothom sap dir la seua, però del que més ens preocupa ara, que és la butxaca... Ara mateix, les decisions sobre política econòmica més importants es prenen en el si de la menys democràtica (des del punt de vista "procedimental", com a mínim) de les institucions de què formem part: la Unió Europea. L'instint encara em demana revoltar-me contra això, però no sabria què dir-vos. He llegit que durant les últimes negociacions per a atacar la crisi de la zona Euro, alguns primers ministres "es perdien" discutint les condicions dels rescats, etc. Què puc esperar dels meus veïns, dels meus alumnes (quan siguen adults, clar: d'ací dos anys!), de mi mateix? Un país que ha tolerat, promogut i premiat la irresponsabilitat econòmica domèstica de tants ciutadans no perd el dret a indignar-se (que és un dret barat, al capdavall). Però què puc esperar, en positiu, de les masses? Com a molt, el que passarà d'ací tres setmanes, el 20-N: una vendetta potser merescuda, però no especialment meditada.
Digueu-me simple, però el meu contacte amb les nocions bàsiques de la dismal science han tingut el resultat més previsible: m'han fet un poc més "ortodox" (de quina ortodòxia?), més liberal, més sensible a les ineficiències resultants de no deixar treballar les lleis del mercat. No és que m'haja fet anarcoliberal (que tindria gràcia, sent funcionari com sóc) però com a mínim he aconseguit desacralitzar allò públic, gratuït, subvencionat, que té sentit per a certa classe restringida de serveis però no per a altres. He fonamentat de nou les sospites sobre la figura i el paper del "funcionari públic" que ja tenia abans d'aconseguir ser-ho jo mateix (i que no havia abandonat del tot): la relació entre la qualitat d'un servei públic i la condició blindada dels qui treballen oferint-lo està lluny de ser tan evident com agrada proclamar, per exemple, als sindicats. (Una espècie de vergonya corporativa m'impedix posar exemples de funcionaris ja no improductius, sinó directament fraudulents). El resultat d'aquestes cabòries no deixa de ser paradoxal, incoherent des del punt de vista "ideològic": per exemple, mantinc una posició moderadament favorable respecte del copagament sanitari, però alhora, dispose de millors arguments que mai per a deslegitimar la suposada "improductivitat" de l'ensenyament públic.
En la resta de coses de què discutiem quan l'economia anava bé, continue sent, per fer-ho fàcil, un home d'esquerres (se'n recordeu, de tot allò? Españñña, ETA, els bous, els homosexuals, l'avortament, els immigrants...) Però em separa del 15-M i de l'esquerra convencional (incloc els socialistes, sí) la sospita que és el moment de fer una "retirada tàctica", d'eixir del pas fent certs sacrificis en termes de benestar, patint allò just i necessari, com es diu en missa. Aquesta combinació, no sé si temporal, d'idees socials progressistes i postures econòmiques mig "de dretes" pot resultar inaudita, però crec que eixa perplexitat no és sinó efecte d'un sistema polític pobre, immadur, atàvic com el nostre. "Liberal" és un dels adjectius més maltractats pel nostre discurs ideològic, com si haver inventat la paraula fa dos segles ens donara dret a distorsionar-la o ignorar-ne les possibilitats. Fins al punt de no atrevir-me a aplicar-me'l, ni tan sols amb la classe de cautela de què he fet abús al llarg d'aquesta anotació.
* * *
Ara que recorde quant em costa vomitar aquests rotllos, entenc que ho deixara fa uns mesos...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)